Exposicions
Aurèlia Muñoz. Ens
Una gran coproducció del MNACRS i el MACBA reivindica, en el centenari del seu naixement, la dimensió escultòrica, aèria i fantasmal d’una artista que va anticipar noves formes d’entendre l’espai i el tèxtil.
En alguns casos, amb el pas del temps, anem prenent consciència de la rellevància de certs creadors i ens adonem que el seu missatge estava destinat a generacions futures. Aquest és el cas d’Aurèlia Muñoz (Barcelona, 1926-2011), coneguda especialment per les seves creacions tèxtils. Aquesta gran coproducció del MNACRS i el MACBA, en el centenari del seu naixement, que reuneix més de 150 peces, resulta especialment oportuna perquè actualitza la seva figura i la situa al centre del debat contemporani.
Tot i que el procés és molt més complex, Muñoz inicia el seu camí treballant el tèxtil mitjançant peces bidimensionals, tapissos o, per dir-ho d’alguna manera, executant pintura amb fibres vegetals i tècniques tradicionals. No obstant això, la seva investigació experimenta un salt qualitatiu cabdal: l’obra es desenganxa de la paret i adquireix una dimensió tridimensional —és a dir, volumètrica— que es projecta en l’espai. El tèxtil es transforma en volum... Aquesta és la gran aportació de la creadora catalana.
Un procés cronològicament contemporani al de Robert Morris, qui també a la dècada dels seixanta abandona els materials rígids de l’escultura i es converteix en un dels pioners a l’hora de treballar el tèxtil —concretament, el feltre— per generar volums. Poc té a veure Morris amb l’univers d’Aurèlia Muñoz; si s’esmenta aquest paral·lelisme és per reivindicar l’absoluta originalitat de l’artista, així com la seva tasca d’experimentació i cerca de noves possibilitats expressives en sintonia amb les posicions més radicals de l’art internacional.
El pas del tapís al volum s’explica —almenys tècnicament— per l’ús de materials com l’espart, el sisal o el cotó, i per la pràctica del lligat (fer nusos) o el macramé. Aquesta tècnica creava una malla flexible i permeable a l’aire que admetia qualsevol inflexió mitjançant pesos i cordes. D’aquesta manera, l’artista assumia el mateix treball i es plantejava els mateixos problemes que un escultor, però resolts a través d’una altra materialitat.
Aquestes escultures —o instal·lacions— es van batejar originalment amb el nom d’Ens, terme que també dona títol a l’exposició perquè, segons els comissaris, habita de forma implícita en tota la producció de Muñoz. Però què significa exactament «Ens»? Ells mateixos (Manuel Cirauqui, Rosa Lleó i Sílvia Ventosa Muñoz, filla de l’artista) apunten que, en entrar a la sala, hom percep que hi ha algú, tot i que l’espai estigui desert... Es pot interpretar que es tracta d’esperits o fantasmes...? Molts d’aquests artefactes suren suspesos en l’aire; leviten i vibren subtilment amb els corrents d’aire com si tinguessin vida pròpia. És un aspecte que potenciaria en treballs posteriors, com els espectaculars Ocells-estel que sobrevolaven ingràvids l’espai interior del Palacio de Velázquez l’any 1982.
Els volums dels Ens són buits, immaterials per dins i clucs; la llum i l’aire els travessen: el veritable cos és el buit. A més, els materials i la tècnica emprats són ancestrals, portadors de la memòria d’aquells qui ja han traspassat...
Aurèlia Muñoz ampliarà la seva investigació amb una multitud de registres, l’anàlisi dels quals sobrepassa aquestes línies, però resulta molt significatiu que l’exposició conclogui amb els anomenats Llibres alats. Aquestes peces culminen i condensen les seves grans obsessions: la ingravidesa i la dimensió aèria, la voluntat de desenganxar-se del mur per projectar-se en l’espai, i una indagació sobre el material —en aquest cas, el paper— que ens orienta cap a aquesta dimensió fantasmal i simbòlica a la qual es feia al·lusió anteriorment.
L’exposició posseeix molts valors, per exemple, les maquetes inèdites que ens apropen a la seva manera de treballar, però potser l’aposta curatorial més significativa és la d’apuntar a la dimensió fantasmal d’Aurèlia Muñoz; aquesta dimensió oculta i secreta de l’artista que ha passat desapercebuda fins ara.
Et poden
Interessar
...
