Claudia Elies: “Volem que la Fabra sigui un espai que respiri i connecti amb tothom”

Un dels grans equipaments barcelonins dedicats a l’art contemporani, La Fabra Centre d’Art Contemporani, va iniciar una nova etapa amb Claudia Elies com a nova directora, després que l’abril passat fos escollida entre les 46 candidatures presentades al concurs. Amb ella comença una etapa que s’estendrà durant els anys vinents. Elies va ser seleccionada amb un programa que posa al centre les arts visuals, el treball en xarxa i la vinculació comunitària, tant en l'àmbit local com nacional i internacional.

Mig any al capdavant de la Fabra. Com has viscut aquest període?

He viscut aquesta etapa amb molta emoció, com una gran oportunitat plena de possibilitats. Estem en aquest espai, que fa dos anys es va estrenar en aquest edifici, i que forma part d’un projecte amb una història preciosa. Alhora, hem treballat en la renovació de la imatge i la programació, construint una proposta nova que es recolza en el llegat del passat, que continua sent un pilar fonamental. Tot això ho fem amb molta energia i il·lusió.

Has parlat de la Fabra com una “caixa de ressonància”. Què significa això en termes pràctics?

Aquesta metàfora m’acompanya des del principi, quan vaig començar a imaginar aquest concurs de direcció i a construir-ne la història com si fos una ficció. Veig la Fabra com una caixa de ressonància per dues raons: pel recinte mateix —on hi ha l’escola, la fàbrica de creació i tot un ecosistema en constant activitat— i pel context més ampli, la xarxa galerística i institucional de les arts visuals a Barcelona. En la pràctica, això significa establir connexions reals. És crear una interrelació que amplifiqui i connecti totes les iniciatives.

Compromís i confiança són conceptes centrals del vostre treball. Com es concreten dins de la programació?

És un compromís amb la pràctica artística. Cada artista funciona de manera diferent i el centre d’art s’adapta a ells. Hi ha artistes que arriben amb un plànol exacte de com volen situar les peces, mentre que d’altres necessiten fer canvis fins i tot dues setmanes abans de la inauguració. Tot això es basa en la confiança mútua: entendre la pràctica artística i tot el que l’envolta, buscant un equilibri constant i ajustant-nos a les necessitats de cada projecte sense perdre la coherència del centre.

I el teixit local, com es vincula amb un centre tan contemporani?

El teixit local és molt present. Només cal mirar per la finestra per veure l’espai Bota amb els seus capgrossos i nans, o la Fàbrica de Creació, que acull activitats com el Banc pel Festivalet o la Fàbrica de Joguina.

A vegades, és tan senzill com trucar a la porta i preguntar: “Què feu i què podem fer per vosaltres?” Altres vegades hem anat a espais com la Filadora, l’escola bressol, o al centre de salut, buscant col·laboracions i preguntant què necessiten. Aquest diàleg constant permet establir vincles i reforçar el compromís amb la comunitat.

I què t’interessa del projecte actual LALIRIO de Fuentesal Arenillas?

Són artistes amb una trajectòria nacional molt sòlida que mai havien estat en una institució pública a Barcelona. Em fascinava especialment la seva peça desplegable, un carrusel tèxtil creat durant any I mig. És una apologia dels cossos i un reconeixement a la dedicació, i alhora genera un eco poètic amb l’antic passat de filatures de l’espai.

Com es conjuguen dins la Fabra la programació expositiva, pública i educativa?

Una part essencial del meu projecte és que tot es desenvolupés simultàniament. Normalment, la programació pública o educativa sol estar al servei de les exposicions, però jo volia construir-les en paral·lel, horitzontalment, donant la mateixa importància a una exposició que a un programa públic.

Per això vaig començar de manera suau: al juliol, poc després d’entrar, vam organitzar una escola d’estiu. Després, al setembre, vam engegar un cicle de performance, que servia com un interval entre exposicions i programació pública. Així, el programa es va construir a poc a poc, amb una declaració d’intencions subtil però clara.

Quin és el futur de les exposicions?

Vull equilibrar la programació entre contextos locals, nacionals i internacionals, fent que s’hibridin i es traslladin entre ells. També busco diversitat de pràctiques, edats i formats, mostrant que el centre és per a totes les etapes de la carrera d’un artista. No està destinat a un moment concret del trajecte professional, sinó que ofereix múltiples maneres de transitar-hi: exposicions, formats experimentals o anòmals.

Proximitat i projecció internacional poden coexistir?

Sí. Per exemple, al febrer inaugurem una exposició de quatre artistes del Pròxim Orient, mai presents aquí, comissariada per la Chiara Cartutxa. La mostra explora el concepte de Negative Commons: herències que no són monuments ni arcs de triomf, sinó rastres de desastres naturals, revolucions fallides o guerres passades. Tot i ser artistes internacionals, la seva obra connecta amb el nostre context immediat. La clau és comunicar-ho bé; si hi ha tensió, significa que hem de replantejar la nostra manera d’aproximar-nos-hi.

Com s’articulen totes aquestes genealogies sense perdre coherència?

La programació ha d’estar en procés constant. Hi ha la immediatesa, amb projectes que cal planificar amb un any i mig d’antelació, i els espais buits, que deixen marge per incorporar projectes que apareixen pel camí, sovint amb formats més experimentals. És un equilibri entre buits i plens, que permet que la programació respiri i es construeixi en temps real.

Com t’imagines La Fabra d’aquí a 3, 4 o 5 anys?

Me la imagino com un espai que tothom tingui al mapa, present des del barri fins a la ciutat, i que pugui créixer: que el barri se’l senti seu, que la ciutat connecti amb el projecte i que, a l'àmbit nacional i internacional, ocupi el seu lloc. No busquem ser un gran centre d’art ni tenir una dimensió que no ens correspon, sinó entendre quin és l’espai que ocupem i equilibrar la proximitat amb la projecció global. L’objectiu és que tothom conegui la Fabra i que estigui present en el mapa del barri, de la ciutat i del país.