Editorial

Sismes humans, sismes patrimonials

Ricard Planas Camps pereira - 05/10/26

Hi ha terratrèmols que remouen la terra i n'hi ha que remouen la memòria. Tots dos deixen, al seu pas, la mateixa pregunta oberta: què és allò que realment val la pena salvar, i com ho fem quan el mateix terra ha deixat de ser fiable. Walter Benjamin va imaginar una vegada un àngel de la història que avança d'esquena al futur, contemplant com les ruïnes s'acumulen davant dels ulls sense poder aturar-se a recompondre-les: potser cap imatge descriu millor la tensió entre catàstrofe i memòria que travessa aquest número.

Perquè els sismes no són només un fenomen geològic. N'hi ha d'una altra classe, potser encara més difícils de predir i de mesurar: les guerres, les crisis i els desacords que sacsegen el món que compartim. A més, vivim en un moment on la tecnologia ha adquirit una capacitat de decisió tan determinant que ens arriba a espantar-nos, i on les crisis migratòries, a tot arreu, són d'una devastació que sovint costa mirar de cara. Aquesta és l'altra sismologia contra la qual lluitem —una que no es mesura en graus Richter, sinó en fractures socials i humanes—. I és precisament enmig d'aquest terreny inestable on, de nou, apareix la llum de l'esperança: la cultura, que tantes vegades vol dir, senzillament, art i humanitat.

Aquest número neix travessat per aquesta pregunta. Parlem de sismes i de les tragèdies que provoquen sobre el llegat cultural —biblioteques que es parteixen, museus que s'esquerden, arxius que desapareixen sota la runa—, encara que no perdem de vista que les pèrdues més tràgiques són sempre les humanes: les vides que aquests mateixos tremolors, en qualsevol de les seves formes. Però si alguna cosa ens ha ensenyat la història és que allò que es trenca no sempre es perd: sovint, es reconstrueix més conscient de si mateix, més compartit, més necessari.

No és casualitat que presentem aquest número a Medellín ia Bogotà, ni que ho fem amb dues portades que es miren de tu a tu: la d'Alejandro Tobón, artista de Medellín, i la de Sandra Rengifo, artista de Bogotà. Tobón reconstrueix amb materials de l'artesanat conceptes presos de l'art i la cultura urbana, mentre que Rengifo va exposar, al fabulós espai Fragmentos, un projecte on els pobles indígenes reclamen i proclamen la veu. Dues mirades, dues ciutats, un mateix número —i precisament per això una declaració d'intencions. Perquè aquest no és un número sobre Colòmbia, és un recorregut per les diferents latituds del continent americà —de Miami a Buenos Aires, de São Paulo a Lima— que dialoga alhora amb la Mediterrània. Un mosaic de geografies que es responen les unes a les altres, i que troba a l'entrevista el director del MAM de Medellín un dels seus fils conductors.

Colòmbia coneix bé la doble experiència de la fragilitat i la reconstrucció. El terratrèmol de l'Eix Cafeter de 1999 va deixar Armènia i tota la regió en ruïnes, però també va obrir un dels processos de reconstrucció del seu cabal cultural i de reconstrucció comunitària més estudiats del continent: cases, esglésies i espais culturals tornat a aixecar amb la participació activa dels qui els habitaven, convertint la pèrdua en un virtut. Aquell mateix any, a l'altra banda de l'Atlàntic, Bonart naixia —sense saber-ho llavors, ja començava a teixir-se el fil que avui ens porta fins aquí—. A l'altra banda de l'Atlàntic, Catalunya i la Mediterrània guarden les seves pròpies cicatrius sísmiques —des del terratrèmol del Ripollès del 1428, que va danyar monestirs i esglésies romàniques senceres, fins als darrers sismes de Turquia-Síria i del Marroc, que ens han recordat que aquest llegat mai no està. Són geografies diferents, però comparteixen un mateix llenguatge: el de la fragilitat que, paradoxalment, ens obliga a mirar més de prop allò que donàvem per garantit.

És aquí on aquest número troba el seu contrapès: a l'esperança. Perquè si aquestes pèrdues ens parlen de ruptura, les pàgines que segueixen parlen de riquesa —artística, creativa, humana—. Cada projecte, cada obra i cada veu que trobareu és, a la vostra manera, un exercici de reconstrucció: una manera de tornar a aixecar allò que importa, encara que sigui sobre el paper. Una revista, al capdavall, no deixa de ser això: un espai on la memòria es preserva mentre es projecta cap endavant, on allò que podria quedar sepultat sota l'oblit troba una nova manera de mantenir-se dreta.

Presentar aquest número al MAM de Medellín ia ArtBo de Bogotà és, per a Bonart, molt més que un acte de difusió. És l'inici d'un diàleg entre territoris —Medellín i Bogotà, però també Miami, Buenos Aires, São Paulo, Lima, Venècia, Madrid, Bilbao, Barcelona i la resta del territori català— que s'entenen des d'una mateixa experiència: construir cultura malgrat —o precisament per— la consciència de la seva fragilitat. Aquestes geografies, separades per oceans i latituds, comparteixen una mateixa veritat: que aquest llegat no es defineix per la seva solidesa, sinó per la voluntat col·lectiva de sostenir-lo, número rere número, generació rere generació.

Aquest és, doncs, un nombre sobre sismes. Però és, sobretot, un nombre sobretot allò que segueix dret després que la terra hagi tremolat.