Exposicions
Girbent i el retorn de la mirada
La Fundació Bancaja presenta Pintar en el siglo XXI, una exposició que revisa les possibilitats de l’oli a través del diàleg amb la tradició, la imatge contemporània i els espais silenciosos de la vida quotidiana.
Què significa pintar avui, quan la pintura conviu amb una infinitat d’imatges produïdes, reproduïdes i transformades constantment? Aquesta és una de les preguntes que travessa la trajectòria de Girbent (Sóller, 1969) i que pren una nova dimensió a Pintar en el siglo XXI, l’exposició que la Fundació Bancaja presenta del 2 d’octubre de 2026 al 24 de gener de 2027. La mostra reuneix una vintena d’obres que permeten aproximar-se a la seva particular manera d’entendre la pintura com un territori de reflexió, però també com un espai de resistència de la mirada.
Comissariada per Arturo Castro, l’exposició articula un conjunt en què conviuen peces recents, algunes realitzades expressament per a aquest projecte, obres que es presenten per primera vegada i treballs més antics sobre els quals l’artista ha tornat a intervenir. El resultat és un corpus inèdit que posa de manifest una pràctica pictòrica en permanent procés d’investigació, centrada especialment en les possibilitats de la pintura a l’oli.
Girbent parteix d’un dels gèneres més persistents de la història de la pintura: l’interior amb figura. Però el seu interès no rau tant en la recuperació d’un model com en la possibilitat de sotmetre’l a una nova lectura. Els espais domèstics, les arquitectures interiors, els efectes de la llum i la presència humana es converteixen en elements d’una gramàtica visual marcada pel silenci i per una certa suspensió temporal. Són escenes en què aparentment no passa res i, tanmateix, tot queda obert a la percepció de l’espectador.
Aquesta pintura neix d’imatges de procedències molt diverses. El seu propi arxiu fotogràfic, Internet, el cinema o la mateixa història de l’art constitueixen un repertori visual que l’artista transforma mitjançant la pintura. El procés no consisteix simplement a traslladar una imatge a un altre suport, sinó a alterar-ne el temps, la densitat i la capacitat evocadora. La fotografia o el fotograma esdevenen així punts de partida per construir una altra experiència de la imatge.
En aquest recorregut, la tradició occidental apareix com un interlocutor constant. Les referències van des del mosaic de Teodora i el seu seguici, a la catedral de Ravenna, fins als frescos romànics i les representacions d’interiors de la pintura holandesa del segle XVII. També hi apareix Las hilanderas o la fábula de Aracne, de Velázquez, així com la intimitat dels espais de Vilhelm Hammershøi i Edward Hopper, les estructures verticals de Barnett Newman o la particular construcció visual dels films de Wong Kar Wai.
Aquest diàleg amb obres, artistes i moments històrics no funciona com una simple acumulació de cites. En Girbent, la història de la pintura és un material viu que pot ser revisitat, fragmentat i reconstruït des del present. El passat no apareix com un repertori tancat, sinó com una reserva d’imatges amb què establir noves connexions. La seva pintura es mou, precisament, en aquest espai intermedi entre memòria i contemporaneïtat.
La presència humana adquireix una dimensió especialment significativa dins d’aquests interiors. Figures que miren, esperen, treballen o simplement ocupen un espai estableixen una relació amb l’arquitectura que va més enllà de la representació. L’individu forma part de la construcció de l’espai alhora que n’és un observador. Aquesta tensió entre mirar i ser mirat, entre habitar un lloc i contemplar-lo, recorre bona part del projecte.
L’exposició incorpora, a més, obres de la sèrie Ad museum, un cicle en què Girbent porta aquesta reflexió cap a l’interior dels museus. Les sales apareixen poblades per figures que contemplen les obres exposades, generant una cadena de mirades en què l’espectador de la Fundació Bancaja passa a formar part d’un joc de contemplacions successives. Aquí la pintura parla de la pintura, però també de la manera com mirem l’art i de l’espai institucional que condiciona aquesta mirada.
En aquestes peces, l’artista redueix radicalment la paleta cromàtica al blanc i el negre. La restricció no suposa una renúncia, sinó una altra forma d’explorar les possibilitats de l’oli. El color desapareix per deixar pas a les relacions entre llum, ombra, volum, profunditat i superfície. Una operació que reforça el caràcter gairebé arquitectònic d’aquestes composicions i que evidencia fins a quin punt Girbent entén la pintura com un llenguatge que encara pot ser sotmès a investigació.
Et poden
Interessar
...
