Quan el disseny revesteix la ciutat que batega

La ciutat com a fenomen urbà i situat és un sistema complex i dinàmic en què la humanitat, des de l’era neolítica, s’ha anat organitzant la vida. L’arquitectura dels edificis, ja siguin comercials, culturals, esportius, residencials o religiosos, conforma el cos de les ciutats, i el disseny en fa de membrana o pell. Aquest vincle relacional i dialògic entre arquitectura i disseny és el leitmotiv de l’exposició coral Tu poses el cos. Jo poso la pell, que, en el marc de l’esdeveniment Barcelona capital de l’arquitectura mundial, es pot veure al Dipòsit de l’Aigua Rei Martí fins al 13 de desembre de 2026. Sense ser dissenyador, però sí un ferm iniciat en la teoria del disseny i de l’art, pretenc reflexionar sobre la dialèctica entre la ciutat planificada i la ciutat viscuda.

Malgrat l’apartada ubicació del Dipòsit d’Aigua del Rei Martí, val la pena traspassar les infraestructures del campus de La Salle per gaudir d’un muntatge en què els seus comissaris, Clara Mas i Albert López-Amor, ens conviden a descobrir la relació intrínseca de l’arquitectura i el disseny com una sort de diàlegs, confrontacions, sinergies i oportunitats al llarg de més d’una trentena de peces i projectes.

Vuit espais de tensió i distensió. Pel que fa al muntatge, val a dir que la mostra segueix un itinerari en ziga-zaga que s’articula en vuit espais al llarg d’una planta de set naus, separades per arcades sostingudes per gruixuts pilars de maó. Al llarg d’aquestes parts, es podrà gaudir de les contribucions de rellevants grafistes històrics i coetanis i fotògrafs que treballen a la ciutat de Barcelona. Professionals que contribueixen, en definitiva, a l’enriquiment d’unes lectures sobre la ciutat i els seus racons, des de temptatives properes i, alhora, estetitzades envers la ciutadania i els diferents contextos situats. En aquest ordre d’idees, cal preguntar-se què hi ha darrere de les urbs amb els seus edificis més representatius? L’antropòleg marxista Manuel Delgado respondria, reprenent el seu llibre El espacio público como ideología (2015), que hi ha les persones que interaccionen, sobreviuen i, de tant en tant, es rebel·len contra l’urbanisme i l’arquitectura que organitzen i ordenen jeràrquicament la ciutat i, ensems, controlen, castiguen i vulneren la seva ciutadania.

Lilly no fa brodats. D’entrada, tota l’exposició ha fet servir, als seus rètols i textos informatius, la tipografia anomenada Lilly (tema central del primer espai), com a homenatge a la dissenyadora Lilly Reich, qui va dissenyar 25 estands del Pavelló Alemany de l’Exposició Internacional de 1929 a Barcelona. A més a més, cal destacar la seva aportació en la retolació del pavelló juntament amb el tipògraf Gerhard Severain. Una tipografia amb la qual la dissenyadora Laura Meseguer ha sabut recuperar i reinterpretar la claredat i sobrietat de l’estil internacional que Reich va emprar en l’àmbit formal, com a comunicació escrita i, alhora, com a obra gràfica.

Rumors de ciutat. Respecte a l’espai dedicat a Parla ciutat, es pot gaudir —a través de les fotografies de Rafael Vargas o José Hevia— de l’existència d’intervencions de dissenys més conceptuals, enginyosos i, alhora, menys controvertits envers els poders socioeconòmics imperants, com ara la senyalística de l’aparcament de l’Antiga Fàbrica Damm (2016), a càrrec de Mario Eskenazi Studio i Dani Rubio; la peça Barcelona Gràfica (2005), d’América Sánchez; l’enregistrament d’Identitat i retolació de Can Coral (2011), desenvolupat per Cómo Design Studio (conformat per Anna Sodupe i Susana Catalán); l’Epigrafia de Barcelona (2026), d’Albert López-Amor; i el pirulí titulat Bocins de fragments (2026), de David Torrents.

Ordre i creativitat. Pel que fa al tercer capítol, Grid de llibertat, aborda el terme anglès grid, que fa referència al sistema bàsic i universal per reticular i ordenar missatges i imatges. En general, es tracta d’una eina fonamental en la pràctica del disseny gràfic que interconnecta raó, creativitat i eficiència. Malgrat aquesta predisposició lògica en el mateix gest de reticular, emergeix un impuls creatiu que, amb la pràctica, flueix entre una sort d’ordre creatiu que emparenta simbòlicament el món visual de les dues dimensions del grid amb el món geomètric i tectònic de l’arquitectura. Des d’aquest rerefons, els comissaris van projectar una galeria o passatge de construcció efímera en què es confronten fotografies d’arquitectura contemporània amb cartells històrics i més recents.

Mercaderia i obsolescència. Les dues parts següents, corresponents a Efímer permanent i En venda, representen les dinàmiques pròpies d’una vertiginosa i accelerada societat consumista que, en clau d’un capitalisme extractivista i fugisser, revalora a l’alça la dita «Barcelona és bona quan la bossa sona», que es tradueix en la normalització de la gentrificació dels barris, l’encariment del nivell de vida, l’estandardització dels rètols i tipus de comerços, l’expulsió del seu veïnat local i, per descomptat, la mercantilització de l’oci i l’esbarjo de la ciutadania. El primer apartat, anomenat Efímer permanent, fa ressò de l’efervescència temporal i rendible dels famosos festivals de música consolidats a la ciutat comtal, que, emmarcats en la indústria de la cultura, es veu explicitada amb la instal·lació de gespa artificial de Clara Mas i Casals i Albert Martínez López-Amor en la instal·lació Seure en un festival (2026), amb les lletres tridimensionals de CP (2026), a càrrec de Lo Siento Studio, els mobles tous de l’estudi Brosmind (2004), fins a arribar a la projecció Ciutat contínua-Mapping Offf (2026), executada per Onionlab. Una experiència de mapping (generada per IA) que recorre l’interior dels edificis, concretament sostres i cúpules.

• Clara Mas i Casals i Albert Martínez López-Amor. (2026). Seure en un festival. Instal·lació específica.

Sense sortir del mateix espai, s’ha d’esmentar la instal·lació Ciutat, en blanc (2026), d’Oriol Armengol (Toormix). Es tracta d’un conjunt de tres façanes anestesiades en què es despleguen superfícies blanques, com si fossin fragments de pells buides de contingut que necessiten comunicar la seva permanència i essència arquitectònica o ressignificar-se, en clau més reivindicativa, davant la progressiva comercialització i despersonalització de les ciutats.

• Oriol Armengol. (2026). Ciutat, en blanc. Instal·lació produïda per l'estudi Toormix.

En relació amb l’apartat dedicat a En venda, es diagnostica, de manera crítica, la transformació de l’espai urbà en un escenari comercialment lucratiu per al consum. En aquesta mateixa línia, l’antropòleg Mikel Aramburu analitza, a l’article Convivència intercultural a l’espai públic urbà (revista Barcelona societat, núm. 16, 2009), l’alarmant mutació de la via pública com un lloc més aviat de pas que no pas un espai per estar-hi. Els edificis funcionen com una gran mercaderia gràfica. Tot està en venda i no es contemplen pas les vides humanes si no facturen, com diria la lletra d’una famosa cançó de la cantant colombiana Shakira. La notorietat d’aquestes transaccions comercials és palesa en la instal·lació d’una mena de maqueta de ciutat, ideada per l’estudi Bas Capo. Una obra que, recordant el pur estil de l’art povera, s’ha anat bastint a partir d’elements d’embolcalls de coneguts productes que trobem a la cistella de la compra. En definitiva, una crítica mordaç sobre l’objectualització dels espais, edificis i infraestructures urbanes en una sort de meres mercaderies que, entre altres temes, suposo que prioritzaran en els debats generats al voltant d’aquesta capitalitat barcelonina.

I guapa, guapa, guapa! Ocupant una sisena part, Guapa és el títol d’un espai de memòria i nostàlgia d’una política de màrqueting de l’Ajuntament de Barcelona que, entre les darreries dels anys vuitanta i la dècada dels noranta, va potenciar l’eslògan «Barcelona posa’t guapa» com una operació cosmètica per empoderar i ressituar monuments, places i racons inèdits de la ciutat. Des de la perspectiva del disseny, es va traduir en una gran revifalla de la professió i la seva projecció internacional mitjançant cartells memorables, com, per exemple, Bar Cel Ona (1979), de Javier Mariscal; Vassily, Kasimir, Lazar passejant per la Diagonal (1986), de Pere Torrent; i Barcelona (Patronat de Turisme de l’Ajuntament de Barcelona, 1988), de Pilar Villuendas i J. R. Gómez. Així mateix, cal incloure-hi una sèrie de postals d’Enric Jardí, exposades en una vitrina sota el títol de Barcelona guapes (2026). Un munt d’imatges icòniques d’arquitectures, monuments o emblemes urbans, des dels anys seixanta fins a l’actualitat. Cada postal conforma una diversitat de formes de mostrar i projectar la ciutat a l’exterior, des d’instàncies comercials, polítiques i turístiques.

• Javier Mariscal. (1979). Bar Cel Ona (esquerra i Pere Torrent. (1986). Vassily, Kasimir, Lazar passejant per la Diagonal (dreta). Cartells.

Compromís social. Quant al capítol més contextual i social, anomenat Desbordar la vorera, cal emfatitzar la instal·lació Voreres (2007-2026), de Frederic Perers. Es tracta d’una voravia lletraferida, conformada per quaranta-vuit panots de lletra recuperats de diversos carrers del barri de Poblenou. Així mateix, des d’una perspectiva més inclusiva i compromesa, destaquen els projectes comunitaris, comercials i socials de #Ravalkm0 (2016_01), amb dissenys de Maria Güell i Curro Claret, i #Ravalkm0 (2018_57), amb dissenys de Maria Güell. Concretament, faré ressò del primer projecte, en què, gràcies a l’impuls de la Fundació Tot Raval i el teixit associatiu del barri, es va aconseguir dinamitzar el comerç local i generar ocupació per a persones vulnerables i en situació d’atur, mitjançant la producció i el disseny de llums de Nadal per al barri, inspirades en fotografies de veïns i veïnes.

• Maria Güell i Curro Claret. (2016). #Ravalkm0 (2016_01). Espai Desbordar les voreres. Espai Guapa. Instal·lació de llums de Nadal.

Paisatge sonor. La darrera part, Veus, és una peça d’àudio creada per a l’exposició en col·laboració amb l’Istituto Europeo di Design de Barcelona. Aquest document sonor selecciona fragments d’entrevistes a una vintena de professionals del disseny —alguns dels quals són presents a la mostra— per traçar un paisatge plural d’opinions. Aquesta transferència sonora ajuda a entendre conflictes, dificultats, paradigmes, teories o troballes que van aflorar al voltant dels diferents projectes gràfics.

Un cop recorreguts els vuit espais, em fa l’efecte que aquesta exposició posa de manifest la revalorització comunicativa (llenguatge visual i tipogràfic), creativa, estètica i funcional del disseny en la seva relació amb els cossos arquitectònics de la ciutat. Una disciplina que, no obstant això, no sempre pot donar respostes o assumir compromisos ferms enmig d’una tensió dialèctica entre la ciutat planificada i la ciutat habitada. En un context marcat per la violència sistèmica de la gentrificació i l’espectacularització dels espais, la tasca del disseny i de l’arquitectura s’ha de reivindicar des d’una autonomia discursiva i propositiva, capaç de superar la dependència tradicional del màrqueting corporatiu.

• Barcelona guapes (2026). Barcelones guapes. Postals dins d'una vitrina.