Exposicions
Walker Evans a la Mapfre: El cronista de l’invisible
Al KBr de la Fundación MAPFRE de Barcelona la mirada de Walker Evans interpel·la el present i qüestiona la nostra manera de veure el món actual.
Més enllà del seu caràcter documental, certes fotografi es posseeixen la facultat d’interrogar qui les observa fi ns a despullar-ne la sensibilitat. És el cas de Walker Evans. Now and Then, la darrera producció de la Fundació Mapfre a Barcelona. Comissariada per David Campany, l’exhibició transcendeix el simple viatge retrospectiu per esdevenir una reflexió sobre la vigència dels entorns retratats per Evans i la seva sorprenent capacitat per refl ectir les derives del nostre propi temps. Walker Evans (1903-1975) no era un caçador de celebritats ni de titulars fàcils.
Mentre altres fotògrafs del seu temps buscaven l’espectacle o el dramatisme artificial per commoure l’espectador, Evans va girar la càmera cap a la banalitat quotidiana. Va ser el gran cronista de la Gran Depressió, però ho va fer amb una elegància austera que ell mateix va batejar com a documental líric. La mostra presenta 231 obres que recorren tota la seva trajectòria: des dels seus primers autoretrats a París als anys vint fi ns a les seves darreres experimentacions amb la Polaroid SX-70 durant la dècada dels setanta.
Walker Evans, West Virginia, Living Room, 1935, Col·lecció particual, San Francisco.
Òbviament, la mirada d’Allie Mae Burroughs, l’esposa d’un arrendatari d’Alabama, és un dels eixos que vertebra l’exposició. Aquesta imatge de 1936 és el retrat definitiu de la dignitat en temps de misèria extrema. És una mirada que ens interroga avui, en una era de filtres, retocs i intel·ligència artificial, sobre què signifi ca realment la veritat i l’honestedat en una imatge.
L’exposició s’organitza de manera temàtica en seccions que ens llegeixen el paisatge urbà d’una forma gairebé arqueològica. Evans estava obsessionat amb els signes: des de sofi sticats rètols comercials fi ns a cartells fets a mà amb faltes d’ortografia i aparadors polsegosos.
Veia en la tipografia popular l’ànima genuïna d’una nació en construcció. De la mateixa manera, també posa èmfasi a la cultura de l’automòbil. Evans va documentar l’ascens del cotxe com a símbol de llibertat, però també en va fotografiar la cara B: els desguassos, les peces rovellades i els vehicles abandonats. En ple debat sobre la sostenibilitat, el canvi climàtic i el futur de la mobilitat a les nostres ciutats, aquestes fotos ressonen amb força profètica. En un món on produïm i consumim milers de fotos per segon compulsivament, Evans proposa aturar-nos. La seva capacitat per trobar la bellesa en una boca d’incendi vermella, en una senzilla cadira de fusta o en l’expressió cansada d’un passatger del metro de Nova York (retratat d’amagat amb una càmera oculta sota l’abric) ens obliga a repensar com mirem el nostre entorn més immediat.
L’exposició també aprofundeix en la seva faceta més polièdrica i desconeguda: l’ús precoç del color i la seva tasca exigent com a editor, escriptor i dissenyador. Evans no deixava res a l’atzar; controlava fi ns a l’últim mil·límetre com es veien les seves fotos als llibres i revistes (com la mítica Fortune), conscient que el context i la seqüència ho són absolutament tot a l’hora de narrar una història. Now and Then és una invitació a retrobar-nos amb l’autenticitat en temps de postveritat. Evans estava convençut que les petites poblacions i els barris perifèrics oferien una imatge molt més real i precisa que les grans metròpolis, que tendeixen a uniformitzar i difuminar l’essència de l’individu. En un moment en què la globalització digital ens fa semblar tots clònics, la seva mirada sobre el que és vernacle, local i fet a mà se sent més fresca, rebel I necessària que mai.
Et poden
Interessar
...
