Exposicions
Eugues de l'Apocalipsi desborden els límits de l'art i la dissidència
El cos com a eina d'insurrecció, la provocació com a estratègia artística i la dissidència com a forma de resistència. Entre 1987 i 1993, Yeguas de l'Apocalipsi, el duet integrat per Francisco Casas (Santiago de Xile, 1959) i Pedro Lemebel (Santiago de Xile, 1952-2015), va desenvolupar a Xile una pràctica artística que desafiava tant l'ordre polític de la dictadura i culturals del seu temps. La seva feina torna ara al centre del debat amb Desbocadas. Retrospectiva , una exposició que es pot visitar fins al 4 d'abril de 2027 al Museu Universitari del Chopo.
Organitzada pel Museu Nacional de Belles Arts de Xile i comissariada per Gerardo Mosquera, la mostra aplega obres existents i documentació d'accions efímeres que van marcar la trajectòria del col·lectiu. L'exposició també reconstrueix algunes intervencions de les quals no es conserven registres visuals, a partir de testimonis i memòries, per recuperar una pràctica que, pel caràcter contracultural i espontani, va escapar sovint als mecanismes tradicionals de documentació i conservació artística.
Escriptors convertits en artistes, Casas i Lemebel van irrompre en espais públics i van protagonitzar accions i escenificacions que recorrien al transvestisme, la nuesa i l'ocupació provocadora de l'espai. Les seves intervencions desafiaven els protocols establerts de l?art i qüestionaven les estructures de poder des d?una posició marginal, vinculada a una esquerra radical ia una dissidència sexual que reivindicava la seva condició perifèrica. La pràctica no cercava l'acceptació institucional, sinó alterar les regles del joc i evidenciar les contradiccions d'una societat travessada per la repressió política i l'exclusió.
Eugues de l'Apocalipsi, El que la sida es va endur, novembre 1989. Fotografia de Mario Vivado. Cortesia dels artistes.
La força d'Eugues de l'Apocalipsi residia en la seva capacitat per invertir els ordres establerts. Allò que el discurs dominant relegava als marges —el cuir , allò no normatiu, allò considerat impropi o escandalós— es convertia en una eina d'impugnació. Els seus cossos funcionaven com a espais de confrontació política i com a imatges capaces de desestabilitzar els imaginaris hegemònics. La provocació no era un fi en si mateix, sinó una manera d'intervenir a la realitat i obrir possibilitats d'emancipació.
El seu activisme va abordar qüestions que transcendien la denúncia de la dictadura xilena. Les accions del col·lectiu també van assenyalar la violència política internacional, inclosa la matança de la Xina, l'homofòbia i les diferents formes de repressió. A això s'hi van sumar el suport a familiars de detinguts desapareguts ia persones afectades pel VIH-sida, així com la crítica als moviments homosexuals quan limitaven les seves reivindicacions a una lluita centrada exclusivament en ella mateixa. Aquesta perspectiva ampliava el camp de la dissidència i establia connexions entre diferents formes d'exclusió.
Desbocades. Retrospectiva permet comprendre la dimensió interseccional duna pràctica que qüestionava les estructures dominants tant des de la dreta com des de determinats sectors de lesquerra. Casas i Lemebel van desafiar els prejudicis del temps sense adoptar una posició victimista: les seves accions afirmaven la diferència i convertien la marginalitat en un lloc d'enunciació política i creació artística.
Eugues de l'Apocalipsi, Les dues Fridas, 1989 - 2014. Foto-registre de Pedro Marinello. Cortesia: D21 Projectes dArt.
La recuperació d‟aquestes experiències també posa de manifest les dificultats que afronta la memòria de les pràctiques efímeres i contraculturals. Moltes intervencions van quedar sense documentar a causa del desinterès institucional, la voluntat d'independència del col·lectiu i la naturalesa espontània de les seves accions. L'exposició incorpora aquestes absències com a part del relat, reconstruint esdeveniments a partir de les memòries i mostrant com la història de l'art també es compon de fragments, testimonis i experiències que van quedar fora dels arxius oficials.
La influència d'Eugues de l'Apocalipsi desborda el context xilè en què va sorgir. La seva radicalitat, la potència del seu imaginari visual i el qüestionament de les normes de gènere i de les jerarquies culturals van anticipar debats que continuen travessant les polítiques socials, artístiques i sexuals contemporànies. El seu llegat demostra que l'art pot actuar com a pràctica de llibertat capaç de confrontar les estructures de poder, alterar els codis de representació i reivindicar altres formes d'existència.
Et poden
Interessar
...
