Exposicions
Qui s’hi amaga? El bestiari de Josep Guinovart
L’Espai Guinovart d’Agramunt recupera la mirada juganera i sorprenent de l’artista sobre els animals que van formar part del seu imaginari, entre la memòria rural, la descoberta de la natura i el plaer de crear.
Memòria rural, imaginació, joc, sensació de descoberta, de veure un artista amb total capacitat de pregunta i cerca, del misteri davant del qual s’amaga. Hi ha una manera de mirar el món que no s’aprèn als llibres. És la mirada de l’infant que s’ajup, aparta els rostolls i descobreix que sota un terròs pot existir tot un univers. Aquesta és, en bona part, la mirada que recupera Qui s’hi amaga: L’animalari en l’obra de Josep Guinovart, una exposició que posa el focus en una de les facetes més lúdiques, vitals i inesperades de l’artista: la seva relació amb els animals.
Del 20 de setembre de 2026 al 17 de gener de 2027, a l’Espai Guinovat d’Agramunt, la mostra proposa endinsar-se en el particular bestiari de Guinovart i resseguir la petjada que la natura va deixar en la seva obra. Mussols, ases, gallines, abelles, caragols i formigues apareixen com a protagonistes d’un univers plàstic on la memòria, l’observació i el joc es confonen fins a formar una mateixa experiència.
Fotogafies: Albert Malet Mumbrú.
L’origen d’aquesta fascinació cal buscar-lo en la infantesa de l’artista. L’arribada a Agramunt durant la Guerra Civil va representar per a aquell nen acostumat al paisatge urbà de Barcelona una autèntica sacsejada dels sentits. El camp de secà, els ritmes de la vida pagesa i la proximitat de la natura li van descobrir una realitat que fins aleshores li era desconeguda. La terra deixava de ser simplement un espai per convertir-se en un territori ple de sons, moviments, textures i criatures.
És en aquell paisatge de les Terres de Ponent on apareix una fauna que, amb el temps, acabarà formant part del vocabulari de Guinovart. Els animals no hi són com a simples motius decoratius, sinó com a presències vinculades a la memòria i a l’experiència. El mussol que roman immòbil, l’ase de tir, les gallines que es mouen nerviosament per l’era o les abelles que omplen l’aire amb el seu brunzit són fragments d’una quotidianitat que l’artista conservarà dins seu.
També hi ha els animals gairebé invisibles, aquells que obliguen a canviar l’escala de la mirada. Els caragols dibuixen una lenta espiral geomètrica; les formigues deixen un rastre nerviós sobre la terra. I és precisament en aquest gest d’abaixar-se fins a tocar el terra on neix una de les preguntes que dona sentit a l’exposició: Qui s’hi amaga?
La pregunta té alguna cosa de joc infantil, però també de declaració de principis. Mirar és buscar. I buscar significa acceptar que el paisatge sempre guarda alguna cosa que encara no hem vist. Entre els rostolls, les pedres i els terrossos d’Agramunt, Guinovart va descobrir un món en miniatura, gairebé secret, on la vida es manifestava en les formes més petites. Aquelles descobertes quedarien gravades en la seva memòria i, anys després, tornarien al taller transformades en matèria artística.
La forma, el volum i el color dels animals ofereixen a l’artista un territori de recreació permanent. Guinovart observa amb la capacitat de sorpresa intacta de l’infant i després, mitjançant l’ofici, transforma allò observat en un món tangible. En aquest procés hi ha una dimensió gairebé física de la creació: embrutar-se les mans, manipular els materials, experimentar amb textures i donar una nova vida a unes criatures que ja formaven part de la seva memòria.
Així, l’ase, l’abella, la gallina o el mussol no són només animals representats, sinó records que han trobat una nova pell. Guinovart els captura des de la proximitat i l’afecte, amb traços ràpids, materials diversos i una llibertat que converteix la representació en recreació. El que havia estat una experiència viscuda al camp es transforma en una experiència plàstica.
Qui s’hi amaga recupera, per tant, una manera d’entendre l’art estretament vinculada a la curiositat. La natura no és un paisatge distant que es contempla des de fora, sinó una realitat que es toca, s’escolta i es descobreix. I els animals es converteixen en companys d’un viatge que comença en la infantesa i que l’artista reprèn una vegada i una altra des del seu taller.
Et poden
Interessar
...
