Exposicions
Josep Ponsatí trenca els murs del museu
Un museu fora del museu trasllada l’art contemporani a la Sala de la Pau amb una peça audiovisual que recupera una de les primeres intervencions monumentals de l’artista.
L’art contemporani pot trobar nous espais de diàleg més enllà dels museus i les sales d’exposicions. Amb aquesta voluntat, el Cementiri Municipal de Lleida acull, del 27 d’octubre al 15 de novembre, Granollers, 1971, una obra audiovisual de Josep Ponsatí (Granollers, 1971) procedent de la col·lecció del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). La peça s’instal·la a la Sala de la Pau en el marc del projecte Un museu fora del museu, una iniciativa impulsada pel Departament de Cultura en col·laboració amb els centres d’arts visuals de Catalunya i el MACBA.
La proposta, que s'inscriu en la celebració de l’Any Trenta del MACBA, planteja una manera diferent d’apropar la creació contemporània a la ciutadania, introduint obres d’art en espais de la vida quotidiana i generant nous contextos de percepció i interpretació. En aquest cas, la presència d’una obra de Ponsatí en un cementiri estableix una relació singular entre l’experiència artística, la memòria i un espai tradicionalment vinculat al record i al silenci.
Josep Ponsatí és conegut per les seves estructures inflables monumentals i efímeres, construïdes a partir de formes modulars que s’enllacen per configurar grans instal·lacions aèries. L’octubre de 1971, després d’haver realitzat un primer inflable a Granollers, l’artista va enlairar una segona estructura a la cala Sant Miquel d’Eivissa, coincidint amb la trobada de dissenyadors de l’International Council of Societies of Industrial Design (ICSID).
La intervenció estava formada per dotze mòduls blancs, lleugerament corbats i confeccionats amb material plàstic. Cadascun mesurava 11 × 3,5 metres i el conjunt arribava als 41 metres de longitud. La dimensió monumental de la proposta contrastava amb la fragilitat dels materials i el seu caràcter temporal. La repetició de les formes, la lleugeresa de l’estructura i la participació col·lectiva configuraven una experiència que qüestionava els límits tradicionals de l’escultura i la seva relació amb l’espai.
El vídeo Granollers, 1971, de 3 minuts i 24 segons, en color i sense so, recupera aquesta experiència i permet acostar-se a una pràctica artística que va trobar en l’aire, el moviment i les estructures inflables nous territoris d’experimentació. La seva presentació a la Sala de la Pau amplia, alhora, el sentit del projecte: portar el museu allà on habitualment no hi és i propiciar que l’art contemporani estableixi relacions inesperades amb els espais que habitem.
Et poden
Interessar
...
