El lloc dels fets: Vicenç Altaió i Àngel Jové

El lector trobarà en aquest text recorreguts diferents, llocs en què hi ha algun succés rellevant per a l’art contemporani. Entre ells, aparentment no hi ha quelcom que els uneixi, però no és així perquè en tots els casos hi ha el mateix: la força del lloc.

En els tres exemples és present el «Genius Loci» que habita els espais físics. El poder del lloc i l'ombra allargada del dadaisme. No com a instància històrica, sinó com a presència intangible, com a culte privat o domèstic: els «genii locorum» que apareixen quan visitem la famosa consulta de Freud a Viena, la casa del Greco a Toledo o l'estudi de Francis Bacon i tants d’altres. El visitant vol conèixer el territori, la casa familiar o el taller com a lloc on han succeït els fets de l’art, la demiúrgia de la creació.

El primer lloc és al Museu d'Art de Sabadell, on trobem l'exposició: «Vicenç Altaió: nòmada de les paraules», del 14 de maig al 28 de juny de 2026. Una proposta de treball col·lectiu d'un màster de la UAB dirigit per Jaume Vidal Olivera i els seus alumnes. Una seixantena de peces representatives del cosmos de Vicenç que es distribueixen en sis àmbits (Poeta i escriptor / Creador de revistes i comissari d’exposicions / Els llibres d’artista / Animador i promotor cultural / Vicenç Altaió i la mort).

Però, per sobre de tot, la singularitat de la proposta és que planteja un recorregut per la casa de l’artista, on s’estableix un vincle entre el seu habitacle, com una gran cambra de meravelles, i cadascuna de les seves facetes. Aquesta exhibició, que és la primera que es dedica enterament a la seva figura, es podria considerar, en paraules del mateix Altaió, com una biografia sense subjecte. Aquesta actitud és ben pròpia de Vicenç Altaió, que considero un activista capaç de trobar l'equilibri entre la poètica dadaista i la ciència. A més, ens llança el desafiament de la pregunta: si ell no és el subjecte de la biografia, qui és el protagonista? Sense cap dubte, l'espai habitable on succeeixen les coses, els esdeveniments. El lloc dels fets.

Aquest poder del lloc, on es produeixen tots els fets creatius generats per Vicenç Altaió, el va explorar per primera vegada el director de cinema Joan Vall Karsunke amb el documental «Biblioteca de pedra seca» (2025). En el document surten moltes persones de l’art i la literatura, noms rellevants que sempre són a prop d’ell; la llista és molt extensa, fins a 23, i tots són necessaris. Però l’autèntica protagonista és la biblioteca i, sobretot, l’espai que ocupa i on ha succeït tot.

El segon lloc dels fets té a veure amb l'exposició Àngel Jové DE IN TACTU al Museu Tàpies, del 9.03.2026 fins al 27.09.2026. La comissària Maria Josep Balsach i la directora del Museu, Imma Prieto, han programat unes magnífiques activitats complementàries a l'exposició. Una d’aquestes activitats va ser una conferència de Maria Josep Balsach i un posterior col·loqui amb el títol «Cartografia d’un viatge: Jové, Rossell i Hac Mor», amb Lluís Calvo, Mariona Moncunill i Joaquim Sala-Sanahuja.

Jo m’havia interessat per aquest viatge i així ho vaig escriure en un text per al llibre catàleg de l’exposició IN TACTU. La situació és la següent: tres amics, Carles Hac Mor, Benet Rossell i Àngel Jové emprenen un viatge a «Lo país de Maialussa», un viatge insòlit i iniciàtic que fan l'any 1989. Aquest esdevé un pelegrinatge de deu dies, en un cotxe Renault 4 de color groc, per la seva terra de Ponent, una oportunitat per anar al fons del seu paisatge, de la seva llengua i d'ells mateixos. Aquest és el primer motiu.

A un altre nivell, el narrador Carles Hac Mor, «lo repitidor», ens parla de les persones i els fets que es veu obligat a repetir per recordar, però també ens parla de la creació i del no-res. Diu: «els maialussos saben que només del no-res és possible crear, i que la creació és allò que d'alguna manera es manté en el no-res». Un pensament d'afirmació de la negació tal com significava i deia el mot Dada.

Però quan pensava sobre el motiu de l’aventura, considerant aquest elogi del no-res i la deriva dadaista dels tres, tenia el convenciment que hi havia quelcom més, alguna cosa que no entenia, potser la cerca d'un rastre i d'un lloc concret. Després de llegir el llibre de Carles Hac Mor i veure el vídeo de 12 hores de Benet Rossell, en el qual veiem que pregunten i repregunten a la gent, sembla que estan a la cacera de quelcom que no sabem. Em venia a cau d’orella la frase de Hac Mor en el llibre: «Lo nostres somnis individuals conflueixen en un somni comú i anàrquic».

Coneixia les Polaroid del viatge d’Àngel Jové amb un títol inquietant per la seva sonoritat: Sidamon, Alamús, Almatret. Són noms de tres pobles i vaig mirar el mapa per localitzar aquestes tres poblacions de Ponent. Entre Sidamon i Alamús hi ha uns 12 km i entre aquestes i Almatret, 50 km. Em va semblar que hi havia una triangulació molt curiosa entre les tres. Jo portava això al cap, amb la idea que potser hi havia una altra raó d’aquest viatge que se m’escapava. I va ser així.

Joaquim Sala-Sanahuja, que conec des de fa molts anys, sempre em sorprèn amb alguna troballa especial i aquesta vegada no va ser diferent. Arribat el seu torn, ens va anunciar una primícia: Tristan Tzara, fundador i predicador del dadaisme, anava cada any a Almatret, el lloc dels fets. Aquesta és la tòfona que ensumaven aquests tres artistes cercadors.

El tercer lloc també implica Àngel Jové i el Museu Tàpies. En col·laboració amb l’Espai Texas, han proposat el cicle de cinema «Àngel Jové. Mossegar la imatge». Entre altres, es fa la projecció de «Primera muerte» (1969), realitzada per l’anomenat «Grup del Maduixer», amb Jordi Galí, Sílvia Gubern, Antoni Llena, ocasionalment Porta/Zush/Evru i, naturalment, Àngel Jové. Un grup que va estar actiu fins al 1970. Aquesta primera obra de videoart a Espanya es va gravar en una casa al barri del Maduixer, a Collserola, propietat de Jordi Galí i Sílvia Gubern, en la qual vivien tots ells juntament amb el fill petit del matrimoni. Un espai de pura creativitat i convivència observada de prop per Alexandre Cirici Pellicer. L’any 2017, Imma Prieto va realitzar «Eco de “Primera muerte”», on, passat el temps, tots i cadascun d'ells recorden el que va succeir. La casa del Maduixer encara existeix i l’espai, amb la seva presència, esdevé testimoni, notari intangible del lloc dels fets.