Opinió
Kiefer: esfondrament i llavor
"L’art no s’esfondra per poc", Joseph Beuys
Finalment ens arriba Kiefer a Barcelona: un dels grans artistes vius, que durant massa dècades la ciutat no n’havia pogut fruir. La darrera ocasió que vaig veure el seu treball va ser a Milà: a l’Hangar Bicocca, els sumptuosos 7 palazzi celesti (2005). Qui no hagi vist aquesta colossal instal·lació s’ha perdut una de les meravelles de l’art contemporani: set grans torres de ciment de més de vint metres graviten enmig de l’espai d’un vell hangar ferroviari, en què l’artista va evocar —amb aquell llenguatge alhora intens i desllorigat— set grans principis espirituals de la càbala jueva (sense ser ell jueu: només fent honor al corrent místic d’aquell poble esventrat pels nazis alemanys).
L’exposició de la Pedrera em generava dubtes per la manera com Vicent Todolí —director d’Hangar Bicocca— va permetre completar els set palaus de Milà amb la pintura contemporània més colossal de Kiefer, atomitzant tota la força originària de la peça, i mostrant una deriva del pintor alemany efectista i venuda al gran capital. I no: ha arribat a la Pedrera una exposició íntima i amidadada del Kiefer ancià i savi, de 82 anys, que va de tornada de l’art, i que fins i tot en un món postplàstic com el nostre, és capaç, amb la seva plàstica, transmetre’ns grans lliçons d’art, cultura i pensament.
Kiefer, com tots els savis de l’art, s’expressa des de la indiferència: als llenguatges, a la política, a la novetat del món; i en canvi, expressant-se des d’una mirada universal i espontània, parla, alhora, de tot: de la centralitat de la dona, del col·lapse del planeta, del progrés humà, de la naturalesa soferta, del cosmos, de la matèria, de l’esperit. Quan un artista va de tornada, crea lliurement fluint a través dels grans conceptes nuclears de la humanitat sense ànsia de novetat ni dramatisme nostàlgic; ni parla des de la petitesa ni des de la grandiloqüència. Parla de tu a tu: tot hi és i res hi manca.
Kiefer parla del món després de l’home: després de la caiguda dels grans ideals il·lustrats i la impossibilitat de portar-los a la pràctica sense poder frenar l’avenç del temps i de la natura, sempre dirigits cap a la descomposició i l’entropia. Pertany a aquesta tradició de l’art europeu, amb Benjamin (Angelus Novus), Eliot (Wasted Land), i tants existencialistes de postguerra i expressionistes dels vuitanta, que guaiten el món com una irrefrenable terra erma, on només queda cendra en la incapacitat de l’ésser humà de saber construir i cuidar la seva casa en equilibri amb l’entorn. Però aporta l’esperança del savi, gràcies a l’interès genuí de l’artista envers la càbala, la mitologia o la poesia modernes. En els textos per ell estimats es relata que tot l’esperit, tota l’esperança, tota la llum, antigament dominadores del cel, avui han quedat relegades a l’interior de la matèria seca, que també és llavor disseminada potencialment activa a través de la fèrtil acció artística.
Et poden
Interessar
...
