Utopia Catalunya: El no lloc en construcció

Sic et Non. Sí i no. El llibre de poemes de Gabriel ens va donar peu, durant la presentació a l’Espai Isern Dalmau, a pensar més enllà de les respostes excloents. Podem celebrar una realitat i qüestionar-la alhora. El sí pot contenir una reserva; el no, una possibilitat. En temps de trinxeres, acceptar aquesta complexitat és una forma de llibertat. A «El mirall de la distància», Gabriel escriu: «Restava immòbil fitant ensems totes les direccions, / totes les partions, totes les escletxes». La cultura treballa sovint aquí: en l’escletxa que desestabilitza una certesa i permet imaginar una altra manera de viure.

Penso en la deliciosa i incòmoda Utopia de Thomas More, publicada el 1516 i traduïda directament del llatí per Joan Manuel del Pozo, que estic llegint ara, editada per Ela Geminada. Aquell enlloc imaginari ens retorna un mirall del lloc que habitem. More vincula l’organització del treball amb el temps per cultivar l’esperit i acaba reconeixent aspectes d’aquella societat que desitja més que no pas espera veure realitzats. Fins i tot la utopia conserva una reserva. Sic et non.

Quin lloc ocupa la cultura en el país que desitgem? La pregunta es concreta quan un artista intenta viure de la seva feina, una galeria sosté una programació arriscada o un museu vol investigar més enllà del calendari d’inauguracions. És aquí on el país imaginat es troba amb les condicions materials que el poden fer possible.

Barcelona viu una tardor que fa ciutat. Gallery Weekend, Talking Galleries, SWAB, ArtsLibris, By Invitation i LOOP connecten públics, llenguatges i complicitats. Barcelona ho peta, sí. Però l’efervescència conviu amb estructures fràgils. Els diners que el Gallery Weekend demana a les galeries que li donen sentit mereixen una reflexió. I la concentració de propostes a final d’any obliga a preguntar fins a quin punt els calendaris de les subvencions condicionen la programació. La cultura necessita previsió, també administrativa, malgrat que els pressupostos sempre són complicats de tancar a temps.

El relleu al MACBA reclama igualment un sí i un no. Valentín Roma és un professional del sector conegut, però dirigir el vaixell insígnia de l’art contemporani exigeix més que reconeixement dins del mateix circuit. Cal connectar artistes, col·lecció, públics, país, llengua i interlocució internacional. El seu nomenament no ens estalvia una pregunta incòmoda: el MACBA té avui la capacitat d’atracció que correspon a la seva ambició? Som a la Champions League o ens hem acostumat a celebrar la classificació? El nou director haurà de demostrar que entén tota la complexitat de la casa i que sap donar-li projecció més enllà de les complicitats habituals i els amiguismes en un concurs que no va ser tot el transparent que volíem.

En canvi, en el brogit dels relleus correm el risc d’acomiadar massa de pressa dues aportacions valuoses: Emmanuel Guigon al Museu Picasso i Marko Daniel a la Fundació Joan Miró. Cal posar en valor la seva feina, el coneixement i els vincles internacionals que han aportat. Miró-Picasso exemplifica el potencial de dues institucions quan treballen plegades. Renovar direccions hauria de permetre construir sobre aquest llegat. Un país culturalment madur també sap reconèixer els qui han fet camí.

També cal felicitar Elvira Dyangani pel seu nou nomenament al Zeitz MOCAA de Ciutat del Cap. L’ampliació del MNAC obre un altre horitzó. Guanyar espai ha de permetre explicar millor les col·leccions i obrir relats. El Museu d’Arqueologia —amb nova direcció, Mònica Borrell— i el Museu d’Història de Catalunya també necessiten definir per què potser aquella antiga idea de reforçar-se més o acabar unificant-se no era gens dolenta. I les reserves nacionals ens recorden que allò que no s’exposa també és patrimoni: conservar-lo demana equips i coneixement. El Departament de Cultura acaba de presentar un espai magnífic per cobrir un dèficit històric. Ara, qualsevol trasllat del Centre de Restauració de Béns Mobles hauria de garantir aquesta continuïtat sense dolor intern.

La Fundació Vila Casas celebra quaranta anys a Can Framis de Barcelona i una xarxa amb centres i relacions arreu de Catalunya. El seu recorregut, tot i la muntanya russa dels darrers temps, mostra què pot aportar el col·leccionisme quan assumeix una responsabilitat pública. La Pedrera, amb el Gaudí International Congress, ofereix una altra oportunitat: tornar a estudiar Gaudí amb ambició crítica, més enllà de la icona que el turisme reprodueix, mentre es contrasta amb l’obra contemporània d’Anselm Kiefer.

Catalunya, és clar, no s’acaba a la Diagonal. El Morera i la Fundació Sorigué, a Lleida; el New Art Center, a Reus; Apel·les Fenosa, al Vendrell; el Mèdol, el Museu d’Art Modern de Tarragona i Lo Pati, a Amposta; el Panoràmic, a Granollers, o Temporada Alta, a Girona, dibuixen un país plural. A Banyoles, la Col·lecció Gimferrer i el projecte del Museu Coromina eixamplen el mapa. Barcelona ha de saber connectar aquesta energia i deixar-se transformar per ella.

Una ciutat que acull el treball des de fa cinquanta anys del galerista Miguel Marcos, que es mereixeria o una Creu de Sant Jordi o una medalla d’or de la ciutat. Una mica com succeeix amb els cent anys de la galeria Artur Ramon. Dues referències innegables del nostre entorn.

I, en aquest temps d’incertesa, proposaria arribar fins a Portbou. A Passatges, el memorial de Dani Karavan dedicat a Walter Benjamin, l’escala de ferro baixa cap al mar fins que un vidre interromp el pas. El paisatge és a tocar, però el camí queda barrat. La memòria de l’exili es converteix en experiència física.

Jo hi veig també un al·legat a la vida. Cal girar-se, refer els passos, tornar a pujar. L’obertura del túnel enquadra el cel i la llum guanya espai. Aquesta lectura no esborra la tragèdia de Benjamin: ens compromet amb aquells per als quals encara podem obrir un pas.

Torno a Gabriel: les direccions, les partions, les escletxes. I a More: el lloc imaginat des del qual podem jutjar el nostre. Sí a l’energia que tenim; no a donar-nos per satisfets. Potser la utopia comença aquí: mirar de cara l’abisme, pujar els graons i reconèixer les moltes llums que encara podem encendre.