Exposicions
Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit cartes de Frederic Amat
L’exposició 'VUIT' a La Virreina Centre de la Imatge explora els intercanvis artístics de Frederic Amat amb poetes i narradors a qui ha pogut 'acompanyar amb imatges'.
L’obra de Frederic Amat té una relació íntima amb el temps. No parla des dels lents estrats de la geologia o amb els frenètics salts de «l’actualitat», sinó des de l’experiència humana del temps. Del temps viscut. Potser és per la naturalitat amb què escriu cartes a Lorca, Rimbaud o Llull —per referir-nos a alguns dels llibres que ha il·luminat—, fent-los presents i contemporanis, que ens ha acostumat a una sensació de sincronia en la qüestionable «història de l’art». Val a dir, hegelianament, que res millor que negar-la i renegar-ne per poder-la seguir afirmant.
Però a l’exposició «VUIT», que es pot visitar a La Virreina fins a l’1 de novembre, s’explora la seva relació artística amb escriptors amb qui —segons afirma, contundent, la cronologia— ha conviscut en el temps. Així, a part d’escoltar-los, poden respondre, dialogar. Segons l’artista, els vuit noms (J. V. Foix, Mark Strand, Octavio Paz, Chantal Maillard, Juan Benet, Guillermo Cabrera Infante, Lawrence Ferlinghetti i Juan Goytisolo) són una «reduïda constel·lació d’escriptors i poetes, estimats i propers, que he tingut la fortuna d’acompanyar, al llarg dels anys, amb imatges». La pluralitat en les seves escriptures es tradueix en una multiplicitat de gèneres i subgèneres en les epístoles d’Amat, que, des del dibuix fins a la imatge en moviment —passant per fotogrames i troballes—, porta al límit el seu llenguatge per desplegar-ne les metàfores.
La veu de Foix recitant el poema «Una rosa» s’encarna amb la mímica gestual d’un ball de mans.
El poema septenari Seven days de Mark Strand es llegeix en veu baixa, saltant per la cal·ligrafia juganera de Bob Wilson i el calidoscopi de colors que roden i s’apleguen.
«Blanco», d’Octavio Paz, fet de verb silenciós i apofatisme, ens recondueix cap al sentit homòfon del nom de l’exposició: el buit.
El vídeo inèdit d’Al filo, amb text i veu de Chantal Maillard, ressegueix els traços de quitrà d’una carretera de línies molt amatianes. És difícil no pensar en el brutal descarrilament amb què comença el seu celebrat Matar a Platón, però ara sublimat cap a l’excedent, «lo que se deja incompleto o sin definir» i «derivando, acaban conduciéndonos fuera del cuadro para visión de un horizonte insospechado».
Del film Aullido, amb guió de Guillermo Cabrera Infante, em captiven els storyboards elaborats per l’artista, on pintura, collage i acotacions coreografien una trobada amb el bestial.
Les serigrafies sobre text de Juan Benet a Visitas de 1 a 12 o al costat de What is poetry?, de Lawrence Ferlinghetti, exploren la «transmutació» entre codis verbals i visuals. L’intraduïble de la poesia és que es torni poesia en el traduir.
La posada en escena del «sainete ibérico» de Juan Goytisolo a Memorias de tortuga, amb Albert Pla i Joan Baixas, aborda la memòria històrica com un seguit de despertars i recaigudes en la letargia. Els residus musicals del règim i les closques escultòriques nafrades plantegen un col·loqui fabulós i políticament incisiu.
Valentín Roma presenta aquestes —i altres— obres centrant-se en els processos creatius darrere els camins del text a la imatge i les relacions d’amistat que les motiven o n’acaben sorgint. Així, a part dels storyboards, dels films se’n mostra també el making of, algun document que testimonia el diàleg previ o les obres originals. En la disposició, el comissari pren l’encertada decisió de mostrar-ne algunes directament clavades a la paret, sense filtres que n’obstrueixin la visió. Tanmateix, la producció fílmica d’Amat —set pantalles amb auriculars permeten veure aquests vídeos— sembla desviar una mica l’atenció dels llibres d’artista, que caldria obrir, tocar, llegir i recitar.
Als textos de sala, Roma amplia els vuit noms fins a desenes d’altres escriptors i artistes, posant-los en relació per afinitats i mostrant com les línies de la tradició, com estels o hipervincles, sempre es poden connectar les unes amb les altres. Tot i que Amat es consideri a si mateix un artista que treballa «des de la perifèria», l’exposició a La Virreina demostra com durant dècades ha travessat el «centre» de l’art modern internacional. I com els fils, tot celebrant l’amistat, segueixen.
Et poden
Interessar
...
