CGAC: la polèmica que sacseja la cultura gallega

La recent designació d'Eva López Tarrío com a futura directora del Centre Gallec d'Art Contemporània (CGAC) ha desencadenat una de les controvèrsies culturals més grans viscudes a Galícia durant els últims anys. Més enllà de la figura de la candidata escollida, el debat ha posat sobre la taula qüestions fonamentals sobre el model de gestió de les institucions artístiques públiques, la transparència en els processos de selecció i l'autonomia dels espais dedicats a la creació contemporània.

L'elecció de López Tarrío, encara pendent de la formalització oficial, ha estat rebuda amb una forta contestació per part d'amplis sectors del món de l'art gallec. Crítics, comissaris, gestors culturals, artistes i responsables de museus han qüestionat tant el procediment utilitzat com el perfil professional de la futura directora, que consideren una figura poc coneguda dins dels circuits nacionals i internacionals de l'art contemporani.

El conflicte no sorgeix de manera aïllada. La polèmica s'emmarca en un context de preocupació creixent per l'evolució del CGAC durant els darrers anys. Per a nombrosos professionals del sector, la institució ha anat perdent progressivament el protagonisme i la capacitat dinfluència que la van convertir en una referència imprescindible dins del panorama artístic espanyol. El relleu de Santiago Olmo, que va dirigir el centre durant més d?una dècada, ha actuat com a detonant d?un malestar acumulat des de fa temps.

Les crítiques se centren especialment en el sistema de selecció emprat per la Xunta de Galícia. La convocatòria es va realitzar mitjançant un procediment de lliure designació restringit exclusivament a funcionaris de carrera, una fórmula que diversos col·lectius consideren insuficient per garantir l'elecció del perfil més adequat per liderar una institució de la complexitat i la rellevància del CGAC. Des d'aquesta perspectiva, el procés hauria limitat considerablement la concurrència de professionals amb experiència específica en direcció museística, gestió cultural internacional o comissariat de gran escala.

L'associació cultural La Vegliota , que ha canalitzat bona part de la mobilització del sector, ha aplegat prop de mil cinc-centes adhesions en defensa d'un model més obert i professionalitzat per a la gestió del museu. Els signants denuncien el que interpreten com una intervenció política creixent en l'orientació de la institució i alerten sobre el risc d'aprofundir una pèrdua de prestigi que consideren evident des de fa anys.

Per la seva banda, la Xunta defensa l'absoluta legalitat i la legitimitat del procediment. Tant el president gallec, Alfonso Rueda, com el conseller de Cultura, José López Campos, han insistit que l'elecció s'ajusta plenament a la normativa vigent i respon a criteris de mèrit, capacitat i avaluació de projectes. Des de l'administració es recorda a més que el CGAC no funciona com a fundació independent ni compta amb un patronat autònom, sinó que forma part directament de l'estructura administrativa de la Conselleria de Cultura.

Tot i això, la qüestió de fons transcendeix la discussió jurídica. El que hi ha en joc és el model de governança cultural que ha de regir les principals institucions públiques. La tensió entre control administratiu i independència artística no és exclusiva de Galícia; és un dels grans debats contemporanis sobre la gestió de museus i centres d'art a Europa. Mentre que alguns defensen la legitimitat dels governs per designar els responsables d'organismes finançats amb recursos públics, altres reclamen mecanismes més oberts, internacionals i basats en l'excel·lència professional.

Les primeres conseqüències ja s'han deixat sentir dins del CGAC mateix. La dimissió de diversos membres del consell assessor revela la profunditat del desacord existent i anticipa un període d'incertesa per a la institució. Més que no pas una controvèrsia personal sobre una candidatura concreta, l'episodi evidencia una fractura entre les polítiques culturals oficials i una part significativa de l'ecosistema artístic gallec.

El veritable desafiament comença ara. La futura direcció haurà de demostrar si és capaç de reconstruir ponts amb un sector profundament crític i tornar al CGAC la capacitat de convertir-se novament en un espai de referència per a la creació contemporània. Perquè la discussió oberta aquests dies no només tracta de qui dirigeix un museu. Tracta, sobretot, de quin paper ha de tenir la cultura pública en una societat democràtica i de qui té la responsabilitat de definir-ne el futur.