Exposicions
Huguette Caland, el cos com a territori
Hi ha una escena que condensa, d'una manera sintètica, bona part de la producció de Huguette Caland: la d'una dona entrant a la botiga de Pierre Cardin, a París, vestida amb un caftà, aquella túnica llarga i folgada que havia adoptat com a pell pròpia i que un modista va acabar convertint en una línia de moda sota el nom de «Nour». Aquest petit episodi es va transformar en la culminació d'un despreniment que aquesta artista libanesa venia assajant des de feia anys: el de les vestimentes europees cenyides que la societat esperava de la filla única de Bechara El Khoury, primer president del Líban independent. El caftà li tornava el cos. I el cos, a la seva obra, és sempre el punt de partida.
Huguette Caland: Life in a Few Lines és una exposició del Hammer Museum de Los Angeles que reconstrueix aquest itinerari a través d'unes 150 peces —dibuixos, pintures, escultures, tèxtils i material d'arxiu—. Aquesta exposició va ser organitzada i produïda al costat del Museu Reina Sofia de Madrid i de les Deichtorhallen d'Hamburg. És el relat d'una artista tardana, ja que Caland acabava de matricular-se a la Universitat Americana de Beirut passats els trenta, quan ja era mare i esposa, i carregava amb el pes de pertànyer a una família exposada a l'ull públic.
Huguette Caland, Enlève ton doigt, 1971. Private collection. © and courtesy of Huguette Caland Estate. Photo © and Courtes of Huguette Caland Estate.
El gir va arribar el 1970, quan va deixar Beirut per París, on va viure disset anys en el que ella mateixa va descriure com una existència genuïnament bohèmia. En aquesta etapa va néixer la seva sèrie més cèlebre, Bribes de corps , de la qual el Hammer exhibeix peces com Self-Portrait (Bribes de corps) (1973) i Enlève ton doigt (1971). Es va tractar de composicions de gran força cromàtica i mínima expressió formal, on diferents parts del cos es metamorfosegen en formes ambigües que evoquen, més que representar, la carn. Són pintures que dissolen la corporalitat en color i que van resultar tan audaços a París com al Beirut conservador al qual Caland gairebé no pertanyia.
La mostra també recupera els seus vestits-objecte, com Foule (Dress #2) (1970) i Miroir (Dress #4) (1974), caftans brodats amb rostres i cossos que traslladen a la tela el que els seus quadres feien al llenç. En tots dos grups d'obres, el cos es presenta com un territori de llibertat i també com a contracara dels ideals de bellesa de la seva època. Caland, que tota la seva vida va conviure amb el sobrepès en una cultura que exigia primesa, no va amagar la seva figura; sempre la va celebrar, la va vestir i la va multiplicar en autoretrats.
Huguette Caland, l'argent no fait no li bonheur mais il i contribueix largement: Ancestor, 1994–95. Private collection. © and courtesy of Huguette Caland Estate. Photo © and Courtes of Huguette Caland Estate.
Cap als anys vuitanta i noranta, el traç es va tornar més auster i els temes vinculats amb la corporalitat o la indústria de la moda ja no es veien tant. La sèrie L'argent ne fait pas el bonheur mais il i contribueix largement , iniciada el 1994 durant la seva etapa a Venice, Califòrnia —on es va mudar el 1987 i on va viure les seves últimes dècades—, proposa petits quadres a partir de monedes de diferents parts del món, un comentari irònic sobre el valor que conserva l'humor característic.
Caland va passar bona part de la seva carrera al marge del reconeixement institucional. Acabat el 2016 va ser inclosa a la biennal Made in LA del mateix Hammer i, a partir d'aquí, la seva feina va començar a circular pel circuit que avui la reivindica. Va morir el 2019 a Beirut, ciutat on havia tornat els seus últims anys, tancant un cercle que aquesta exposició confirma com a itinerari: Líban per naixement, França per elecció artística, Estats Units per decisió final. Tres geografies que la seva obra mai no va deixar d'habitar alhora.
Et poden
Interessar
...
