Robert Llimós i Jordi Benito o quan l’art s’atrevia a mirar l’invisible

El 10 de novembre es presenta al públic l’exposició Robert Llimós. És que encara no hi ha prou ulls a la cara?, que es podrà visitar fins al 7 de febrer a Can Framis, de la Fundació Vila Casas. Una inauguració que arriba en un moment especialment significatiu, pocs dies després de la mort de l’artista, Robert Llimós (Barcelona, 1943-2026), i que adquireix, per aquesta circumstància, una dimensió que va més enllà de la revisió expositiva. És també una oportunitat per tornar a mirar una trajectòria singular i reivindicar una etapa que va contribuir a configurar alguns dels episodis més intensos de l’art contemporani català.

L’obra de Robert Llimós, pintor de naixement i mag de l’invisible, és un llindar cap al regne de l’indemostrable, un parèntesi de suspensió de la sospita. Amb ell, per un fràgil moment, la mirada ens presta la confiança necessària per entregar-nos a l’acte més mistèric: la visió. Aquesta és una de les claus per endinsar-se en el seu univers, però també per comprendre la persistència d’una recerca que va travessar diferents llenguatges i etapes creatives.

Comissariada per Blanca Arias, l’exposició recupera el cos de treball que Llimós va desenvolupar a finals dels anys seixanta i inicis dels setanta, en el marc de l’art conceptual català. A través d'una conversa entre llenguatges —formes diverses de sostenir el repte de veure—, que van de l’escultura a la pintura, passant per l’acció i la paraula, la mostra proposa un recorregut centrat en una dècada de la seva extensa producció, però amb la voluntat de fer ressonar, amb noves rimes, la totalitat de la seva trajectòria. Sota aquesta llum, el conjunt de la seva obra queda il·luminat per un destí comú: l’obstinació per trobar una imatge nova. Tot i que les coordenades d’aparició de la imatge varien al llarg de la seva carrera, el mètode persisteix: situar-se, observar, traduir, repetir, insistir.

Però aquesta exposició també ens convida a fer un viatge enrere. Cal tornar als primers anys setanta, quan Granollers es va convertir en un dels centres neuràlgics de l’art conceptual, amb Jordi Benito com un dels grans exponents d’aquella generació. Eren anys de complicitats, experimentació i desbordament dels límits de l’obra d’art. Un temps que tenia altres epicentres, com la Galería Vandrés de Madrid o els Encuentros de Pamplona, i que també va trobar espais d’acció en indrets aparentment perifèrics, com Vilanova del Vallès.

L’estiu de 1972, els dies 17, 18 i 19 de juliol, després del retorn dels Encuentros de Pamplona, diversos artistes —Francesc Abad, Jordi Benito, Rafael Bartolozzi, Cunyat, García Sevilla, Robert Llimós, Antoni Muntadas, Pazos i Ponsatí— es van aplegar a Vilanova del Vallès per desenvolupar accions lliures a partir de l’ocupació dels 1.219 metres quadrats del frontó. Aquella trobada es convertia en un espai de llibertat creativa on el cos, l’espai, la paraula i el gest esdevenien matèria artística.

Benito hi va presentar Nomenclatura, una peça-acció dividida en dues intervencions. A Nomenclatura del cos, completament nu, va recórrer el seu cos amb un retolador negre, anomenant-ne les diferents parts, des del front —ull, nas, orella, boca— fins als peus. A Nomenclatura de l’ombra, va traslladar aquesta operació a la seva pròpia ombra, de color negre, que va anomenar amb guix blanc. El cos deixava de ser únicament presència física per convertir-se en territori, llenguatge i representació.

Les accions d'aquells dies, així com les que altres artistes del mateix entorn conceptual van desenvolupar un mes més tard, van quedar documentades mitjançant fotografies i filmacions. Una memòria visual imprescindible per reconstruir una època en què l’art s’allunyava dels formats convencionals i buscava noves maneres d'intervenir en la realitat.

En paral·lel, del 30 de juny al 8 d’octubre de 1972, se celebrava a Kassel la Documenta 5, sota el comissariat de Harald Szeemann. Amb el títol Befragung der Realität – Bildwelten heute (Interrogació de la realitat: mons d’imatges d’avui), i amb les Mitologies individuals com un dels seus grans eixos conceptuals, Szeemann va plantejar una nova manera d’entendre la creació artística, posant l’accent en les narratives personals, les construccions subjectives i la capacitat de l’artista per generar universos propis.

En aquell context, el tàndem format per Jordi Benito i Robert Llimós va trobar un altre escenari per a l’experimentació. Tots dos, juntament amb Francesc Abad i Antoni Muntadas, van emprendre el viatge fins a Kassel, on van entrar en contacte directe amb una de les grans manifestacions internacionals de l’art contemporani europeu. A més de visitar la Documenta, el grup va participar en una acció al marge del programa oficial. Aquella experiència compartida constitueix un dels episodis que permeten entendre la proximitat entre Benito i Llimós, dos creadors que van coincidir en un moment de profunda transformació dels llenguatges artístics.

La seva complicitat s’ha de llegir des d'aquesta generació que va entendre l’art com un territori obert, sense fronteres disciplinàries ni respostes tancades. Benito va aprofundir en l’art d’acció, el body art i les performances de forta intensitat ritual, mentre que Llimós va anar desenvolupant un univers propi que, amb el pas dels anys, es va orientar cap a una figuració de caràcter expressionista i una recerca molt personal de la imatge. Dues trajectòries diferents, però amb un mateix impuls inicial: qüestionar allò que es podia veure, representar i experimentar.

La relació entre tots dos no és, per tant, una qüestió d’afinitat estilística, sinó d’una complicitat generacional i d’una manera compartida d’entendre la pràctica artística com a espai de risc i descobriment. En aquest sentit, recuperar el Llimós dels anys setanta també significa tornar a situar Jordi Benito en aquell mapa de relacions, accions i experiències que van fer de Granollers un laboratori fonamental de l’avantguarda catalana.

Ara, davant la pèrdua de Robert Llimós, l’exposició de Can Framis ens proposa una altra manera de mirar. No es tracta únicament de contemplar una selecció d’obres d’una dècada, sinó d’entendre com aquella primera experimentació va deixar una empremta persistent en tota la seva producció posterior. La mostra obre una porta a la memòria, però també a la descoberta d’un artista que va fer de la mirada una forma de coneixement i de la imatge un territori d’incertesa.

Potser, al capdavall, la pregunta que planteja el títol de l’exposició —És que encara no hi ha prou ulls a la cara?— és també una invitació a mirar més enllà del que tenim davant. A recuperar aquells anys en què Llimós i Benito compartien viatges, accions i inquietuds, i en què l’art català va trobar en l’experimentació una manera de sacsejar les seves pròpies certeses. Cal obrir bé els ulls i endinsar-se en aquesta exposició. Perquè, de vegades, mirar una obra és també tornar a veure tota una època.