Gran 'finissage' al Museu Tàpies: A. Jové / A. Marí

L’exposició d’Àngel Jové, 'In Tactu' al Museu Tàpies arriba al seu final després de gairebé set mesos d’activitats, decisions i encerts per part de la directora Imma Prieto i de la comissària Maria Josep Balsach. Però, a més, a causa d’una confluència imprevisible, ens trobem davant d’un 'finissage' extraordinari. Un moment de celebració que mereix tanta atenció i expectativa com el de l’inici. A vegades creiem que ho decidim tot com a resultat de la voluntat, però el destí té el seu pla i gairebé sempre prescindeix de nosaltres. Així ha estat en aquesta ocasió.

El llibre-catàleg

Utilitzant un dels tòpics dels nostres dies, diré que la cartografia dels fets és la següent: primer, a pocs dies d’acabar l’exposició, es fa un acte de presentació del llibre-catàleg editat pel Museu Tàpies, una acurada edició dels dissenyadors Hermanos Berenguer. Gairebé tres-centes pàgines entre textos i obres. El catàleg de la retrospectiva destaca per una acurada factura material i una tècnica virtuosa. Ja a les contracobertes observem que hi ha una preocupació tipogràfica en l’ús dels tipus, en reproduir un escrit fet amb una antiga màquina d’escriure d’Àngel Jové. Tot plegat el converteix en un objecte que té tactilitat en les cobertes, en el gramatge del paper i en el tractament de les reproduccions, en una tonalitat que crea una atmosfera visual densa, similar a la de les obres que conté. Això el converteix en un “llibre d’artista” en concordança amb l’estètica que defineix Àngel Jové. És el millor que s’ha fet sobre la seva obra.

• Captures del documental de Gonzalo Herralde: "Àngel Jové: Capiscar la fior de la mà morta (1991)" al C.A.S.Mónica.

Dic llibre-catàleg perquè crec que té aquesta doble condició, no només per la presència de les obres sinó pel seu extens contingut. Veiem, en primer lloc, que la comissària Maria Josep Balsach no es refereix directament al que hi ha al museu —per a això ja existeix un fullet de mà—, sinó que, desenvolupant la seva capacitat teòrica-poètica, es refereix a l’obra d’Àngel Jové en el seu aspecte més transcendent. Balsach, amb dos magnífics textos, fa un recorregut detallat per la producció de l’artista, que per raons òbvies coneix tan bé, i un altre sobre la relació de Jové amb Leandre Cristòfol i Pavese. Enrique Vila-Matas ens parla d’Àngel Jové o l’alegria de la marginalitat escollida, i en la presentació del llibre va parlar de com reien plegats i de la impecabilitat de l’artista en decidir viure d’una altra manera i morir “intacte”, sense deixar-se espatllar per res. Hans Ulrich Obrist, l’influent director artístic de les Serpentine Galleries de Londres, un dels comissaris més importants i excèntrics de l’art actual, mostra la seva sorpresa en haver descobert Àngel Jové i fa un joc de paraules: 'Ever Jové/Jovever'. Xavier Antich, amic i bon coneixedor de l’artista, posa en valor els vitralls de Jové, les seves portades de llibres i, sobretot, un projecte als dipòsits d’aigua de Lleida en el qual va col·laborar i del qual es va fer un llibre de culte: “La mirada perduda”. José Luis Corazón recorda com en aquella època es va produir una recuperació de la pintura davant d’altres pràctiques conceptuals, i com Jové aconsegueix trencar els límits de les parets a favor d’una pintura expandida.

Homenatge a Antoni Marí: la passió neo-postromàntica

Esmentaré la meva contribució en darrer lloc, no només per pudor intel·lectual, sinó perquè enllaça perfectament amb el següent fet extraordinari al qual vull referir-me, és a dir, amb la feliç coincidència que es faci un homenatge al teòric, poeta i professor Antoni Marí coincidint amb la clausura de l’exposició. Un homenatge poètic proposat per Toni Tàpies Barba, que n’era amic personal i amb qui compartia sensibilitat i escriptura poètica.

En el meu text “Passió/Compassió” poso molt d’èmfasi en les arrels profundes d’Àngel Jové en la vasta terra romàntica. La història d’ambdós amics és confluent, plena d’intensitat, afectes i ruptures, com ho són les grans relacions. Han mort gairebé alhora i se’ls ret un homenatge conjunt. I, com se sol dir per acabar de “reblar el clau”, apareix en l’actual número en paper de la revista Bonart un extens article que he escrit sobre la gran aportació que ha fet Antoni Marí com a impulsor de la teoria crítica neo-postromàntica al segle XX.

• Captures del documental de Gonzalo Herralde: "Àngel Jové: Capiscar la fior de la mà morta (1991)" al C.A.S.Mónica.

El 1986, Àngel Jové va fer una exposició a la Sala Vinçon. Allà hi havia Marta Moriarty, Michi Panero i Jorge Herralde i, com a resultat de la trobada, es va fer a Madrid la primera i única exposició a la península el 1987; en vaig fer una crònica per a la revista postmoderna Sur Express, successora de La Luna de Madrid. El text portava per títol Destellos de lo Oscuro i hi deia que, si hagués d’escollir entre els artistes que conec qui representa millor l’esperit profund de la nit romàntica, en allò que té de passió i misteri, escolliria Àngel Jové.

És evident que Àngel Jové és un arquetip de la passió fosca i extrema. Tot el Jové de la sèrie Versus Limbus defineix perfectament el sentiment romàntic de l’existència a través de l’ús que fa de la línia d’ombra, l’espai, el buit del cel i la natura. La va exposar a la Fundació Suñol (2010), el mateix any que es va escollir per il·lustrar el núm. 400, el suplement Cultura/s de La Vanguardia, el 17 de febrer de 2010 dedicat completament al “Romanticisme que ve”. Un número especial i monogràfic amb sengles articles de Toni Marí, meu i d’altres.

Intactu / Impecable

En aquesta confluència de sensibilitat neo-postromàntica entre Jové i Marí es troben dues paraules molt emblemàtiques: la primera, De in Tactu, el títol de l’exposició, i l’altra, Impecable. Enrique Vila-Matas, en el text del catàleg i també en la seva presentació, va al·ludir a una frase d’Antoni Llena sobre Jové: “No es va deixar espatllar per ningú” i, per reforçar l’argument, va citar Marc Aureli i, sense voler, de retruc, a Rilke. L’un, des de l’actitud del guerrer, aconsella en el llibre VII, 45, que hem de romandre al nostre lloc, en actitud estoica, immutables; treballar i romandre purs, és a dir, intactes. També Rilke desprèn aquest sentit en la tercera de les seves “Cartes a un jove poeta”, quan aconsella Franz Xaver Kappus sobre el valor de la paciència en l’art. La perseverança feia que Jové continués treballant sempre, encara que no arribés el reconeixement. En aquest sentit, “In Tactu” al·ludeix a una qualitat ètica, a una autoexigència del comportament.

Pel que fa a la paraula Impecable, he de fer una confessió íntima, explicar un fet que em va causar una forta impregnació emocional i, per què no reconèixer-ho, una ferida profunda. No és habitual trobar confessions personals en les cròniques sobre art, però he de fer-ho. El mateix dia de la inauguració de l’exposició d’Àngel Jové, el 19 de març de 2026, al matí, vaig visitar per darrera vegada el meu amic Toni. Havia d’anar a veure’l i, d’alguna manera, disculpar-me imaginàriament amb ell, perquè en realitat ja no atenia les paraules. Tenia l’íntim convenciment que era ell qui havia de ser allà, aquella tarda a la Tàpies, en el meu lloc, i no postrat al llit, agonitzant i avançant cap a un traspàs que es va produir aquell mateix cap de setmana. En aquell moment vaig comprendre això que s’anomena “la síndrome de l’impostor”. Era el meu entranyable amic, l’amic d’Àngel, qui havia de ser allà.

• Captures del documental de Gonzalo Herralde: "Àngel Jové: Capiscar la fior de la mà morta (1991)" al C.A.S.Mónica.

Antoni Marí, en aquell moment crucial del traspàs, enmig de murmuris incomprensibles i gestos de dolor, va pronunciar amb claredat meridiana la paraula: “IMPECABLE”. Així ho vaig explicar en la cerimònia fúnebre, en què vaig haver de parlar no sense dificultat.

Interrogat pel sentit d’aquesta paraula, dedueixo, en primer lloc, que un estat intacte permet una obra impecable. Així el món interior de l’artista i el poeta es tornaven a reunir amb dos mots. Se’n desprèn que l’art i la poesia han de brollar de manera pura i autèntica. Per mantenir-te intacte, has de ser impecable en les accions i els pensaments; si és així, el món exterior deixa de ser amenaçador: en ser al teu lloc, l’únic al qual pertanys, no hi haurà cap esquerda, ni fissura per on pugui entrar. TOT romandrà en el lloc que li pertoca.

Aquesta determinació de fer, aquesta voluntat, és també el nucli del debat quan Antoni Marí o Àngel Jové aborden els poetes que els agradaven o els romàntics, Schiller o Schelling: tots ells situats en aquest espai intermedi entre la raó i la sensibilitat. Toni, en un estat de salut ja molt deteriorat, insistia amb gran determinació que un grup de tres o quatre amics ens reuníssim periòdicament a casa seva per llegir i comentar la “Crítica de la raó pura”. Havia estudiat durant anys la definició clàssica del geni exposada per Kant a la “Crítica del judici”, però intuïa que encara hi havia alguna cosa per comprendre, algun enigma que continuava escapant-se-li. Sense cap mena de dubte, i com a testimoni directe, puc afirmar que aquesta recerca d’un punt d’equilibri entre conceptes aparentment oposats va preocupar-lo fins al darrer moment de la seva vida.

Les inquietuds formulades a les seves primeres obres com: El Entusiasmo y la Quietud i també a L’home de geni culminen en les seves darreres paraules poètiques, inspirades explícitament en F. W. J. Schelling. Per a aquest filòsof, l’artista genial és en el lloc on natura i esperit es reconcilien. Entenc que aquesta petjada de Schelling, evocada quaranta anys després d’haver-la estudiat a “L’home de geni”, reaparegui en els versos finals de Quatre costats. En aquest últim poema l’art és concebut com la més alta expressió de l’Absolut. En ell se’ns invoca en aquests versos: "l’esperit de l’esperança i la joia de retrobar-ho tot al lloc que li pertoca, i alegrar-nos de la conciliació de la natura i de l’esperit". Pot ser que aquest sigui el sentit últim de mantenir-se “Intacte i Impecable”.

Imma Prieto, en el seu text del catàleg d’Àngel Jové, ressalta allò fragmentari, en la memòria, en l’instant i en la mirada interior i, al final, escull un vers de Màrius Torres que agradava tant als dos amics, molt adient per a aquest 'finissage' d’exposició i per al final de les vides dels seus protagonistes: “...ara és temps de morir, que la vida comença”.