Isabel Oliver, contra els paisatges de la barbàrie

La pintura d’Isabel Oliver (València, 1946) mai no ha estat un territori neutral. Al llarg de cinc dècades, l’artista ha utilitzat el color, la figura, la cultura popular i la història de l’art per qüestionar les estructures socials i les formes de poder que determinen allò que veiem i, sobretot, allò que queda fora del nostre camp de visió. Ara, la seva ciutat natal acull una de les aproximacions més àmplies a aquesta trajectòria amb Cossos que fugen. Paisatges de barbàrie, una exposició que es pot visitar fins al 27 de setembre de 2026 al Palau Joan de Valeriola, seu de la Fundació Chirivella Soriano, sota el comissariat d’Isabel Tejeda Martín.

La mostra reuneix obres de diferents moments de la seva producció i permet establir connexions entre unes sèries que, malgrat haver estat creades en contextos diferents, comparteixen una mateixa voluntat crítica. La dona, Paisatges Pop, De professió la feina de casa, Passejades pel museu, La mercantilització de l’art i Seqüències del Mediterrani construeixen un recorregut per una obra en què la pintura es converteix en una eina per revisar els relats socials, culturals i polítics del nostre temps.

El recorregut posa de manifest el compromís social d’una artista que ha fet de la pintura un espai de denúncia i de qüestionament. Les desigualtats, els rols imposats a les dones, la violència, el consum cultural, la mercantilització de l’art o els conflictes migratoris apareixen com a diferents cares d’una mateixa preocupació: qui decideix les imatges que formen part del nostre imaginari i des de quina mirada les interpretem.

Entre les peces més contundents hi ha les vinculades a Seqüències del Mediterrani, una sèrie en què Oliver abandona qualsevol idealització del paisatge mediterrani per convertir el mar en testimoni de les tragèdies que tenen lloc a les seves aigües. Un gran mural presenta una onada de color vermell sang com a símbol de les persones que intenten arribar a Europa en pasteres i que acaben perdent la vida durant la travessia. El Mediterrani deixa així de ser un paisatge idíl·lic per convertir-se en frontera, escenari de mort i testimoni d’una crisi humanitària que continua determinant el present. La mateixa sèrie incorpora també referències a Gaza i al drama de la immigració.

La mirada crítica sobre la història de les imatges apareix amb especial força a Passejades pel museu. Oliver parteix aquí de grans obres de la tradició pictòrica occidental, especialment de les representacions al·legòriques de Ticià i Rubens, per qüestionar unes narratives construïdes des d’una mirada essencialment masculina. Danae, Cal·listo o Europa, figures que durant segles han estat representades com a objectes de desig, deixen de quedar atrapades dins les composicions originals. Oliver les treu dels quadres i les retorna a un espai nou, lluny del paper que la tradició els havia assignat.

Aquest gest conté tota una declaració d’intencions. L’artista reclama una altra lectura de la mitologia i, al mateix temps, una altra història de l’art, una història que incorpori la perspectiva de gènere i revisi els mecanismes a través dels quals s’han construït les representacions de les dones. La seva pintura no es limita, per tant, a reinterpretar imatges del passat, sinó que les utilitza per posar en crisi la mirada del present.

Aquesta actitud travessa també De professió la feina de casa, una sèrie centrada en la condició femenina i en els rols socials imposats a les dones. En aquestes obres, Oliver posa el focus en una realitat quotidiana que durant molt de temps va quedar relegada a l’àmbit privat i que ella converteix en matèria artística i política. La dona deixa de ser una figura secundària dins del relat per convertir-se en protagonista i subjecte de la seva pròpia història.

Amb La mercantilització de l’art, la crítica es dirigeix cap als mecanismes que transformen la creació artística en objecte de consum i en mercaderia. Al costat d’aquesta sèrie, Paisatges Pop incorpora els llenguatges de la cultura popular i les imatges procedents dels mitjans de comunicació, un territori que l’artista ha explorat per evidenciar les contradiccions d’una societat cada vegada més condicionada per la cultura visual.

Aquesta capacitat per combinar crítica i experimentació formal és també una de les constants de la seva trajectòria. El domini del color, el dibuix i la composició conviu amb una voluntat de qüestionar els codis establerts i de convertir la pintura en un espai de reflexió. Oliver treballa amb les eines tradicionals de la pintura, però les posa al servei de discursos que sovint desborden el mateix quadre.

La dimensió social de la seva obra no es pot separar de la seva pròpia trajectòria. Oliver va néixer a València, ciutat on va començar a pintar i on encara viu i manté el seu estudi. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles i posteriorment va desenvolupar una llarga carrera docent com a professora i catedràtica del Departament de Pintura de la Universitat Politècnica de València. Durant anys va compaginar l’ensenyament amb la pintura, en una època en què per a moltes dones convertir la pràctica artística en una professió significava desafiar una estructura social que les situava sota la dependència del pare o del marit.

També el món de l’art presentava importants obstacles per a l’autoria femenina. L’accés de les dones a les institucions, al mercat i als circuits de reconeixement era molt més limitat que el dels seus companys homes. En aquest context, la trajectòria d’Oliver es converteix en un exemple de perseverança i d’afirmació d’una veu pròpia.

El reconeixement internacional arribaria, però, quan l’artista ja s’acostava als setanta anys. La Tate Modern de Londres es va posar en contacte amb ella per participar en The World Goes-Pop, exposició celebrada entre setembre de 2015 i gener de 2016. Aquella participació va contribuir a despertar l’interès de les institucions espanyoles per la seva producció i, posteriorment, el Museu Reina Sofía i l’IVAM van incorporar obra seva a les seves col·leccions.

Des d’aleshores, el reconeixement a la seva trajectòria no ha deixat de créixer. La Col·lecció d’Art del Banc d’Espanya ha incorporat l’obra número 34 de la sèrie La mercantilització de l’art, mentre que el 2024 Oliver va rebre el Premi Alfons Roig d’Arts Visuals de la Diputació de València, un reconeixement a una trajectòria marcada per la independència, la crítica i la capacitat de mantenir una veu pròpia al llarg del temps.

Cossos que fugen. Paisatges de barbàrie funciona així com una retrospectiva pràcticament completa, però també com una oportunitat per tornar a mirar una obra que continua plenament connectada amb els conflictes del present. Les diferents sèries permeten seguir l’evolució d’una artista que ha passat de qüestionar els rols femenins i els mecanismes de representació a abordar qüestions com la migració, la guerra, el consum d’imatges o la mercantilització de la cultura.

El títol de l’exposició resumeix bona part d’aquesta mirada. Hi ha cossos que fugen, dones que abandonen els marcs que les empresonen, persones que travessen fronteres i víctimes que desapareixen en paisatges convertits en escenaris de violència. Però també hi ha figures que escapen de les representacions que les havien immobilitzat durant segles.