Regina de Miguel obre les portes d'un univers en ruïnes per explorar altres futurs

L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), Regina de Miguel (Màlaga, 1977) proposa un desplaçament temporal i espacial que situa l’espectador davant les restes d’una civilització desapareguda. Amb Un mundo turbiamente vivo, l’artista transforma la Galeria 6 en un escenari de ciència-ficció, un museu imaginari situat en un planeta llunyà que, malgrat la seva aparença fantàstica, funciona com un mirall incòmode del nostre present. La mostra, comissariada per Rosa Lleó i visitable fins a l’11 d’abril de 2027, construeix una narració visual i conceptual en què la ruïna, la memòria i la possibilitat d’altres formes d’existència esdevenen instruments per pensar críticament el món contemporani.

El projecte parteix d'un museu del futur, l'Alkane, ubicat a Tornus, un planeta sotmès a un procés de colonització i explotació dels recursos naturals fins a l'esgotament. En aquest territori devastat, la institució museística custodia les restes d'una civilització i conserva rèpliques de les obres d'art i dels documents de tot l'univers. La ficció esdevé així una estratègia de distanciament que permet observar la Terra des d'una altra perspectiva. El que aparentment és un relat sobre un món remot acaba assenyalant les contradiccions d'una societat que projecta la seva ambició extractiva cap a altres planetes mentre continua destruint les condicions que fan possible la vida al seu propi entorn.

Regina de Miguel articula aquest univers a través d'una pràctica artística que travessa disciplines i coneixements. L'astrobiologia, l'astronomia, la geologia, la botànica i la literatura conviuen amb referències cinematogràfiques i narratives pròpies de la ciència-ficció. No es tracta, però, d'il·lustrar conceptes científics, sinó d'incorporar-los a una construcció poètica en què el coneixement i la imaginació es complementen. Tal com assenyala Blanca de la Torre, directora de l'IVAM, l'artista trasllada les qüestions científiques al terreny de la ficció especulativa, un espai des del qual qüestionar les formes de vida actuals i imaginar escenaris alternatius.

L'origen del projecte es remunta al període de la pandèmia, quan l'artista venia de desenvolupar una investigació a la selva colombiana al voltant de l'extractivisme i les diferents formes de violència exercides sobre els cossos i els territoris. Aquella experiència va deixar una empremta profunda en el desenvolupament d'un treball que aborda la destrucció ambiental no com una qüestió aïllada, sinó com el resultat d'un sistema econòmic, polític i social que prioritza l'acumulació per damunt de la continuïtat de la vida. La crisi climàtica, les polítiques imperialistes i la indiferència davant la vulnerabilitat de determinades comunitats apareixen com a símptomes d'una mateixa estructura de poder. L'artista posa l'accent en les conseqüències humanes d'aquest procés, des de la desigualtat fins als desplaçaments forçats i l'aparició dels refugiats climàtics.

L'espai expositiu acompanya aquesta deriva narrativa. Una gran cortina platejada introdueix el visitant en una atmosfera que evoca els laboratoris de cultiu in vitro, un entorn ambigu entre la investigació científica i l'arqueologia d'un futur possible. En aquest primer àmbit, les restes del museu Alkane prenen forma a través de dibuixos, pintures, escultures, mapes elaborats amb aquarel·la i obsidianes gravades amb representacions d'espècies extingides. Són fragments d'una memòria que sembla haver sobreviscut a la desaparició del món que la va generar. La seva presència planteja una pregunta essencial: què mereixerà ser preservat quan les condicions de la nostra existència hagin estat alterades irreversiblement?

L'arquitectura de l'exposició també participa d'aquest relat. L'escala que connecta les dues plantes funciona com un portal simbòlic entre universos, una transició que abandona el registre gairebé arqueològic de la primera sala per endinsar-se en una dimensió cinematogràfica i immersiva. A la planta superior es presenta Aguas intoxicadas, cometas nunca más vistos y una reunión de suicidas, una pel·lícula desplegada en cinc pantalles que forma part de les investigacions més recents de l'artista. Presentada anteriorment a la Biennal d'Art de Toronto i realitzada amb la col·laboració de Catapulta, l'obra amplia el camp de reflexió de la mostra i connecta paisatges, conflictes ecològics i imaginaris de desaparició.

La pel·lícula transita per diferents geografies, des de les zones pantanoses que envolten Berlín fins a les explotacions de coral de Puerto Rico, passant per l'observatori d'Arecibo i el desert d'Atacama. No són localitzacions escollides únicament per la seva singularitat visual. Cadascuna concentra una història de transformació ambiental, intervenció humana i tensions polítiques. Puerto Rico, territori especialment conegut per l'artista, es presenta com un espai on les polítiques ambientals, l'experimentació militar i les economies colonials han contribuït durant dècades al deteriorament dels ecosistemes. En aquest context, la imatge dels esculls de coral esdevé una metàfora especialment eloqüent: el blanqueig d'un escull no és només la desaparició d'una espècie o d'un paisatge submarí, sinó el senyal que tot un sistema ecològic està col·lapsant.

La ruïna, el col·lapse i el suïcidi són conceptes que travessen l'exposició i que situen l'espectador davant d'un horitzó inquietant. Tanmateix, Regina de Miguel defuig la representació fàcil de la catàstrofe. No li interessa convertir el desastre en un espectacle visual, sinó obrir un espai de reflexió que permeti reconèixer la fragilitat sense renunciar a la possibilitat de transformació. En aquest sentit, la mostra incorpora petits espais d'esperança, espurnes que emergeixen entre les imatges de devastació i que conviden a pensar altres maneres d'habitar el planeta.

Aquesta és també una de les línies que connecten el projecte amb la idea de Museu Amfibi que Blanca de la Torre articula en el seu plantejament museogràfic per a l'IVAM. Un museu que no es concep com una estructura tancada, sinó com un organisme permeable, capaç d'establir relacions amb altres formes de coneixement i amb els ecosistemes que l'envolten. Un mundo turbiamente vivo amplia aquesta mirada i qüestiona els límits entre allò humà i allò no humà, entre la natura i la cultura, entre la conservació i la desaparició.