Sacsejada radical als museus i centres d’art catalans

Hi ha hagut un moviment sísmic als museus i centres d’art catalans. En pocs mesos s’han acumulat relleus, dimissions i finals de mandat que reconfiguren l’ecosistema institucional. No és una suma d’anècdotes. És una reordenació profunda del sistema. Al Museu Picasso, Emmanuel Guigon deixa un museu ben posicionat internacionalment. Més enllà de les rumorologies sobre el seu caràcter, els seus contactes i la seva capacitat de projecció, ha deixat una empremta clara. L’arribada de Rosario Peiró haurà de gestionar aquest llegat i redefinir el relat.

Al Museu del Disseny de Barcelona, el relleu de José Luis de Vicente per Lluís Nacenta no és només un canvi de nom. L’etapa de Vicente va desplaçar el centre de gravetat cap a un espai de debat sobre crisi climàtica, tecnologia i transformació social. Va generar complicitats, però també friccions. El debat sobre què ha de ser avui un museu —i fins on ha d’arribar en la seva funció crítica— continua obert. El MACBA afronta la sortida d’Elvira Dyangani Ose. Dirigir el MACBA és governar una estructura complexa, amb vis-à-vis institucional entre museu i fundació i amb exposició pública constant. Dyangani Ose va impulsar un gir discursiu amb accent decolonial i comunitari. També va viure tensions internes i sortides rellevants, com la de Maria Antònia Perelló, avui directora de la Fundació Miró Mallorca. L’acceptació de la direcció de la Biennal d’Art Públic d’Abu Dhabi és el que activa la incompatibilitat i precipita el final del seu mandat, una incompatibilitat que el consorci li ha hagut de recordar formalment. Més enllà de la formalitat jurídica, la decisió obre un debat evident: una directora que ha defensat amb convicció paradigmes crítics i decolonials projecta ara la seva tasca en un context institucional que difícilment respon als estàndards democràtics europeus. Si això acaba sent una operació de blanqueig cultural o bé una possibilitat real d’obertura, el temps ho dirà.

La Fundació Antoni Tàpies va iniciar el 2023 un gir significatiu amb el nomenament d’Imma Prieto en substitució de Carles Guerra. El canvi no és només nominal: de Fundació a Museu Tàpies, amb voluntat d’actualitzar el projecte i donar centralitat als nous feminismes. L’etapa de Guerra va ser intensa, però també marcada per tensions estructurals i de tresoreria. La Fundació Joan Miró afronta la sortida sobtada de Marko Daniel enmig de dinàmiques internes complexes. Sara Puig, al capdavant del patronat, exerceix una tasca de cohesió rellevant en aquest moment de transició.

Al Museu Nacional d’Art de Catalunya, el MNAC, la direcció de Pepe Serra es manté malgrat els embats estructurals que han sacsejat el debat museològic del país. Les reflexions de Manuel Borja-Villel, arran de l’encàrrec del Departament de Cultura per repensar el model museístic català, han generat tensions. Un informe treballat, però encara no presentat públicament ha alimentat especulacions sobre el futur del sistema. En una entrevista recent, Borja-Villel apuntava que molts museus contemporanis semblen parlar més de la mort que de la vida. Una provocació intel·lectual que interpel·la directament el model institucional vigent.

També hi ha hagut canvi al Museu d’Arqueologia de Catalunya. La sortida de Jusèp Boya —aranès— va ser sobtada i gens gentil. Un dels dissenyadors del Pla de Museus de Catalunya, Boya havia desplegat una tasca brillant d’internacionalització i projecció. El relleu obre una nova etapa amb Mònica Borrell, procedent del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, el MNACTEC, amb seu a Terrassa, la substitució de Jaume Perarnau per Albert Tulleuda Lari marca també un canvi de cicle. Perarnau havia consolidat una xarxa del sistema de museus industrials espectacular, amb una tasca ingent sobre el terreny arreu del país, articulant patrimoni, territori i memòria productiva. La seva sortida no va ser especialment amable. Tulleuda arriba amb experiència en gestió patrimonial i haurà de consolidar un projecte que connecti memòria industrial i contemporaneïtat.

Sap greu perquè perfils com Perarnau, Boya o Josep Manuel Rueda —també recentment jubilat— són actius que el país no pot menystenir. Són trajectòries amb experiència, memòria institucional i criteri, perfils que podrien exercir perfectament de “senadors” en un futur Consell de Savis sobre museologia. No anem tan sobrats de capital intel·lectual en aquest àmbit.

Al Centre d’Art Tecla Sala, a l’Hospitalet, s’obre també un nou escenari. Antoni Perna, pintor i director durant molts anys, s’ha jubilat. La seva etapa ha deixat un pòsit impressionant en la recuperació i visibilització d’autors nacionals de primer nivell. Ara s’obre un procés de relleu que marcarà el futur del centre. A Girona, al Museu d’Art, la direcció es troba en situació de pròrroga mentre s’espera l’obertura del concurs públic. Carme Clusellas té la voluntat de tornar-s’hi a presentar. La seva etapa ha fet una aposta clara per visibilitzar el paper de la dona en la creació i per treballar efemèrides que altres museus nacionals no havien abordat. Des d’una centralitat com Girona, ha sabut vertebrar relat i programació amb ambició pròpia.

Al Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, després d’inaugurar el nou espai i culminar vint-i-cinc anys de treball incansable de Jesús Navarro, s’obre ara un relleu generacional. El museu arriba a aquest moment amb la feina estructural feta, fet que representa un avantatge competitiu per a qui assumeixi la nova direcció. El Bòlit inicia el cicle d’Oriol Fontdevila després de l’etapa d’Íngrid Guardiola. Guardiola va construir un projecte coherent i reflexiu. Fontdevila assumeix el repte amb l’exigència de consolidar incidència territorial.

Pel que fa a la Fundació Lluís Coromina Isern, aquest any s’ha presentat a la Fira ARCO de Madrid el projecte del Museu Centre d’Art Contemporani del Pla de l’Estany, dissenyat per l’arquitecte i escultor Josep Miàs. Inspirat en models com el Chillida Leku o el Louisiana Museum, el projecte preveu integrar gairebé quatre hectàrees d’entorn natural amb pavellons que dialogaran entre art antic i contemporani. És un projecte que tinc el goig de dirigir des de fa quinze anys, des de la seva formació, i que ara es trasllueix en aquest museu com a culminació d’una tasca sostinguda en el temps, impulsada per l’energia i l’entusiasme del seu president i creador. La sacsejada és radical. Ara cal veure si som davant d’un canvi real de model o d’una simple rotació de noms. El temps —i els fets— ho diran.