La cultura que no obeeix

Vaig tenir la sort de presentar, juntament amb Christian Padilla, el seu magnífic llibre La Guerra Freda cultural a Colòmbia. Marta Traba, Gómez Sicre i Rockefeller donen forma a l'art modern , a la Fundació Lluís Coromina Isern. Ens acompanyava Martí Peran, un intel·lectual compromès que, amb una modèstia poc habitual, va explicar que la seva contribució a la tesi doctoral de què neix aquesta investigació havia consistit, pràcticament, en un acompanyament passiu. Escoltant-ho, vaig pensar que saber acompanyar sense apropiar-se del pensament aliè constitueix també una forma d'intel·ligència.

La conversa ens va portar a una pregunta incòmoda: qui decideix quin art mereix ser vist i quins relats han de quedar fora de la història? Padilla investiga les relacions entre la diplomàcia nord-americana, els interessos econòmics vinculats a Rockefeller i la construcció del cànon modern colombià. El treball mostra com les xarxes de José Gómez Sicre i Marta Traba, amb el suport d'ESSO, van afavorir determinades tendències i van contribuir a desplaçar la influència del muralisme mexicà i de l'art de denúncia social. La defensa de la llibertat creadora podia servir, paradoxalment, una estratègia d'orientació ideològica.

Durant la conversa va aparèixer una discrepància especialment fèrtil. Fins a quin punt l'impuls de l'abstracció i l'informalisme havia contribuït a desplaçar el realisme social i la pintura de denúncia? En aquell petit tribunal d'idees, vaig introduir un matís: a Espanya, l'informalisme i altres avantguardes no figuratives també havien obert una bretxa a l'academicisme i al predomini d'una concepció clàssica de l'art. La seva capacitat de ruptura no es podia esborrar pel fet que el franquisme hagués aprofitat algunes d'aquelles propostes per projectar una imatge de modernitat.

Aquí rau la paradoxa. Un moviment pot qüestionar un ordre estètic i, alhora, ser utilitzat pel poder per legitimar-se o per restar espai a altres expressions. Podeu ampliar la llibertat del llenguatge artístic mentre les institucions que el promouen restringeixen la llibertat política. I pot contribuir a renovar la mirada sense que això justifiqui la marginació de la pintura social.

Convé, a més, distingir el realisme socialista convertit en doctrina oficial del realisme social i les múltiples formes de figuració crítica: ni tota denúncia no respon a una consigna ni tota abstracció suposa una evasió. Confondre el valor de les obres amb els usos polítics de què van ser objecte ens conduiria a una altra simplificació. La tasca consisteix a reconèixer la seva potència artística i examinar, simultàniament, qui les va promoure, amb quins interessos ja costa de quins silencis.

Però la cultura té una qualitat poc còmoda per als patrocinadors: produeix pensament propi. Aquella política cultural va conviure amb l'intervencionisme nord-americà, el suport a dictadures i la repressió de la dissidència. Aquesta contradicció va contribuir a trencar les afinitats que el projecte panamericà havia intentat construir. Els artistes i els intel·lectuals no van renunciar a interpretar la seva realitat per complaure els qui en finançaven la visibilitat.

La conversa va adquirir una actualitat inquietant en abordar el que va passar al Museu Nacional de Colòmbia. El 15 d'octubre passat, el Ministeri de Cultura va retirar peces relacionades amb la violència política, les lluites feministes, la diversitat sexual i la memòria de la pau, coincidint amb l'anunci d'una contrarevolució cultural del president Abelard de l'Espriella. Els relats afectats s'havien construït durant governs anteriors de signe diferent. La memòria plural començava a tractar-se com un adversari polític.

Entre les obres retirades figurava La collita dels violents , d'Alfonso Quijano, reproduïda també al llibre de Padilla. La imatge és difícil d'oblidar: al voltant d'un arbre monumental, els cadàvers ocupen un paisatge d'una serenitat insuportable. La violència apareix organitzada gairebé incorporada a l'ordre de les coses. Retirar aquesta imatge no elimina els morts; redueix les possibilitats de mirar-los i preguntar-s'hi.

La reproducció del llibre porta el crèdit de la Fundació Projecte Bachué. La seva tasca permet reconèixer el paper del col·leccionisme quan assumeix una responsabilitat pública. La col·lecció de José Darío Gutiérrez i María Victoria Turbay protagonitza també Independència: cinc formes d'interrogar el present , anunciada per al 7 de novembre al Museu d'Antioquia. Una proposta que vincula art, memòria, territori i les promeses pendents de llibertat.

Des de Catalunya, la paraula independència ens interpel·la de manera particular. A Colòmbia remet a la ruptura amb la monarquia espanyola ia la construcció republicana. Però cap emancipació política no resol per sempre la pregunta per la llibertat. També cal conquerir la capacitat de narrar-se, de reconèixer les contradiccions pròpies i d'escoltar els qui van quedar fora del relat nacional.

Les peces del Museu Nacional van tornar a les sales el 30 d'octubre, després d'una ordre judicial. És una bona notícia i una advertència: l'autonomia cultural necessita institucions capaces de defensar-la i una societat disposada a exigir-la. No n'hi ha prou de donar per suposada la llibertat.

Les dretes ultres que pretenen depurar la memòria mereixen una resposta inequívoca. També la mereixen les esquerres quan subordinen la creació a una doctrina i converteixen la discrepància en deslleialtat. Defensar la pluralitat exigeix mantenir aquest criteri fins i tot quan incomoda els propis.

Va ser un plaer rebre Christian Padilla: un investigador brillant que aporta coneixement i obre discussions necessàries. El llibre ens recorda que la disputa per l'art afecta la nostra manera d'entendre el món. I ens deixa una pregunta que travessa fronteres: quan parlem de transformar-ho, volem que les persones puguin pensar amb més llibertat o esperem, simplement, que ens donin la raó?