Exposicions
Miró contra la pintura
La protesta com a motor de l’experimentació d’un artista que va fer de la ruptura una forma de llibertat.
Abattoirs de Toulouse dediquen per primera vegada una exposició monogràfica a Joan Miró (1893-1983) i ho fan des d’una perspectiva especialment suggeridora: entendre la protesta no només com una actitud política, sinó com un principi actiu de la seva pràctica artística. Protestation, que es podrà visitar del 3 d’octubre al 7 de març de 2027, reuneix prop de dues-centes obres i proposa revisar la trajectòria de Miró des de la seva permanent voluntat de qüestionar la pintura i els seus límits.
El títol de l’exposició remet a un episodi de 1926, quan Louis Aragon i André Breton van protestar públicament contra el ballet Romeu i Julieta, de Serge de Diaghilev, per al qual Miró havia dissenyat els vestits. Aquell gest serveix ara com a punt de partida per reconstruir una trajectòria en què la ruptura amb les convencions no és anecdòtica, sinó estructural. Miró va entendre progressivament que per renovar la pintura calia també posar-la en crisi, fins al punt d’arribar a formular el desig d’assassinar-la.
El recorregut cronològic mostra aquesta insubordinació a través d’obres i experiments que s’allunyen de la idea d’un Miró simplement líric, poètic o identificable amb un repertori de signes. Entre 1927 i 1937, l’artista explora la dansa i l’escenografia, treballa amb materials insòlits i pinta sobre superfícies com teles sense preparar o paper de vidre. Més endavant, la introducció de materials pobres, la simplificació radical de les composicions, la violència del gest i la deformació dels cossos evidencien una voluntat de despullar la pintura de qualsevol solemnitat.
La Sèrie Barcelona (1939-1944) constitueix un dels moments essencials d’aquesta actitud. Realitzada en un context marcat per la Guerra Civil i, posteriorment, per la dictadura franquista, la sèrie substitueix la bellesa convencional per una iconografia inquietant, gairebé convulsa. El crit, la violència i la deformació es converteixen en formes de resistència. També les obres dels anys setanta recuperen aquesta tensió, quan Miró, lluny d’acomodar-se al prestigi assolit, radicalitza la seva relació física amb la matèria i el gest.
És precisament en aquesta etapa final quan l’exposició qüestiona un dels tòpics més persistents sobre els grans artistes moderns: el del creador solitari. A mitjan anys setanta, Miró estableix una sèrie de complicitats amb artistes d’una generació més jove, entre els quals hi ha el tapisser Josep Royo, el cineasta Pere Portabella i la companyia teatral La Claca. Amb ells, la seva obra deixa de ser només una investigació individual per convertir-se en un espai de diàleg i confrontació.
Les col·laboracions amb Josep Royo permeten recuperar un conjunt excepcional de tapissos i sobreteixims produïts a la Farinera de Tarragona. Amb Pere Portabella, el cinema esdevé una nova manera de documentar i expandir l’experimentació mironiana. I amb La Claca arriba un dels episodis políticament més explícits: Mori el Merma, creat el 1976 i inspirat lliurement en Ubu roi, d’Alfred Jarry. La figura grotesca d’Ubu, símbol del poder despòtic, adopta aquí els trets de Francisco Franco.
Aquesta dimensió política resulta especialment significativa perquè no apareix separada de la recerca formal. En Miró, la protesta contra l’autoritarisme i la protesta contra la pintura acadèmica formen part d’una mateixa actitud de rebel·lia. L’artista no il·lustra simplement una posició política: transforma la pròpia pràctica artística en un territori de resistència.
La lectura proposada pels Abattoirs adquireix, a més, una particular actualitat pel fet de coincidir amb una altra exposició dedicada a Miró que es presenta a Perpinyà. Aquesta proximitat geogràfica permet establir un interessant diàleg entre dues mirades sobre un artista que, vuitanta anys després de la seva consagració internacional, continua oferint lectures allunyades de la imatge més amable del seu univers.
Et poden
Interessar
...
