Exposicions
Compromís per l’art viu
Artista, crític i agitador cultural, Josep Maria de Sucre va convertir-se en un dels grans mediadors de l’art català de la postguerra.
Durant la primera postguerra, Josep Maria de Sucre (Vila de Gràcia, Barcelona, 1886-1969), poeta, crític, artista, intel·lectual, promotor cultural i gran conversador, esdevé un personatge cabdal per a la continuïtat de les avantguardes a Catalunya. Les anomenades segones avantguardes sorgeixen com una oportunitat de recuperació de l’activitat artística, interrompuda sobretot per la Guerra Civil espanyola, i per a la seva reconnexió amb els corrents artístics internacionals.
La Fundació Vila Casas reivindica aquesta polifacètica figura amb l’exposició Josep Maria de Sucre. Activista i artista visionari, presentada als Espais Volart i comissariada per Aitor Quiney i Joan Gil Gregorio, del 16 de setembre de 2026 al 17 de gener de 2027.
Josep Maria de Sucre, Composició, 1959 ©Xavi Padrós.
La mostra reuneix part de la seva producció pictòrica desenvolupada a partir dels anys quaranta —rostres espectrals realitzats amb ceres i guaix sobre paper—, com també una selecció de la seva obra literària. Alhora, incorpora obres d’artistes vinculats a la seva trajectòria, com ara Antoni Tàpies, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria Subirachs o Esther Boix, reconstruint així no només la figura d’un singular creador, sinó també la d’un context marcadament convuls.
De Sucre, molt proper a figures com Joan Salvat-Papasseit, Joaquim Torres-García o Joan Maragall, s’havia format en els cercles intel·lectuals de la Catalunya de principis del segle XX. Gran lector d’Ibsen i Nietzsche, va publicar activament poesia i crítica d’art i literatura, mentre impartia classes a l’Ateneu Enciclopèdic Popular (del qual fou president entre el 1912 i el 1915), i participava en les tertúlies de joves artistes de l’«Ateneíllo» de l’Hospitalet (a partir del 1926), organitzades al pis de Rafael Barradas.
A partir dels anys quaranta, el llenguatge pictòric de De Sucre agafa força. Els seus rostres expressionistes, carregats d’una profunda intensitat emocional, reflecteixen les angoixes existencials de l’Europa de postguerra. Les figures revelen una preocupació obsessiva per la condició humana —dèria que hauria començat a formar-se durant els anys en què De Sucre va treballar als jutjats de Barcelona, on podia observar els rostres marcats per la misèria moral dels condemnats. En la seva faceta de pintor, De Sucre va compartir la seva vida interior seguint, com suggereix la historiadora de l’art Pilar Garcia Sedas, una ètica més que no pas una estètica avantguardista.
Tanmateix, la transcendència de Josep Maria de Sucre rau sobretot en la seva tasca com a promotor cultural. Juntament amb Sebastià Gasc i Víctor Maria d’Imbert, entre d’altres, impulsà els Salons d’Octubre (1948-1957), destinats a exhibir nous talents artístics de Catalunya. En aquest sentit, com a director del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona (1951-1964), va defensar la producció d’art català amb l’ajuda de beques sostingudes des d’aquesta entitat. Així, artistes com Tàpies, Subirachs o Guinovart realitzaren estades a París per establir contacte amb corrents artístics internacionals contemporanis, inaccessibles des de Catalunya.
La Fundació Vila Casas recupera així una figura imprescindible per entendre la continuïtat de les avantguardes catalanes. Josep Maria de Sucre fou un creador, però sobretot cal entendre’l com un intel·lectual compromès amb l’art viu del seu temps.
Josep Maria de Sucre, Sense títol, 1964, ©Xavi Padrós.
Et poden
Interessar
...
