Biennale di Venezia: Parlar d’art és parlar de política

"L’art és més poderós que qualsevol prepotència", ha afirmat Pierangelo Buttafuoco, president de la Biennale di Venezia, el primer dia de la cèlebre vernice, que fins dissabte obrirà les portes del circ de l’art només als professionals amb invitació rigorosa. Després, el recorregut de la polèmica s’obrirà a tothom. El Pavelló dels Estats Units no té ni tan sols crítiques: és tan aliè a qualsevol interès que les cues d’altres edicions han estat substituïdes per la indiferència de sales buides i gent que el supera apressadament cap a altres destinacions. Per exemple, cap al Pavelló de Rússia, misteriós i contestat per la dreta italiana, començant pel ministre de Cultura Giuli, que ha anunciat la seva absència de la inauguració oficial, així com el jurat, que ha dimitit en bloc. Així són les perversions d’aquesta nostra societat: persones de bàndols diferents que actuen de la mateixa manera.

El Pavelló de Rússia, comissariat per Anastasia Karneeva, acollirà durant la setmana inaugural una infinitat d’actuacions que seran enregistrades i posteriorment projectades en pantalles gegants fins al 22 de novembre, dia de la clausura, mentre el pavelló romandrà tancat a pany i forrellat. Just al davant, Chus Martínez comissaria el pavelló de Dinamarca, on Maja Malou Lyse explica amb vídeo una història sobre donants i bancs d’esperma. Llàstima que, com de costum, els cossos nus siguin només femenins… una cosa que resulta cansada. Serà possible que fins i tot en un lloc com la Biennal de Venècia continuï vigent el vell tabú del cos masculí? Tant parlar d’esperma com si caigués del cel… en fi… no vull citar el refrany tan ranci com actual.

També es gasten nus femenins com si no hi hagués demà al pavelló d’Àustria, però resulta menys molest que el danès, perquè Florentina Holzinger, que aviat veurem a Barcelona al Festival Grec, és més crua, més autèntica i també més capaç d’atrapar la mirada de l’espectador amb les seves performers orientals que posen en escena la dicotomia entre puresa i brutícia, netedat i contaminació. No ofereix polèmica, sinó només un impacte visual molt interessant, Oriol Vilanova (Manresa, 1980), que amb el comissariat de Carles Guerra presenta Los restos al Pavelló d’Espanya, tot i que tant artista com curador són catalans. Oriol Vilanova, representat per la galeria Àngels Barcelona, que fa doblet amb Claudia Pagès, protagonista del Pavelló de Catalunya, col·lecciona postals des de fa dues dècades. Tanmateix, no ho fa amb la cura gairebé maniàtica del col·leccionista a la recerca de la peça rara i preciosa; ell les compra per paquets, delatant més aviat una ànsia d’acumulació.

Aquesta acumulació es desplega a les sales del pavelló espanyol amb 50.000 exemplars, molts de repetits. Res de nou: és la seva pràctica, el que fa sempre, però això no li resta l’impacte visual del qual parlava abans. En canvi, les reflexions polítiques i socials tenen dificultats per aflorar si no tens, com els periodistes, l’artista o el comissari per explicar-te-les. Filles del passat, les postals continuen presents en esglésies i museus; la gent les compra, però rarament les envia. A Venècia, una única postal protagonitzarà la performance El fantasma de la libertad, en què un actor la mostrarà als transeünts, sense paraules, en moments i localitzacions que no seran anunciats ni previstos. Totes les postals que cobreixen les parets del pavelló, en canvi, formen part d’una publicació dissenyada per Zak Group.

El Pavelló de Catalunya ofereix una experiència molt més críptica. Paper tears de Claudia Pagès pren com a punt de partida un arxiu de marques d’aigua conservat a Capellades, tal com recita el full de mà. L’espai està ocupat per una projecció en tres moments, en què cinc persones activen un arxiu de filigranes del segle XV a través d’intervencions vocals i dues graderies que, si no caus, permeten veure la projecció incòmodament des de les altures. Una altra obra que, si no te l’expliquen, difícilment entendràs què vol transmetre l’autora.

La presència espanyola a Venècia es completa amb I Baschi alla Biennale 1976/2026, amb la qual el País Basc torna a la llacuna 50 anys després de la seva històrica participació a la Biennal de Venècia de 1976. El 1976, en un clima d’incertesa i lluita per les llibertats durant la transició democràtica espanyola, un grup d’artistes bascos va alçar la veu a la Biennal de Venècia, utilitzant l’art com a mitjà d’expressió, llibertat i afirmació col·lectiva. Avui, el País Basc torna a Venècia amb una perspectiva diferent, amb eines i llenguatges artístics renovats, però amb la mateixa convicció: que la cultura és una manera de relacionar-se amb el món. Mitjançant un enfocament multidisciplinari, I Baschi alla Biennale 1976/2026 es presenta com una plataforma crítica i orientada a projectes, capaç de dialogar amb el present.

També és important recordar Antoni Muntadas, protagonista d’un homenatge pels seus 20 anys de docència a la Universitat de Venècia IUAV. A l’artista català se li va dedicar un dia sencer, que va començar amb una conversa entre l’artista, la crítica d’art i historiadora Angela Vettese i la comissària Ute Meta Bauer. A la conversa s’hi van afegir professionals de l’art, estudiants, exalumnes i altres persones que van compartir les experiències de Muntadas a Itàlia i Venècia. L’acte es va prolongar molt més enllà de les tres hores inicialment previstes i va concloure amb la inauguració de l’exposició dedicada als 20 anys de docència de Muntadas. L’exposició Muntadas. Información y Documentación: Una Selección, que es podrà visitar fins al 29 de maig a l’Aula Giardino del campus Terese de la IUAV i que està comissariada per Andrea Nacach, assistent de Muntadas durant molts anys, presenta una petita selecció d’obres de la gran exposició que es va presentar el 2025 a la Universitat Politècnica de València amb motiu de la concessió del doctorat honoris causaa l’artista.