David Armengol: “La Capella ha de continuar sent una radiografia viva de l’art emergent”

Des del 2021, La Capella ha consolidat una etapa marcada per l’obertura de nous programes, l’expansió internacional i una mirada cada vegada més transversal sobre què significa avui treballar amb art emergent. En aquesta conversa, el seu director, David Armengol, reflexiona sobre el paper del centre dins l’ecosistema artístic barceloní, les transformacions de l’art emergent, els reptes institucionals i la funció del comissariat contemporani, a poques setmanes de finalitzar la seva etapa al capdavant de La Capella.

"L’art emergent no és només un art jove"

Va assumir la direcció de La Capella l’any 2021, un espai clau dins l’escena de l’art emergent a Barcelona. Com definiria avui el paper de La Capella dins l’ecosistema artístic de la ciutat?

Crec que La Capella té un paper molt clar dins l’ecosistema de les arts visuals: és un centre especialment vinculat a l’art emergent. Això implica també acceptar aquest concepte d’“emergència”, entendre’l i definir-lo. Per mi, l’art emergent no és només un art jove, sinó tot aquell conjunt de pràctiques que encara no estan consolidades, que es troben en un moment d’expansió i de definició.

En aquest sentit, La Capella treballa precisament des d’aquest lloc: donar espai, recursos i context a pràctiques que encara s’estan configurant. Dins l’ecosistema de les arts visuals hi ha altres institucions que operen des d’un altre lloc, més vinculat a trajectòries consolidades —com podria ser el Museu d'Art Contemporani de Barcelona—, mentre que nosaltres ens centrem a acompanyar processos que encara estan emergint.

Històricament, La Capella ha tingut un paper molt important en aquest àmbit, i crec que avui el continuem mantenint, sobretot a través de Barcelona Producció, que continua sent un dels eixos centrals del centre. Però també hem obert altres línies de treball que intenten replantejar què significa, avui, ser un centre dedicat a l’art emergent.

Tot això ho fem des d’un context molt arrelat a Barcelona, però entenent que el context local sempre es construeix en relació amb altres xarxes i connexions: amb espais i projectes de la ciutat, de Catalunya, de l’àmbit estatal i també internacional.

Més enllà de l’etiqueta, com definiria avui l’art emergent? I com creus que ha evolucionat el perfil dels artistes en aquest context?

A mi, en realitat, m’agradaria parlar simplement d’art. Però inevitablement sempre apareixen etiquetes que l’acompanyen. A Barcelona, per exemple, hi ha un circuit molt actiu dedicat tant a l’art jove com a l’art emergent, i sovint hi ha qui prefereix un terme o un altre. Des de La Capella ens situem clarament en la idea d’art emergent perquè tot el que fem està desvinculat d’un límit d’edat.

Per mi, l’art emergent ocupa avui una part molt important de les arts visuals contemporànies. En realitat, gran part de l’art que es fa és emergent, perquè el present és molt divers i la consolidació és cada vegada més difícil. L’art emergent és sobretot un espai de possibilitat molt ampli: hi ha artistes a qui les coses els funcionen, d’altres que continuen intentant-ho, alguns que aconsegueixen consolidar-se i d’altres que no.

Si vols entendre què està passant avui a les arts visuals, has d’entendre què està passant dins l’art emergent, perquè és on hi ha un grau més alt d’experimentació i on conviuen moltes pràctiques, llenguatges i maneres de treballar diferents.

Crec que, amb els anys, l’art emergent ha deixat de ser percebut com una cosa petita o marginal. Fins i tot mediàticament, desperta molt interès, encara que sovint el focus continuï posant-se en trajectòries o institucions més consolidades. Veig aquesta evolució de manera positiva, però també amb certa preocupació, perquè l’art emergent és molt ampli i alhora molt fràgil.

La fragilitat també forma part de la seva naturalesa. És un àmbit molt enèrgic, amb una necessitat molt forta de produir, de dir coses, de generar nous espais. I crec que acaba funcionant gairebé com una radiografia de les arts visuals contemporànies, amb totes les seves incerteses i tensions.

Una institució permeable

Durant aquests anys al capdavant de La Capella, com heu treballat qüestions com la diversitat de gènere, les pràctiques descolonials o la pluralitat de disciplines dins dels programes del centre?

L’herència més valuosa de La Capella és, sens dubte, Barcelona Producció, un programa que existeix des del 2006 i que continua sent l’eix central del centre. És important recordar que funciona a través d’una convocatòria pública i que és un jurat extern qui pren les decisions de selecció. Nosaltres acompanyem els processos i les produccions.

A partir d’aquí, una de les coses que hem intentat fer és ampliar les funcions de La Capella obrint programes més petits però molt sostinguts en el temps, que ens han permès treballar altres línies de manera més estable.

Per exemple, vam impulsar Concèntric, un programa de col·laboració i mediació molt vinculat al context del El Raval. La Capella està situada al mig del barri, però històricament interpel·lava sobretot el context artístic i no tant el veïnat. Amb aquest programa hem començat a treballar amb escoles, associacions i col·lectius del barri, entenent la diversitat i la pluralitat del Raval i preguntant-nos com un centre d’art pot connectar-hi de manera real.

També vam crear Les Coses de Context, un programa d’estudis i pensament dins del qual hi ha hagut una escola dedicada específicament a la perspectiva de gènere. A través d’aquests espais hem pogut abordar qüestions vinculades als feminismes, les pràctiques queer, les condicions migratòries o les herències colonials d’una manera més continuada.

Internacionalització i memòria

Mirant en forma de present i també cap al futur immediat, quins creus que són avui els principals reptes de La Capella?

La Capella té un repte permanent: mantenir viu Barcelona Producció i garantir que les polítiques culturals que el sostenen continuïn sent fortes. Aquest és el gran objectiu: continuar fent una radiografia de les arts visuals emergents a Barcelona.

Ara bé, actualment hi ha dos reptes nous especialment importants. El primer és la dimensió internacional. Aquest any hem impulsat una convocatòria de residències internacionals conjuntament amb Hotel Maria Kapel i MORPHO, amb el suport d’un programa europeu. És un projecte que ens fa molta il·lusió perquè amplia el radi d’acció de La Capella i obre noves possibilitats per a artistes del context català.

L’altre gran repte té a veure amb les publicacions. Històricament, La Capella havia desenvolupat una política editorial molt potent. Ara estem treballant en una nova etapa amb una revista física impulsada des del centre, que estem desenvolupant amb LIO. La voluntat és que pugui convertir-se en una eina estable de pensament i documentació.

El present com a matèria

Recentment, heu inaugurat tres noves exposicions a La Capella. Què hi pot trobar avui el visitant quan entra al centre?

Ara mateix tenim tres exposicions obertes. Dues formen part de Barcelona Producció: Turba, de Sinéad Spelmam, i Perquè m’agrada viure aquí, de Mikel Adán Tolosa.

La Sinéad Spelman parteix del dibuix, però el transforma gairebé en una experiència arquitectònica i instal·lativa. A més, el projecte incorpora una dimensió sonora molt important, amb actuacions en directe i una narrativa musicada que acompanya els dibuixos.

El Mikel, en canvi, treballa des de l’escultura i la matèria. Un dels elements més destacats és l’ús de la mantega com a material escultòric, que posa en tensió la idea tradicional de permanència associada a l’escultura. El projecte incorpora també una col·laboració amb la cooperativa Cadí, que ha cedit mantega descartada del seu procés de producció.

La tercera exposició ocupa l’espai Vestíbul i forma part d’un nou programa anomenat La Memòria Dispersa. Es tracta de Salir a la calle, una proposta de David G. Torres que recupera, vint anys després, una exposició celebrada el 2005 al taller de Antonio Ortega. La idea és recuperar moments d’intensitat de la història recent de l’art contemporani a Barcelona que sovint s’obliden molt ràpidament. No des d’una voluntat historiogràfica, sinó com una manera de compartir i reactivar memòries del context.

"Comissariar és cuidar"

Després d’aquests anys al capdavant de La Capella, quin balanç personal i professional fas d’aquesta etapa?

Faig un balanç molt positiu, i també bastant emocional. Crec que hem aconseguit consolidar una institució àgil, receptiva i pròxima. Evidentment, les institucions sempre tenen una part de lentitud i de complexitat, però hem intentat mantenir una capacitat de reacció molt viva davant del que passa al nostre voltant.

Sovint ens diuen que a La Capella passen moltes coses, que estem constantment obrint línies o experimentant. Però això té molt a veure amb la funció mateixa del centre: treballar des del present implica assumir flexibilitat, escolta i capacitat d’adaptació constant.

Tu has comissariat moltes exposicions al llarg de la teva trajectòria. Quin creus que és avui el paper del comissari dins del context artístic contemporani?

Per mi, el paper del comissariat té molt a veure amb la idea de tenir cura. Si hagués de definir què significa comissariar avui, diria que és acompanyar perquè alguna cosa pugui succeir en les millors condicions possibles.

Entenc el comissariat sobretot com un exercici d’acompanyament: entendre bé la persona o la pràctica artística que estàs acompanyant i contribuir a intensificar-ne el relat. Em sento més proper a aquesta manera de treballar que no pas al model més clàssic de comissariat “de tesi”.

També he après això dirigint La Capella. Aquesta experiència m’ha fet entendre encara més el comissariat com una estructura d’acompanyament i de cura. Per això, si hagués de resumir-ho, diria que comissariar avui és precisament això: entendre els processos, cuidar-los i ajudar a intensificar-los.