Exposicions
Francesc Guillamet. La segona vida de les formes
Entre la creació culinària, la memòria industrial i la passió pel motor, la fotografia esdevé una obra d’art capaç de transformar la matèria en pensament i l’instant en permanència.
Quan miro una fotografia de Francesc Guillamet, hi veig una obra d’art. L’excel·lència tècnica, la intel·ligència compositiva i un enginy desbordant transformen una creació culinària, un fragment industrial, una motocicleta o un paisatge en imatges amb personalitat pròpia. L’objecte té una existència; la fotografia n’obre una altra.
En els bodegons contemporanis hi ha una doble autoria: la del cuiner-artista i la del fotògraf, que en fa experiència visual. La matèria alimentària passa a actuar dins un altre ordre sensible. Una salsa adquireix densitat pictòrica, i una gelatina sosté una arquitectura de llum que evoca Malèvitx o El Lissitzky. El pa esdevé Pirineus nevats o barrets dalinians, amb una poesia visual propera a Brossa. Carregat de quotidianitat i de memòria, es converteix en signe obert. Guillamet reconeix el quadre possible dins del plat i dialoga amb la tradició de Zurbarán i Sánchez Cotán. Ha donat permanència a l’univers efímer de Ferran Adrià: el plat desapareix, però la imatge continua.
Entre Irving Penn i David LaChapelle, hi conviuen la concentració i un barroc disciplinat, en què cada brillantor i cada ombra participen del conjunt. La perfecció de les superfícies fa semblar artificial allò orgànic i ens porta al llindar de la incredulitat, com si escoltéssim Descartes. D’aquí neix una mena d’ultranatura.
La seva mirada és bifront. El blanc i negre i els virats dialoguen amb Cartier-Bresson, Doisneau, Català-Roca, Sudek o Catany. A la Farinera de Castelló d’Empúries, la llum excava la memòria del treball: una junta sembla una sutura, i una superfície gastada, un cos. Les còpies de Carlos Barrantes, fetes des de la Catalunya Nord, hi afegeixen un contraban poètic: el pas de l’instant a la durada. La sèrie sobre Maillol, d’una noblesa noucentista i amb ecos de Lucreci, uneix el cos, la pedra i el paisatge.
La passió pel motor l’acosta a Manel Esclusa. La moto hi és alhora llibertat i construcció visual, amb la cara al vent de Raimon i de Dylan. Hi ressona també un compromís amb el país, entès com un horitzó de drets i de memòria.
Guillamet posa les coses en estat de possibilitat. Les seves fotografies tenen una segona vida: continuen actuant sobre nosaltres molt després de l’encàrrec que les va originar. Poden néixer d’una creació efímera o d’un instant de llum i quedar-se amb nosaltres com una forma duradora de pensament i de bellesa.
Francesc Guillamet. Catàleg infinit. La permanència de l’efímer, una exposició comissariada per Manel Gràvalos i Ernest Abentin, es pot visitar a la Sala d’Exposicions l’Escorxador del Museu de l’Empordà fins al gener de 2027.
Et poden
Interessar
...
