Exposicions
Gonzalo Guzmán i el secret que habita dins la matèria
INTUS explora l’espai interior de la forma a través de l’escultura, la cova i el buit, en una exposició que recupera les arquitectures primigènies com a espais de percepció i memòria.
SENDA presenta INTUS, una exposició individual de Gonzalo Guzmán que podrà visitar-se del 15 de setembre al 7 de novembre de 2026. La mostra dona continuïtat a la investigació escultòrica que l’artista ha desenvolupat durant anys al voltant de les arquitectures primigènies —menhirs, esteles i dòlmens— i desplaça ara l’atenció cap a un altre tipus d’espai: aquell que queda contingut sota una superfície i que, habitualment, roman fora de la mirada.
El títol de l’exposició prové del llatí intus, «dins», «per dins» o «cap a l’interior». Aquesta idea articula tot el projecte i planteja una inversió de la mirada: ja no es tracta només d’observar la forma exterior d’una escultura, sinó d’interrogar allò que aquesta superfície delimita i amaga. L’interior deixa de ser un espai secundari per ocupar el centre de la investigació de Guzmán.
El procés de treball de l’artista parteix de dues làmines d’acer soldades entre si que són sotmeses a la pressió de l’aigua. La força exercida sobre el metall fa que les superfícies s’expandeixin fins a generar un volum que no ha estat modelat prèviament. Guzmán determina les condicions inicials del procés, però deixa que les forces físiques intervinguin en la configuració definitiva de la peça. La forma apareix, així, com el resultat d’una tensió entre control i imprevisibilitat.
La superfície metàl·lica conserva les marques d’aquest procés i actua com un registre del que ha succeït al seu interior. Les escultures no són només formes acabades, sinó també testimonis d’una transformació física en què la matèria manté les empremtes de les forces que l’han afectada. El que es veu a l’exterior remet constantment a allò que ha passat a l’interior.
Aquesta mateixa operació es troba en les obres de la sèrie INTUS, realitzades en guix i marbre. Les peces parteixen de les cavitats generades en les pells metàl·liques mitjançant el procés d’hydroforming. Un cop conformades, aquestes cavitats s’omplen i posteriorment s’obren per extreure’n el volum contingut. El resultat no reprodueix l’aparença exterior de la superfície, sinó l’espai negatiu que aquesta havia delimitat.
El buit, d’aquesta manera, adquireix presència física. Allò que abans només existia com una cavitat passa a tenir cos i consistència escultòrica, però manté les traces del contacte amb la superfície que l’envoltava. Guzmán altera així la relació convencional entre buit i matèria i situa en primer pla una forma que, fins aleshores, només podia existir de manera latent.
La peça central de l’exposició aprofundeix en aquesta qüestió. Es tracta d’una cova construïda amb una fina membrana d’acer inoxidable polit, prou gran perquè el públic pugui endinsar-s’hi. La cova apareix aquí com una de les primeres arquitectures humanes, però també com un espai originari de la representació i de la construcció d’imatges del món.
A les cavitats prehistòriques, les formes de la roca, els relleus i les ombres de les parets participaven en l’aparició d’animals i figures. La imatge naixia de la relació entre la superfície i la imaginació, entre la matèria i la percepció. Aquells espais estaven vinculats a una manera de relacionar-se amb una realitat marcada per la natura, el temps, la mort i la supervivència.
Guzmán recupera aquesta dimensió des d’una paradoxa material. La seva cova no està excavada a la roca, sinó construïda amb una fina pell d’acer inoxidable. «La muntanya ha desaparegut. La cova queda reduïda al seu límit», afirma l’artista. Allà on esperaríem trobar massa, pes i gruix, només queda una superfície reflectant que delimita un interior i un exterior.
Els reflexos de l’acer incorporen l’arquitectura, la llum i els cossos dels visitants. Les imatges es fragmenten i es deformen entre els plecs de la superfície, de manera que qui entra a la cova deixa de situar-se davant de l’obra per passar a formar-ne part. La percepció es modifica a cada moviment i l’espai es converteix en una imatge sempre canviant.
El visitant, la llum i l’arquitectura participen d’una mateixa escena en transformació contínua. La desaparició de la muntanya deixa al descobert una altra manera d’entendre l’espai, basada no en la massa que l’envolta, sinó en el límit que permet reconèixer-lo.
Et poden
Interessar
...
