ALCEU LA MIRADA: In memoriam Robert Llimós

Robert Llimós exposa pòstumament a Can Framis de la Fundació Vila Casas. El pintor i escultor va morir dimarts, 27 d'octubre, a vuitanta-tres anys. Avui, 9 de novembre, catorze dies després del seu traspàs, s'inaugura aquesta exposició. Segons explica la comissària Blanca Arias, el mateix Llimós participà en els últims detalls i va arribar a veure el catàleg.

L'exposició està plantejada com una revisió de les etapes conceptuals (1969-1973), que ha estat àmpliament ressenyada al digital de Bonart per Carles Toribio, qui ha escrit: "L’obra de Robert Llimós, pintor de naixement i mag de l’invisible, és un llindar cap al regne de l’indemostrable, un parèntesi de suspensió de la sospita. Amb ell, per un fràgil moment, la mirada ens presta la confiança necessària per entregar-nos a l’acte més mistèric: la visió".

En aquest article prenc el testimoni i jo em centraré en un altre aspecte que va ocupar Robert Llimós des de 2009: la mirada cap amunt.

Mirada

Un encert de la comissària Blanca Arias ha estat posar èmfasi en el paper rellevant dels ulls i la mirada. Apareix al títol general de l'exposició: 'És que encara no hi ha prou ulls a la cara?', i un dels quatre espais es diu 'Un desig de veure', en què es repeteix aquesta paraula escrita amb llum de neó tres vegades: veure, veure, veure. Per raons personals m'interessa molt tot allò relacionat amb els ulls, amb la visió, i constato que aquest interès comença a ser extensiu. Penso en l'exposició recent de Lúa Coderch al mateix Museu de Can Framis, on hi havia una instal·lació que proposava com a tema la ceguesa i la revelació. Coderch convertia l'ull tancat en una metàfora de la memòria, la percepció i la necessitat d'imaginar noves maneres de mirar el món.

Aquests símptomes epocals m'interessen molt, són indicis d'alguna cosa i d'una inquietud permanent. Entre 1990 i 1991 es van donar símptomes inquietants d'interès pel tema de la visió i la seva absència. Per una banda, Pilar Parcerisas presentava el fotògraf cec Evgen Bavcar a Antoni Tàpies al seu estudi. Ho explica en detall al seu llibre Tàpies y la ceguera. Jacques Derrida, al Museu del Louvre, entre octubre de 1990 i gener de 1991, va fer l'exposició Mémoires d'aveugle: l'autoportrait et autres ruines, i Glòria Bosch, el 1997, Ceguesses, durant quatre mesos al Museu d'Art de Girona, a la Casa de Cultura i a l'Hospital Trueta. Amb aquestes citacions vull dir que el tema no caduca amb el temps i que ara, potser amb l'apogeu d'un altre concepte proper com és el de 'dones visionàries', el tema torna a estar en boca de tots i me n'alegro.

• Robert Llimós, Veure, fotografia de Xavi Padrós.

Dalt

Em centraré en tres obres de l'exposició: una de l'etapa conceptual, Angles (1972), en què el mateix Llimós es troba emmarcat entre dues peces metàl·liques, una per sobre del cap i l'altra als peus, creant una simetria al·lusiva a dos espais, un de dalt i un altre d'avall, una dimensió física al·legòrica de dos mons. L'altra obra és també de l'any 1970, una petita peça que representa un núvol de marbre, i finalment les petites aquarel·les que apareixen al final de l'exposició, on veiem unes naus espacials que no estan reproduïdes al catàleg.

En els tres exemples hi ha una preocupació per unir dos espais: l'inferior, el que és humà, amb el superior, el que és diví o el que sigui que hi hagi allà dalt.

Tot i que aquests últims anys va estar obsessionat per aquest tema, la mostra no recull les seves obres recents, que són el testimoni visual del seu contacte amb éssers extraterrestres el 2009.

• Robert Llimós, Funda, 1972, MACBA.

ET

M'imagino algú que s'acosta a l'obra de Llimós amb aquesta crònica i llegeix que pintava extraterrestres. Urgeix alguna consideració, encara que, si ens atenim a la frase de Brossa recollida al catàleg, el més convenient seria: "I si us agrada la música no demaneu més detalls", tot un al·legat contra la interpretació i a favor del gaudi dels sentits.

Aquesta obsessió pels extraterrestres es pot tractar de diverses maneres: una, qualificant de boig Llimós, girar full i no escriure ni una línia; una altra, creure el que diu, i la tercera, aprofitar la seva exposició per reflexionar sobre l'art actual. Jo, òbviament, he triat aquesta darrera.

Hem vist les sèries d'extraterrestres a l'exposició Fortalesa, a l'Espai Volart de la mateixa Fundació Vila Casas, el 2010, i a la Galeria Zieliński, Fortaleza Llimós, l'any 2022. Fortaleza és un lloc del Brasil on va succeir la trobada amb els ovnis a les dunes d'Aquiraz, platja de l'estat de Ceará. El text del catàleg de la Vila Casas el va escriure Eduardo Mendoza i a ningú no ens va estranyar, perquè ja havia tractat el tema a la seva novel·la Sin noticias de Gurb. Tampoc és rar que el tema aparegui d'una i mil maneres al cinema, des de Wells a Spielberg, o als còmics, com, per exemple, Los celestiales, que són una raça fictícia de l'univers de Marvel Comics, o de tantes altres maneres a la cultura popular.

Però la pintura és una altra cosa. El prestigi intel·lectual amenaça els artistes, perquè consideren que entrar en aquest tema és una concessió comercial, frívola i barata. Conec pocs exemples i un d'ells el vam veure a propòsit d'una exposició sobre l'ombra al Museu Thyssen de Madrid (2009): una obra inquietant del pintor Christian Schad, el seu Retrat del Dr. Haustein (1928). Però ningú no s'ha atrevit a manifestar aquest grau d'al·lucinació alienígena a través de l'art com Llimós, arriscant la seva reputació a la mofa i a la befa, i ho ha fet amb molta convicció. Aquesta audàcia mereix un primer reconeixement.

• Robert Llimós, Núvol, 1970, Fotografia de Xavi Padrós.

Un art religiós

I així, gairebé sense voler-ho, aquesta preocupació de Robert Llimós per allò que no podem verificar esdevé un manifest radical a favor de la tradició de la figuració i la pintura religiosa, tal com s'ha considerat a Occident des de l'art paleocristià fins a les avantguardes del segle XX.

Considero religiós per tres raons: la primera, perquè l'art religiós obligava l'artista a exercir el seu ofici amb exigències i normes rotundes. Aquí, Llimós reivindica els procediments clàssics de l'ofici de pintor: olis sobre tela i sobre paper, aiguaforts amb resina, linòleums, aquarel·la i llapis, sobre diferents suports, i fins i tot escultures de resina i polièster patinades, tot un repertori de tècniques tradicionals que semblaven presents en una mostra de gairebé totes les tècniques pròpies del seu ofici.

La segona és que l'art religiós sempre ha desconsiderat l'abstracció a favor de la representació figurativa, i Llimós, amb la seva obra, a través de la figura, pot visibilitzar i deixar constància del contacte amb els éssers d'altres mons. Mendoza, al seu text, al·ludeix a l'escaneig que els extraterrestres van fer a Llimós per neutralitzar qualsevol aparell fotogràfic que pogués verificar-ne l'existència. No sabien que Llimós era pintor i que no necessitava càmera, només memòria visual per representar la seva presència a la Terra.

• Robert Llimós, Sense Títol, 2024.

La tercera és, òbviament, que Robert Llimós torna a plantejar amb la seva obra un tema sobre el qual catedràtics d'estètica i teòlegs s'han preguntat des de sempre. Em refereixo a la relació entre misticisme i sacralitat i a la possibilitat de representar la divinitat, que mai no ha estat visibilitzada, a través de les imatges. Dues mirades teològiques diferents: la catafàtica i l'apofàtica.

La catafàtica proposa una visió teològica positiva que pressuposa la possibilitat de coneixement de Déu. En llenguatge «ufològic» seria admetre la possibilitat d'accedir al coneixement d'allò de què no tenim experiència. Aquesta posició l'ha de compartir Robert Llimós amb les seves propostes pictòriques per fer cognoscible allò que ningú no ha vist. D'altra banda, la posició apofàtica o de teologia de la negació suposa la impossibilitat d'arribar a la naturalesa incognoscible de Déu. Aquesta posició la mantenen, com no podria ser altrament, els escèptics en matèria ufològica.

• Robert Llimós, Miraestels.

L'art de Llimós és religiós perquè l'Església sempre ha donat la seva confiança a l'art com a verificador testimonial del que és invisible, malgrat que ningú no ha vist la frondosa barba blanca de Déu ni les ales dels àngels, davant d'aquells que consideren que el món invisible només es pot representar com una atmosfera blanquinosa o un gas blau.

Finalment, crec que Robert Llimós fa un art religiós perquè, igual que a la iconografia cristiana, hi ha la mort i el sacrifici i potser l'esperança d'un retrobament celeste, però això només Robert Llimós ho podia saber.

Mentre, 'ALCEU LA MIRADA', com fa l'escultura de Llimós amb aquest personatge, mans enrere, anomenat «Mirastels», un dolor personal fet escultura que mira cap amunt surant sobre les aigües del port de Barcelona. Alceu la mirada era el lema que es va utilitzar amb motiu de la visita del papa Lleó XIV a Barcelona el 2026.