ART MÍNIM a Swab / CasCaDas Art Space

Escriure sobre una exposició d’Anselm Kiefer o de Miró està bé i ho continuaré fent, però és difícil aportar alguna cosa perquè està gairebé tot dit. M’agrada treure el nas per fires de petit format com Swab i galeries amagades que gairebé sempre estan pel Raval, Gràcia o a la perifèria remota perquè em donen molta més informació sobre el que ens passa, a nosaltres i a l’art. En aquestes zones de la ciutat hi ha espais petits amb lloguers assequibles als artistes i comissaris emergents. És el cas de CasCaDas Art Space, de l’artista, curadora i fundadora Fiona Fell, al costat de Jimmy Paez Vidal, Krzysztof W. Wróbel i Maarten Renes. Aquí he pogut veure l’exposició de l’artista d’Amsterdam, Timon Hagen. El petit espai de la galeria s’expandeix cap als aparadors d’una antiga botiga del carrer Bisbe Sevilla. No coneixia l’obra d’aquest artista i tampoc vaig parlar amb ell, només uns somriures. Vaig veure immediatament que era una verificació de la impressió que m’havia causat Swab, on la galeria també estava representada, vaig veure que era una bona manera d’abordar això que he anomenat art mínim.

La formació a l’escola Rietveld es percep pel seu gust per la línia polida en el dibuix que realitza en la seva llibreta i en qualsevol superfície. Aquí veig culleretes de porcellana, paper, també postals i altres materials. Els aforismes dels textos auguren una espècie d’optimisme vital. Amb lemes com 'des d’ara soc molt hàbil'… i tot té una certa ingenuïtat adulta. Dibuixa amb la mateixa ploma que el seu pare li va regalar quan tenia 15 anys. La reducció al mínim té una mica de cerca interior, íntima, de diàleg reservat amb un mateix, en veu baixa. Sense estridències. Murmurant. Qualsevol mal gest, qualsevol excés acabaria amb la seva poètica. Les obres es tornen fràgils i indefenses, estan envoltades de petits indicis, coses que suggereixen i representen. El detall d’una línia que canvia de sentit es torna significatiu.

• Obra de Timon Hagen.

En la recent mostra de Swab vaig veure un petit exemplar de fotollibre d’Elisa Portela amb un suggeridor títol que em va donar la clau del que en la fira estava veient. Quemar es brillar y reducirse, editat pel @museoenloscerros. És un vers del llibre Paisaje, de Salomé Esper. Certament, tot el que veia em semblava reduït a l’escala dels habitatges i estudis en els quals un jove d’avui es veu obligat a viure i treballar. Fins i tot un col·leccionista jove ha de prendre mesures abans de comprar una obra. Les cases ja no són el que eren, i aquests petits detalls afecten l’art i el col·leccionisme. Aquest seria el costat més banal, fins i tot prosaic, de la qüestió, però ara que algunes galeries observen amb interès el ressorgir de les tècniques dels oficis artístics convé considerar l’espai on els objectes aniran situats. L’espai és cada vegada menor.

Anant a temes de major substància i tirant d’experiència, penso en el que va poder significar que artistes com Stephen Conroy fessin rostres que mesuraven 28 cm × 23 cm, que ja el 2008 van cridar la meva atenció. El pintor col·locava en una petita superfície la immensitat d’un cap. En l’abstracció també succeeix, Franz Kline el 1952 feia unes obres amb tinta sobre les pàgines d’una guia de telèfons de 29,2 × 24,2 cm, i tenien la mateixa força del traç de les grans pintures posteriors.

• Obra de Timon Hagen.

Hi ha molts altres exemples com les obres expressionistes abstractes d’Esteban Vicente, Ralph Rosenborg, Ralph Bernabei o Howard Hodgkin. En totes aquestes pintures hi ha una acció gestual realitzada a petita escala però amb una potència enorme de la pinzellada. Això és molt difícil que el traç, sent mínim, conservi la mateixa força que si fora de dos metres. Howard Hodgkin va triar el petit format com a segell per a diferenciar-se dels expressionistes abstractes estatunidencs que pintaven llenços monumentals. Tant és així que ho remarca el fet que la pinzellada surt de la tela i incorpora el propi marc dins de la composició gestual del quadre. La gestualitat domina aquestes obres i em pregunto com es podrà dirigir l’energia del traç en un espai mínim. Així succeeix també amb l’obra pictòrica de Ralph Bernabei, que conserva la mateixa força en qualsevol format, i el que he triat ho demostra.

La reducció al mínim indica el valor d’allò més petit en comparació amb l’exigència, fins i tot vigent, de demanar-li a l’art grans formats. El mínim, no el minimalista, té una mica d’austeritat amb els materials, d’abstinència, de control d’excessos. Això li dona un cert carisma perquè quan hi ha poc apareix el silenci.

• Obra de Timon Hagen.

Aquesta és la prova de foc del canvi d’escala, quan les obres són bones resisteixen el canvi de les seves proporcions i mesures. És així. Jorge Oteiza, en el seu laboratori de guixos, ho va demostrar. L’obra monumental L’Ona de la plaça del MACBA —que els «skaters» quarantens no deixen veure de prop, a risc de trencada de turmell— va néixer a partir d’una diminuta maqueta de bronze de només 5 centímetres d’altura que Jorge Oteiza va esculpir el 1957 i conserva en tots dos casos el mateix valor.

Jo no conec cap fórmula que permeti convertir aquestes confessions íntimes en un mural públic a l’abast de mirades impúdiques. I molt menys dimensionar-les a una altra escala i proporció que no sigui la dels seus petits formats que emfatitzen, encara més, el caràcter reservat de les seves obres. Veig aquí un problema irresoluble, un conflicte entre el públic i el privat. Dit d’una altra manera, em pregunto sobre la pertinència dels formats, de l’escala i de la proporció adequada per a tractar temes íntims o potser dolorosos. D’aquí he passat a imaginar què succeiria si una obra de gran emoció es dimensionés, per exemple, en un format gegantesc, cobrint la façana d’un edifici en construcció; podem coincidir que immediatament es trivialitzaria, es convertiria en una anècdota sense importància.

• Obra de Ralph Bernabei.

En sentit contrari actua l’obra de Ron Mueck, que realitzava una espècie de procés de ‘Gulliverització’ i va construir un bebè de cinc metres. Aquest recurs que a Hollywood ha servit de guió de nombroses pel·lícules i que, malgrat ser comèdies, no deixen de ser molt inquietants. Un món en el qual, trencant les normes de la proporció, col·loca fora d’escala l’espectador. En definitiva, em pregunto quina és l’escala, la proporció adequada, la mesura d’un mur o d’una escultura quan es tracta de reflectir-hi qüestions íntimes, melancòliques i tristes. Mons propis, privats, que només es poden fer amb el traç d’una ploma regalada pel teu pare.