Exposicions
Cinquanta anys de Teatre Lliure es despleguen al Palau Robert
'Un teatre Lliure' revisita mig segle d’història escènica a través de cinc instal·lacions que recuperen la memòria, els oficis i les formes de relació que han definit una de les institucions teatrals de referència del país.
Cinquanta anys després del seu naixement, el Teatre Lliure mira enrere sense quedar atrapat en la nostàlgia. El Palau Robert acull fins al 17 de gener de 2027 Un teatre Lliure, una exposició concebuda amb motiu del cinquantenari de la institució i que proposa una aproximació contemporània a mig segle de trajectòria. Lluny de plantejar una retrospectiva convencional, la mostra posa l’accent en els valors, les preguntes, els oficis i les formes de relació que han anat construint la identitat del Lliure des de la seva fundació.
Nascut el 1976 com una cooperativa impulsada per un grup de joves procedents del teatre independent, el projecte va néixer amb la voluntat de fer «un teatre d’art per a tothom». Cinc dècades més tard, aquella aspiració forma part d’una història que ha situat el Teatre Lliure com un dels equipaments essencials de la creació escènica catalana i com un espai de servei públic vinculat a la innovació, la llibertat artística i la construcció d’una cultura teatral contemporània.
Comissariada per Tània Balló i el Teatre Lliure, amb disseny expositiu d’Alcubierreestudio, la proposta del Palau Robert abandona la simple acumulació de documents, fotografies i records per plantejar una experiència construïda a través de cinc instal·lacions concebudes específicament per a l’ocasió. Cadascuna correspon a una dècada de la història del Lliure i està realitzada per escenògrafs i escenògrafes estretament vinculats a la institució, mantenint com a rerefons la figura i la memòria de Fabià Puigserver, un dels seus fundadors i peça fonamental en la definició del projecte.
El recorregut s’inicia amb Frederic Amat i el període 1976-1986. La seva instal·lació reuneix set personatges autòmats que evoquen alguns dels muntatges històrics d’aquella primera etapa i estableixen un diàleg entre la memòria teatral i la seva capacitat de tornar a escena. Montse Amenós s’encarrega del segon període, corresponent als anys 1986-1996, amb una intervenció en què terres característics de les escenografies del Lliure de Gràcia apareixen disposats verticalment, adquirint l’aparença de telons i transformant elements de l’escenografia en objectes de memòria.
El tercer tram, corresponent a 1996-2006, està protagonitzat per Max Glaenzel, que planteja un recorregut per l’interior d’una caixa negra. L’espai escènic es converteix aquí en matèria de reflexió sobre l’arquitectura, la foscor i les condicions físiques que fan possible la representació. Lluc Castells aborda la dècada 2006-2016 amb Transfiguració, una taula de treball i una maqueta viva que reivindiquen els oficis, els processos i totes aquelles persones que treballen entre bastidors i que sovint queden fora de la mirada de l’espectador, però que són imprescindibles per fer possible el teatre.
Finalment, Sílvia Delagneau tanca el recorregut amb una instal·lació dedicada al període 2016-2026, en què connecta disseny, cos i memòria a partir d’una selecció de vestits procedents d’espectacles del Teatre Lliure. El vestuari es presenta així no només com una peça funcional de l’escena, sinó com un territori on conflueixen interpretació, identitat, disseny i construcció del personatge, alhora que permet reivindicar el treball dels figurinistes al llarg d’aquest mig segle.
Et poden
Interessar
...
