L’Atri Digital del MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida obre un nou espai d’experimentació amb Signes, una escultura cinètica audiovisual de Playmodes que proposa una manera diferent d’entendre la relació entre llum, moviment, so i espai. Instal·lada a la planta baixa del museu, l’obra substitueix la idea de composició fixa per un sistema viu, canviant i imprevisible, capaç de generar una experiència que mai no es repeteix exactament.
Creada per Playmodes, taller d’artesania i disseny contemporani fundat per Santi Vilanova i Eloi Maduell, Signes se situa en un territori fronterer entre l’art cinètic, l’abstracció, el light art i la música visual. La peça funciona com un llenç generatiu en què la llum deixa de ser un simple element d’il·luminació per adquirir una dimensió estructural i expressiva. El moviment dels seus components construeix formes, ritmes i seqüències visuals que tenen, al mateix temps, una correspondència sonora.
L’obra es comporta així com un instrument autònom de música visual. Un conjunt de regles geomètriques i compositives determina les seves possibilitats de transformació, però aquestes regles incorporen també un cert grau d’indeterminació. És precisament en aquesta tensió entre ordre i imprevisibilitat on Signes troba la seva força: cada configuració neix d’un sistema preestablert, però el resultat final conserva una dimensió oberta i irrepetible.
El visitant assisteix al procés escultòric permanent de transformació. Les formes apareixen, es desplacen, s’articulen i desapareixen, mentre el so acompanya i amplia cada moviment. La dimensió visual i l’acústica no funcionen com dues capes independents, sinó com un únic llenguatge audiovisual en què allò que es veu i allò que s’escolta formen part d’una mateixa estructura.

En aquest sentit, Signes explora una qüestió central de la creació contemporània vinculada a les tecnologies digitals: què passa quan l’art deixa de ser un objecte estable i es converteix en un comportament? Playmodes planteja una obra que no es limita a mostrar una imatge generada digitalment, sinó que construeix les condicions perquè aquesta imatge pugui evolucionar. L’obra no és només allò que apareix davant dels ulls de l’espectador, sinó també el sistema que permet que aparegui.
El resultat se situa a mig camí entre el comportament orgànic i l’automatització digital. Hi ha una aparent llibertat en les formes que emergeixen, però aquesta llibertat està sostinguda per una arquitectura de regles, algoritmes i decisions compositives. D’aquesta manera, Signes converteix el temps en un material artístic més. Cada instant és una configuració provisional d’un organisme que no deixa de modificar-se.
La incorporació de la peça a l’Atri Digital del MORERA reforça, alhora, la voluntat del museu d’obrir-se a llenguatges que exploren les possibilitats creatives de les noves eines tecnològiques. L’espai de la planta baixa es consolida així com un àmbit destinat a pràctiques que qüestionen les fronteres tradicionals entre art, tecnologia, so i disseny.