Isabel Servera fa respirar la memòria

Gestos repetits durant generacions, ritmes de treball, maneres de tocar una matèria i de transformar-la que formen part d’una memòria col·lectiva difícil de separar del territori que l’ha produïda. A Alenades, Isabel Servera recupera aquest saber artesanal per portar-lo a un altre espai de significació: el de l’art contemporani. L’exposició, comissariada per Pilar Rubí, es presenta a l’Espai Zero de la Fundació Miró Mallorca fins a l’11 d’abril de 2027 i estableix un diàleg particular entre artesania, escultura, cos i paisatge.

Servera parteix de les tècniques tradicionals de la cistelleria de palma pròpies dels municipis del Llevant de Mallorca, especialment vinculades a una cultura material profundament arrelada a la vida quotidiana. Però Alenades no planteja una recuperació nostàlgica de l’artesania ni una simple reivindicació patrimonial. El seu interès rau precisament en la manera com l’artista desplaça aquests coneixements cap a un llenguatge contemporani, alterant-ne les funcions i les formes sense perdre el rastre del gest originari.

L’exposició ocupa l’Espai Zero com una mena d’espai cavernós, un refugi o un abric que acull dues famílies d’obres, Vetleria i Alenades. Les formes que construeix Servera apareixen com unes estructures orgàniques, estranyament familiars, situades en una zona intermèdia entre allò mineral i allò vegetal. La instal·lació suggereix una escenografia natural, però també un organisme en transformació. No estem davant d’una reproducció del paisatge mallorquí, sinó davant d’una interpretació material de les seves textures, dels seus ritmes i de les seves formes de vida.

El títol ofereix una de les claus de lectura de la proposta. Alenar, en mallorquí, significa respirar: inspirar i expirar, introduir aire a l’interior del cos i tornar-lo a expulsar seguint un moviment constant. Alenades, les respiracions, converteix aquest acte elemental en una metàfora de la relació entre l’exterior i l’interior, entre el territori i el cos, entre la matèria i l’experiència humana. Les escultures semblen sorgir d’aquest mateix moviment d’expansió i contracció.

Aquesta dimensió corporal és fonamental. Servera no treballa únicament amb la palma, sinó amb el gest que permet transformar-la. El cos participa en el procés de manera directa: les mans guien la llatra, el palmito treballat, mentre la màquina de cosir perfora i uneix la fibra. El pespunt, repetit una vegada i una altra, introdueix un ritme gairebé musical. La tècnica deixa de ser simplement un procediment constructiu per convertir-se en una coreografia. El cos que treballa és també l’instrument que produeix una mena de música silenciosa.

Aquí apareix una de les aportacions més interessants de Alenades: la seva capacitat per fer visible allò que habitualment queda ocult darrere de l’objecte artesanal. Servera posa en primer terme el temps, la repetició i l’esforç físic que existeixen darrere de cada peça. L’obra no és només el resultat final, sinó també la memòria del moviment que l’ha fet possible. En aquest sentit, l’artesania deixa de ser entesa com una categoria menor o auxiliar per adquirir una dimensió conceptual pròpia.

L’artista treballa, a més, des d’un espai carregat de memòria personal: el taller de la seva àvia a Artà. La seva ocupació i reapropiació constitueix un gest especialment significatiu. No es tracta simplement de recuperar una tècnica familiar, sinó d’entrar en contacte amb una genealogia femenina del treball i transformar-la des del present. La tradició no apareix, per tant, com una herència immutable, sinó com una matèria que pot ser revisada, qüestionada i reinventada.

En aquest punt, Alenades s’allunya també de qualsevol lectura folklòrica. Servera no vol conservar intacte un llenguatge del passat, sinó tensar-lo fins a trobar-ne noves possibilitats. La tècnica tradicional és el punt de partida, no el punt d’arribada. El resultat són unes formes que mantenen la memòria de la cistelleria però que ja no responen a la seva funció original. La palma passa de contenir objectes a construir espais, cossos imaginaris i estructures escultòriques.

Aquest desplaçament entre funcionalitat i autonomia artística és un dels eixos que permeten entendre l’exposició. La fibra vegetal conserva la seva naturalesa, però adquireix una nova capacitat expressiva. El que abans servia per transportar, protegir o emmagatzemar ara sembla respirar, créixer i ocupar l’espai. Les obres deixen de ser contenidors per convertir-se elles mateixes en organismes.

El silenci juga aquí un paper essencial. El treball artesanal tradicional estava acompanyat de sons, converses, tonades, gloses i cançons. Servera recupera aquesta dimensió sonora precisament a través de la seva absència. El ritme queda incorporat a la matèria i al gest, però no necessita ser reproduït acústicament. És un so que l’espectador pot imaginar en observar la repetició dels punts, les unions, les fibres i les formes.

El diàleg amb Joan Miró introdueix una altra capa de lectura. Alenades no busca il·lustrar l’univers mironià, però comparteix amb ell una determinada confiança en la potència expressiva de la matèria, en les formes orgàniques i en la capacitat de transformar els elements del món quotidià en signes. La Fundació Miró Mallorca ofereix així un context especialment pertinent per a una obra que parteix del paisatge i de la cultura material de l’illa per arribar a una formulació abstracta i poètica.