Exposicions
El diàleg infinit entre la matèria i lespai de Lee Ufan
L'obra de Lee Ufan (Corea del Sud, 1936) convida a aturar-se, observar i descobrir allò que passa entre les coses. Pedres, plaques d'acer, superfícies de vidre i pinzellades aïllades articulen un llenguatge artístic en què la matèria deixa de ser un element passiu per esdevenir protagonista d'una experiència perceptiva. Amb el títol Fragmentos do infinit , la Casa i el Parc de Serralves, a Porto, presenten la primera gran exposició a Portugal, fins al març del 2027, d'un dels artistes i pensadors fonamentals de l'art de postguerra, la trajectòria dels quals ha qüestionat els límits de l'objecte artístic i la seva relació amb l'entorn.
Figura central i principal teòric del moviment japonès Mono-ha, sorgit a finals dels anys seixanta i principis dels setanta, Lee Ufan va contribuir a desplaçar l'interès de la representació cap a la trobada directa amb els materials. Els artistes vinculats a aquest corrent treballaven amb elements en estat brut –pedra, fusta, metall o vidre– disposats mitjançant intervencions mínimes. No es tractava de transformar la matèria, sinó de revelar-ne les propietats, la presència i les relacions que estableix amb l'espai que l'envolta.
Aquesta cerca també troba un ressò en la seva vinculació amb el Dansaekhwa , el moviment coreà de pintura monocromàtica desenvolupat durant la dècada de 1970. En els seus llenços, Lee empra pinzellades contingudes, sovint úniques, sobre superfícies acuradament preparades. Cada gest adquireix una dimensió temporal i meditativa: la marca del pinzell dialoga amb el buit mentre el ritme de l'execució obre un espai per a la contemplació. La pintura no es limita a mostrar una imatge sinó que fa visible el temps i la presència que la sostenen.
En l'àmbit escultòric, el concepte de Relatum , adoptat per l'artista al començament dels anys setanta, és essencial per comprendre'n el pensament. El terme desplaça latenció de lobjecte aïllat cap a les relacions que sestableixen entre els diferents elements. Grans pedres naturals, enteses com a condensacions del temps geològic, entren en contacte amb materials industrials, com a plaques d'acer o vidre. D'aquestes combinacions sorgeixen situacions en què la gravetat, la tensió i la distància adquireixen una presència tan significativa com els materials.
L'obra es construeix així a partir d'una xarxa de correspondències. Pedra i acer, pinzellada i superfície, objecte i espectador participen en un diàleg que no cerca una conclusió definitiva. El significat apareix a l'espai intermedi, en allò que connecta els elements i en modifica la percepció. L'absència no és un buit estèril, sinó una condició que permet reconèixer la presència; de la mateixa manera, l'interior i l'exterior deixen de ser categories oposades per esdevenir àmbits d'intercanvi.
A Fragmentos do infinit , aquesta investigació es desplega entre l'arquitectura de la Casa de Serralves i el paisatge del parc, establint un recorregut on les obres es relacionen tant amb els seus emplaçaments com amb els qui les contemplen. L'exposició aplega tres escultures a l'aire lliure, concebudes per propiciar trobades directes entre la pedra, l'acer i l'entorn natural; sis pintures, una creada específicament per al lloc, i tres escultures instal·lades a l'interior de la casa.
La disposició de les peces permet observar com una mateixa investigació adopta formes diferents segons el context. Al parc, la matèria entra en relació amb la vegetació, la llum i les variacions del paisatge. Als interiors arquitectònics, les escultures i les pintures estableixen noves tensions amb l'estructura de l'edifici i alteren la percepció dels espais. Cada obra proposa una experiència particular però totes comparteixen una voluntat d'obertura cap a allò que les envolta.
Al llarg de sis dècades de trajectòria, Lee Ufan ha desenvolupat una pràctica que qüestiona l'autonomia de l'obra d'art i en reivindica la capacitat per activar relacions. A Serralves aquesta idea adquireix una dimensió especialment significativa: la casa i el parc es converteixen en escenaris d'una conversa entre naturalesa i construcció, matèria i buit, presència i absència.
Et poden
Interessar
...
