Trames orgàniques: el quefer creatiu indígena precolonial i contemporani d’Abya Yala

Un oasi cultural

Endinsar-se un 18 de setembre a la tarda en la jungla dels cafès d'especialitat, gelateries i botigues de disseny dels irregulars i estrets carrers del barri gòtic barceloní, representa tota una gimcana per evitar obstacles fins a arribar al carrer Montcada número 14. Cal afegir que, de forma sorprenent, entrar tranquil·lament al Palau Nadal -actual seu del Museu Etnològic i Cultures del Món (MUEC)-, em va fer recordar per uns instants la tornada d’una cançó pop que fa referència a una mena d’experiència tel·lúrica d’un tal Iglesias (i no és que vulgui fer-li publicitat gratuïta). Un autèntic oasi cultural que comparteix veïnatge amb les llargues cues de la Fundació Museu Picasso de Barcelona i l’experiència més xic de la filial neerlandesa Moco Museum Barcelona. De manera obstinada, vull recomanar a les persones lectores del Bonart digital que s’apropin a gaudir de la nova exposició temporal del MUEC, Trames. Obres tradicionals i creacions contemporànies americanes, que es podrà visitar fins al 24 d’abril de 2026.

Una exposició coral que, a cura de la comissària Estela Ocampo, fa dialogar una selecció de peces de les col·leccions americanes del museu amb la creació contemporània de sis artistes indígenes americans o bé artistes connectats amb el territori: Sebastiana Calfuqueo (dona trans de la comunitat maputxe de Santiago de Xile, 1991), David Díaz Gonzales (poble shipibo-konibo de Nuevo Saposoa, Perú, 1992), Sara Flores (poble shipibo-konibo de Tambo Mayo, Perú, 1950), Sheroanawe Hakihiiwe (poble ianomami, de Sheroana, Veneçuela,1971), Bernardo Oyarzún (maputxe de Los Muermos, Xilè, 1963) i Guadalupe Miles (Buenos Aires, 1971). Artistes conscients de la seva dicotomia entre el món artístic contemporani globalitzat (fires, galeries i institucions d’art) i la seva responsabilitat essencialista amb les prioritats de les comunitats d’origen.

• Vista de la sala d'exposició.

Itinerari i connexió

Un cop escoltat els diferents parlaments inaugurals, gairebé tots els racons de l’espai expositiu es van inundar d’una multiplicitat de veus, provinents de grups de persones que gaudeixen de la contemplació de les obres exposades, que performatitzaven rituals socials, o bé protagonitzaven discursos privats amb les obres o amb una audiència limitada. Enmig d’aquesta efervescència intel·lectual i, alhora, prosaica, la visita va adquirint diferents graus d’aprofundiment al llarg de tot el recorregut: des de la sala d’accés proveïda de fotografies i monitors de televisió, passant per la gran sala rectangular que articula la complicitat entre les peces patrimonials del museu -que abasten gran part de l’espai- i les obres contemporànies adjacents (instal·lades a les parets), fins a arribar a un altre espai més recollit, on s’exposen faixes funeràries maies dins d’una vitrina, i dues obres de Bernardo Oyarzún.

Tot un encert de muntatge pedagògic proveït d’un itinerari visual entre les peces patrimonials del museu i les obres d’art contemporani -que vaig poder enregistrar amb enquadraments adients, gràcies a l'ajut de Maria Benito, responsable de sala, i d’Óscar Alvarado, professor de fotografia de l’Escola d’Art Llotja. L’encaix de les obres tradicionals d’aquest espai segueix una sendera de vitrines que alberguen peces de ceràmica (gerra antropomorfa i bols), telers i estris, atuells, faixes, teixits funeraris i bosses precolonials i més recents de les comunitats aborígenes de la costa central (Chancay) i sud peruana (Nasca), maia guatemalenca, maputxe xilena, shipibo-konibo de la conca del riu Ucayali (Perú), ianomami de l’Alt Orinoco (Veneçuela) i witxí al nord de l’Argentina.

• Vista general de les fotografies de Guadalupe Miles.

Totes aquestes peces adquireixen un notori protagonisme que, lluny d’una interpretació subalterna i colonial, destaquen per la seva dimensió inspiradora, material i simbòlica. En altres paraules, constitueixen el punt de partida i el motor que empeny la inventiva actual de molts artistes i artesans indígenes.

Encreuament i sinergies

Malgrat tenir segles d'antiguitat, aquestes peces tradicionals comparteixen un llegat ancestral i cultural amb totes les persones artistes indígenes contemporànies, ja que conjuminen en les seves poètiques la pràctica artística -des de diferents formats i registres artístics occidentals-, la difusió de les obres mitjançant canals i mecanismes predominants l’arrelament d’una identitat mil·lenària, la cultura de les cures, l’estima pel territori i la recuperació i reinterpretació dels processos creatius tradicionals.

En aquest context, cal destacar les aportacions dels artistes maputxes xilens Bernardo Oyarzún i Sebastiana Calfuqueo, els quals, a través de la instal·lació, vídeo i vídeo-performance, fan al·lusió a experiències personals, cosmovisions, històries de vida i pràctiques tèxtils, entre d’altres. Oyarzún presenta la seva instal·lació titulada Anvers (2023), que projecta a terra una catifa vermella. Per la seva banda, Calfuqueo reflexiona críticament en les seves vídeo-performances Gran cascada (2022) i Ésser líquid (2020) sobre les dinàmiques culturals i sociopolítiques que envolten la seva condició com a dona trans, maputxe, curadora i artista. Són dues peces que, envoltades en un paradisíac paisatge, manifesten el poder performatiu de la mare natura com un tot sanador, integrador i catalitzador respecte a totes les seves criatures.

• Sheroanawe Hakihiiwe. (2023). Escut.

Pel que fa a les obres de Sara Flores i Sheroanawe Hakiiwe, reinterpreten formes, patrons i coneixements tradicionals de la cultura shipibo-konibo i ianomami que, a grans trets tracen línies, quadrícules, trames i figures en diferents suports. Sara Flores, com a membre de la comunitat shipibo-konibo, relata en un vídeo documental -ubicat a la sala d’accés- la relació espiritual del coneixement femení i ancestral del kené amb la creació d’un sistema complex de patrons geomètrics per decorar teixits i peces de ceràmica. Aquestes trames articulades i estructurades de forma orgànica també es reprodueixen en les composicions de pigments vegetals sobre tela de cotó silvestre de l’artista -Sense títol (2023)- exposades a la sala principal. En canvi, Sheroanawe Hakihiiwe transmet aquesta vertebració organitzada en punts i reticulacions en les obres Tela d’aranya trencada 1, 2, 3, 4 (2025), Escut (2023) i Palma pintada amb punts verds (2022). A més, en el seu curtmetratge d’animació En somnis el xaman està cantant -situat al vestíbul-, es narra sobre el poder revelador i augural dels somnis cap a la comunitat i u mateix, que són interpretats per un xaman.

Guadalupes Miles és una artista interdisciplinària ben connectada amb les comunitats indígenes del Chaco. Els seus projectes artístics i educatius giren al voltant de la creació d’espais de comunicació i col·laboració intercultural. En aquesta mostra, l’artista ha presentat un vídeo documental -emplaçat a l’entradal- i l’enregistrament fotogràfic de la comunitat witxí en les zones del nord-oest de l’Argentina. Fruit d’aquest treball etnogràfic, l’artista va immortalitzar amb fotografies a tot color les peces Karina (2006), Tiluk (2012) i Hillü Wuk (2022). La darrera peça pertany al projecte d’El rostro del holobiente, realitzat entre la localitat de Santa Victoria Este II i la ciutat alemany de Kassel, que va ser exposat a la Documenta XV (2022).

• David Díaz. Artesanes treballant el brodat.

Pel fa al treball fotogràfic de David Díaz Gonzales, respon a una temptativa de generar un arxiu de memòria viva sobre els processos creatius del brodat i dissenys guiats pel kené, sempre executats per dones artesanes, com per exemple la fotografia Artesanes treballen en el brodat i l’elaboració de mantes amb dissenys kené. En el seu vídeo documental, l’artista defensa una fotografia com a arxiu, objecte de memòria i mitjà de difusió envers la reivindicació de la identitat i preservació de la cultura dels pobles originaris. Des d’aquest sentit, s’entén que l’emergència de Díaz de recollir converses consuetudinàries, històries de vida, trobades familiars… No es tracta d’una mera captació i reproductibilitat digital suspesa en el temps, com si fos un fenomen estetitzat.

Un cop exhaurit el temps de visita al MUEC, m’adono que, com l’Alícia de Lewis Carroll, he estat absorbit per una mena de forat negre a dintre del mateix museu. La meva ment ha estat transportada cap a una altra dimensió espaciotemporal i multisensorial -composta per colors, llums, teixits, trames, sons i veus- fins que Maria Benito m’ha avisat que el museu ha tancat les portes fa estona. Presagi d’una segona visita.

• Vista de la sala d'exposició.