Exposicions
Mireia C. Saladrigues converteix la pols de Tarragona en un arxiu de la ciutat
A 'Polsimarium', l’artista recull rastres materials de diferents espais del territori per explorar la memòria dels llocs, el pas del temps i les transformacions que experimenten els objectes. L’exposició, comissariada per Àngels Miralda, es desplega al Sarcòfag d’Hipòlit i al Saló de Ball de Casa Canals del Mèdol, a Tarragona, del 9 d’octubre al 13 de desembre.
Hi ha una memòria que no s’escriu als llibres ni es conserva necessàriament als museus. És la que s’acumula sobre les superfícies, s’infiltra en els racons i es desprèn lentament dels objectes. Una memòria feta de partícules, gairebé imperceptibles, que circulen d’un lloc a un altre i que, malgrat la seva fragilitat, contenen fragments de la història dels espais que habitem. A Polsimarium, Mireia C. Saladrigues pren aquesta matèria discreta com a punt de partida per construir un inventari material de Tarragona.
Durant els darrers mesos, l’artista ha recorregut diferents indrets de la ciutat per recollir-ne la pols i observar què pot revelar cada mostra sobre el seu origen. Una pastisseria del centre històric, un jaciment arqueològic, una obra tèxtil vinculada a la història local, un sarcòfag romà, una làpida funerària dedicada a un auriga o la pedrera del Mèdol formen part d’aquest itinerari. Són llocs i objectes de naturalesa diversa, separats per les seves funcions i cronologies, però units per una mateixa condició: tots acumulen les empremtes del temps i dels processos que els transformen.
La pols és el resultat d’una multitud d’accions. Pot sorgir d’excavar, tallar, polir, construir, restaurar o netejar, però també del desgast continu que provoca el pas dels anys. Les partícules es desprenen de les superfícies, es desplacen, es barregen amb altres materials i s’acaben dipositant en espais diferents d’aquells on s’han originat. En aquest trànsit, les fronteres entre els materials es difuminen i la procedència de cada fragment esdevé cada vegada més difícil de determinar.
Què conserva, doncs, la pols del lloc d’on prové? Aquesta és una de les preguntes que travessen el projecte. En una mateixa mostra poden coexistir restes minerals, traces de l’activitat humana, contaminants, cèl·lules de pell o espores orgàniques. La seva composició esdevé així una mena de registre involuntari de la vida dels espais, una capa que es renova constantment mentre la ciutat es transforma.
La recerca de Saladrigues connecta amb una pràctica artística que, des de fa temps, investiga els processos de transformació de la matèria, especialment a través del marbre, els seus fragments i fenòmens com l’erosió, el desgast o la decohesió. A Polsimarium, aquesta exploració amplia l’escala i trasllada l’atenció de l’objecte individual al territori. La pols deixa de ser un residu insignificant per adquirir la condició de testimoni material, capaç d’establir relacions entre èpoques, activitats i formes de vida.
Les mostres recollides es conserven en recipients de vidre elaborats artesanalment i identificats segons el lloc de procedència. Alguns d’aquests vasos descansen sobre estructures de ferro forjat a mà. La disposició conjunta configura un arxiu singular en què cada recipient preserva una petita porció de ciutat. No es tracta, però, d’un inventari monumental ni d’una classificació exhaustiva del patrimoni tarragoní, sinó d’una aproximació que parteix d’allò que habitualment passa desapercebut. La ciutat hi apareix fragmentada, continguda en petites quantitats de matèria que conviden a reconsiderar què entenem per rastre, document i memòria.
L’exposició pren una dimensió particular en els dos espais que l’acullen: el Saló de Ball de Casa Canals i la volta del Sarcòfag d’Hipòlit, vinculats a diferents capítols de la història de Tarragona. En aquests escenaris, les mostres de pols entren en relació amb arquitectures i objectes que també han experimentat processos de transformació, erosió i pèrdua. El context no funciona únicament com a contenidor de les obres, sinó que participa de la mateixa reflexió material que articula el projecte.
Aquesta relació es fa especialment eloqüent al costat del sarcòfag romà. Els caps esbotzats d’algunes de les figures esculpides evidencien una absència, la desaparició d’una part de l’objecte al llarg dels segles. Davant d’aquestes mutilacions, la proposta de Saladrigues obre una possibilitat suggeridora: que una part de la matèria perduda continuï dispersa per la ciutat, desplaçada i transformada fins a integrar-se en altres sediments. Potser, fins i tot, entre les partícules reunides a Polsimarium.
Aquesta hipòtesi no busca reconstruir allò que ha desaparegut, sinó fer visible la continuïtat material que uneix els objectes amb el seu entorn. El que es perd d’un lloc no necessàriament desapareix del món; pot canviar de forma, barrejar-se amb altres restes i iniciar una nova trajectòria. En aquesta circulació silenciosa, la pols esdevé una metàfora de la memòria, però també una matèria concreta que qüestiona la separació entre patrimoni i residu, entre allò que es conserva i allò que s’esvaeix.
Et poden
Interessar
...
