Exposicions
El cos entre atracció i repulsió, desig i rebuig de Leonel Castañeda Galeano
Una fascinant instal·lació de pròtesis, fragments anatòmics, objectes mèdics i fotografies antigues que explora la memòria, l’absència, el desig i les múltiples formes d’habitar el cos.
Quan els ulls s’acostumen a la penombra de les sales, els cossos que les habiten cobren el seu protagonisme, generant repulsió i atracció, desig i rebuig alhora. Els acompanyen elements que pertanyen a èpoques diverses: pròtesis, dispositius hospitalaris, fragments anatòmics i fotografies antigues de la pràctica mèdica. El muntatge és fascinant i inquietant alhora, evoca dolor, malaltia, fragilitat i fins i tot mort, però també bellesa, sexualitat, desig, renovació i resurrecció. Es tracta d’El cos dels cossos, una proposta fascinadora de l’artista colombià Leonel Castañeda Galeano (Bogotà, 1971), amb el comissariat de Fernando Cuevas Ulitzsch, que es va estrenar a l’Espai Isern Dalmau de la Fundació Coromina a Barcelona (del 3 de setembre al 31 d’octubre) i ara es pot veure a l’Espai Eat Art de la Fundació Lluís Coromina de Banyoles fins al 30 de gener de 2027.
Foto Pere Duran / Nord Media.
El muntatge, especialment aconseguit, crea un recorregut que suggereix a cada visitant una interpretació relacionada amb les seves vivències particulars. S’exposen fotos, vídeos i els objectes trobats, que des de fa 30 anys Castañeda va recol·lectant pels carrers de Colòmbia i després documenta, classifica, ordena i exposa en vitrines, atorgant-li un nou estatut i una importància renovada. Les vitrines no són simples suports museogràfics, sinó que musealitzen allò que contenen, de manera que objectes rebutjats passen a ser objectes de contemplació, memòria i coneixement. Aquests elements són les claus dels múltiples relats que afloren de l’obra de Castañeda: l’artista, que a més a més és museògraf, utilitza precisament els mecanismes del museu —classificar, conservar, protegir i exhibir— per tornar dignitat i visibilitat a allò que la societat ha descartat.
Castañeda treballa amb pròtesis, fragments, objectes d’ús mèdic, empremtes i relíquies que convoquen el cos i converteixen l’absència corporal en presència artística. És un gran fitxer d’objectes que remeten al cos, un fitxer fet de restes, de deixalles condemnades a desaparèixer, que recobren la seva capacitat d’explicar històries i reviure el passat. El gran èxit de Castañeda consisteix a no caure en un discurs manat de fragilitat física, deteriorament corporal, malaltia, discapacitat i finalment cura a través de l’art, que sembla estar molt de moda. El discurs és molt més profund i el cos és molt més que un tema: funciona com un camp de recerca sobre la memòria, l’absència, el desig i les formes en què classifiquem allò que considerem normal o diferent.
Foto Pere Duran / Nord Media.
Per això, la mostra, el títol de la qual, El cos dels cossos, és especialment revelador, rebutja la idea d’un cos únic, normatiu i reconeixible i aposta per una concepció plural: hi ha molts cossos i moltes maneres de viure’ls. Salvador Dalí tenia una fascinació per les crosses. Des de petit va dir que li aportaven una seguretat i confiança estranya, les considerava un suport físic i moral, una connexió amb la realitat i també un complement de moda, que dissenyava dotat d’artefactes electrònics portàtils, molt abans que s’inventés el wireless. Així, Castañeda sembla fascinat per les pròtesis, capaces d’evocar un cos sense necessitat de representar-lo en la seva enteresa.
Foto Pere Duran / Nord Media.
A la mostra Assaig sobre allò ocult i allò revelat, que va presentar al Museu Colonial de Bogotà el 2024, va reunir pròtesis de cames amputades, models anatòmics, monyons, cames de maniquí, formes i talons. El cos és absent: els objectes remeten a algú que ja no hi és, hi ha pròtesis que pertanyen a persones que van perdre les extremitats inferiors en les guerres que van assolar Colòmbia i sabates de talons de persones transgènere que exerceixen el treball sexual. En aquest diàleg també s’empelta el passat colonial, la cristiandat obligada amb els màrtirs i els càstigs i les representacions d’un cos negat i ferit, que als vídeos de Castañeda, tancat en urnes de vidre, es reapropia de la bellesa i la capacitat de despertar desitjos i passions.
Com escriu el curador Fernando Cuevas al text que acompanya l’exposició: “Els cossos que emergeixen de les obres de Castañeda no busquen representar-nos ni oferir una imatge idealitzada dels humans, per contra, ens interpel·len. Ens recorden que estem constituïts per diferències i que és precisament en aquesta diversitat on resideix la possibilitat de la trobada amb l’altre”.
Foto Pere Duran / Nord Media.
Et poden
Interessar
...
