Exposicions
Sim, el traç de la devastació
El MNAC rescata la mirada més incòmoda de la Guerra Civil en una exposició que converteix el dibuix en memòria política.
Entre mig de la commemoració dels noranta anys de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, el Museu Nacional d'Art de Catalunya proposa una exposició d’una contundència excepcional: Sim, el dibuix i la guerra. Lluny de qualsevol temptació nostàlgica o monumental, la mostra recupera la veu gràfica de José Luis Rey Vila, conegut com a Sim, un artista que va convertir el dibuix en una forma de resistència documental davant la barbàrie.
L’exposició reuneix quaranta-un dibuixos —seleccionats d’un conjunt de gairebé cent peces adquirides recentment pel museu— que retraten la Barcelona devastada per la guerra, les seves víctimes anònimes i la tensió humana dels carrers en conflicte. El resultat no és només una revisió històrica: és una experiència visual de gran intensitat moral.
Sim, sovint eclipsat pels grans noms de l’avantguarda republicana, emergeix aquí com un dels cronistes visuals més lúcids del conflicte. El seu traç nerviós, expressionista i urgent evita qualsevol heroisme. Els seus personatges no són símbols; són cossos cansats, rostres famolencs, milicians ferits i civils atrapats dins d’una realitat que sembla esfondrar-se. Cada dibuix funciona com una escena capturada en calent, amb una immediatesa que encara avui incòmoda.
La gran virtut de la mostra és precisament aquesta: entendre el dibuix no com a esbós preparatori, sinó com a llenguatge autònom de denúncia. En una època saturada d’imatges digitals i memòria fragmentada, els papers de Sim recuperen el valor físic del testimoni. La línia tremolosa, les ombres seques i la composició abrupta transmeten una proximitat emocional que sovint supera la fotografia.
El recorregut dialoga també amb una peça extraordinària: El milicià ferit de Francisco Mateos, obra que va formar part del mític Pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París de 1937, compartint espai amb el Guernica de Pablo Picasso i El segador de Joan Miró. La pintura arriba al públic en un estat gairebé ruïnós, i és precisament aquesta fragilitat la que la converteix en una presència espectral i profundament colpidora. El museu evita restaurar-ne artificialment la ferida; l’obra es mostra com una relíquia malmesa per la història mateixa.
Aquest gest curatorial és intel·ligent i coherent: la degradació material no és ocultada, sinó incorporada al relat. La guerra no apareix aquí com a tema iconogràfic, sinó com a destrucció tangible de les imatges, dels cossos i de la memòria cultural.
La proposta del MNAC destaca també per una dimensió menys visible però fonamental: la reivindicació del treball intern dels museus en adquisició, conservació i recerca. L’exhibició no només presenta obres; explica com aquestes obres sobreviuen, reapareixen i entren a formar part del patrimoni col·lectiu. En aquest sentit, la incorporació dels dibuixos de Sim suposa una reparació històrica envers un artista fins ara absent de les col·leccions públiques catalanes.
Et poden
Interessar
...
