Exposicions
María Alcaide. La mirada catalana
María Alcaide explora al Tecla Sala 'La mirada catalana' les interferències entre arxiu, memòria, identitat i tradició, obrint noves formes de pensar la representació cultural.
Sembla que quan dues ones de llum o de so es troben, aquestes no se superposen, ni s’anul·len, sinó que interfereixen entre si, generant nous patrons inesperats. Com quan dos còdols cauen prop de si, gairebé alhora en un estany, i les ondulacions que dibuixen sobre la superfície de l’aigua acaben trobant-se. De la seva interferència en sorgeixen formes noves, irreductibles a cadascuna de les ones que les han fet possibles. D’aquest fenomen la física en diu difracció.
Fa uns anys, preocupada per les maneres en què coneixem i produïm mons, la biòloga i filòsofa de la ciència Donna Haraway va veure en aquest fenomen de la física un terreny fèrtil des del qual pensar la semiòtica i els significats. Haraway ho apuntava en un text de 1997: la sospita que la difracció aportava un model molt interessant per produir relats heterogenis, nous, diferents. Però no és fins una dècada més tard, l’any 2007, que Karen Barad recull aquesta intuïció de Haraway i la desenvolupa a Meeting the Universe Halfway: Quantum Physics and the Entanglement of Matter and Meaning.
En el llibre, Barad descriu la difracció com 'a critical practice of engagement', una expressió de difícil traducció que remet tant a la implicació mútua de les coses com a una manera de conèixer que no observa des de la distància, sinó que participa d’allò que mira, assumint la responsabilitat del seu paper en tant que part constituent. Com a pràctica crítica, la difracció vindria a ser una metodologia per pensar des de l’encontre, des de l’afectació o la interferència mútua.
Vist des d’aquesta òptica difractiva, el projecte més recent de María Alcaide podria entendre’s com una investigació que s’acosta a aquest tipus de metodologies crítiques. Concebut com una zona de contacte on l’arxiu, la memòria i la representació entren en fricció amb l’especulatiu, el joc i el ficcional, la nova proposta d’Alcaide ens convida a pensar quines formes emergeixen quan diferents veus, temporalitats i règims de representació es troben. Com s’afecten els materials, i quins patrons d’interferència es creen, quan creuem l’etnografia visual amb la ciència ficció documental, o quan posem en diàleg la suposada objectivitat dels estudis antropològics, amb maneres de narrar que desborden els patrons preestablerts.
El projecte, titulat La mirada catalana, s’interroga sobre la construcció d’un imaginari compartit al voltant de la identitat, el territori i les tradicions culturals, abordant aquests conceptes des d’un espai intermedi i mestís. L’exposició s’articula a l’entorn d’una peça audiovisual que parteix de l’arxiu fílmic de l’antropòleg català Josep Maria Comelles per qüestionar com mirem, narrem i representem el sud d’Espanya i les seves ritualitats.
En la peça, Alcaide entrellaça les gravacions que Comelles va realitzar de la romeria del Rocío o de la Setmana Santa de Zamora durant l’Espanya de la transició amb altres materials d’arxiu i gravacions actuals, així com també amb veus narratives que desplacen el relat, el desorienten i el ressignifiquen des de noves coordenades. El resultat és una complexa obra de ficció que busca imaginar altres maneres possibles de relacionar-nos amb una tradició que està desapareixent, o que, més ben dit, s’està transformant sota les lògiques del capitalisme i la turistificació. Davant d’aquesta apropiació d’uns rituals i d’uns espais de trobada que van sorgir com a celebracions del poble, el projecte proposa obrir nous espais de diàleg des dels quals repensar la transmissió. Tant el vídeo com la instal·lació que l’acompanya —construïda a partir de teles inspirades en les casetes de la Feria de Sevilla, recosides línia a línia per unir els teixits del passat amb els del present— esdevenen en aquest sentit metàfores de la confluència. La confluència de materials i significats, però també de mirades, veus i relats, que entren en contacte per imaginar altres formes d’habitar una tradició que aviat deixarà de ser-ho per esdevenir simplement espectacle.
Et poden
Interessar
...
