Exposicions
La dansa dels cossos ferits
El patiment també pot ballar. Als moviments convulsos, els ritmes repetitius i els gestos rituals que durant segles van acompanyar les manifestacions del tarantisme s'amaga una manera d'expressar allò que la societat no sempre està disposada a escoltar. Des d'aquesta perspectiva, La picada de la taràntula: sud i folklore proposa una lectura contemporània de les pràctiques populars del sud, enteses no com a vestigis d'un passat remot, sinó com a expressions culturals travessades per conflictes socials, desigualtats i formes de resistència.
El Centre de Creació Contemporània d'Andalusia (C3A), a Còrdova, presenta aquesta exposició a la sala T4, amb el comissariat de Lluís Alexandre Casanovas Blanco. Oberta del 16 d'octubre del 2026 al 28 de març del 2027, la mostra reuneix materials històrics, fotografies, pintures, documents i pel·lícules procedents de les investigacions de l'antropòleg italià Ernesto de Martino (1908-1965), que dialoguen amb obres recents i noves produccions d'artistes andalusos.
El projecte recupera el pensament de De Martino i la seva aproximació a les pràctiques rituals del sud d'Itàlia durant la dècada de 1950. El seu treball, marcat per la influència del filòsof Antonio Gramsci i pels escrits del poeta i pintor Carlo Levi, va qüestionar les interpretacions que reduïen les cultures camperoles a un conjunt de supersticions o manifestacions. Exiliat a Lucània el 1935, Levi va descobrir una societat travessada per la pobresa, l'aïllament i la precarietat, en què les creences i els costums constituïen elements fonamentals de la vida col·lectiva. De Martino va trobar en aquella experiència una manera de comprendre el món rural com a subjecte polític i cultural, capaç de produir els seus propis llenguatges i formes de coneixement.
L'exposició pren com a eix un dels fenòmens que més van interessar l'antropòleg: el tarantisme, una afecció popularment atribuïda a la picada de la taràntula els símptomes dels quals s'associaven a estats d'apatia, convulsió i trànsit. Segons la tradició, la recuperació passava per la participació en rituals de música i dansa que permetien exterioritzar el malestar i restablir un cert equilibri. Més enllà de la seva explicació mèdica o de la seva interpretació com a superstició, De Martino va entendre aquestes pràctiques com a mecanismes culturals mitjançant els quals determinades comunitats donaven forma a experiències difícils d'expressar per altres mitjans.
Publicat el 1961, La terra del rimorso constitueix una referència fonamental d'aquesta investigació. Al llibre, l'antropòleg va recórrer a fonts històriques que documentaven fenòmens semblants en diferents territoris europeus, inclosa la península ibèrica. La mostra incorpora expedients i tractats mèdics que van recollir casos de tarantisme a Andalusia i Castella durant els segles XVIII i XIX, així com testimonis i registres que es prolonguen fins a mitjans del segle XX. Aquests materials permeten reconstruir la persistència de pràctiques que desborden els límits entre medicina, religió, tradició i expressió corporal.
En aquesta lectura, el ritual adquireix una dimensió que transcendeix làmbit de les creences populars. El cos esdevé el lloc on es manifesten les tensions d‟una societat marcada per la desigualtat, la precarietat il‟exclusió. La dansa permet fer visible el patiment, però també el desig i el conflicte; ofereix una forma de presència als qui ocupen posicions marginals i els malestars de les quals difícilment troben reconeixement en els discursos dominants. La picada de la taràntula funciona així com una metàfora de les ferides socials que travessen la història i que reapareixen sota diferents formes en el present.
A partir d'aquest llegat, La picada de la taràntula: sud i folklore estableix un diàleg entre la investigació antropològica i les pràctiques artístiques contemporànies. Les obres reunides no es limiten a documentar tradicions ni recuperar imatges d'una Andalusia idealitzada. Per contra, proposen aproximacions crítiques a les formes en què el folklore ha estat construït, representat i utilitzat per definir identitats col·lectives. Davant la desconfiança amb què generacions anteriors d'artistes van abordar determinats imaginaris populars, les noves pràctiques s'hi acosten com a territoris en disputa, travessats per qüestions de classe, gènere, memòria i pertinença.
L'apropiació, el desplaçament i la transformació d'aquests repertoris culturals permeten revisar-ne els significats i activar noves possibilitats d'identificació. El folklore deixa d'entendre's com una herència immòbil per convertir-se en un espai obert a la reinterpretació, on conviuen les petjades del passat i les urgències del present. En aquest procés, les pràctiques populars revelen la seva capacitat per generar altres formes de relació amb el territori i amb les comunitats que hi habiten.
L'exposició reuneix obres i materials vinculats a Maria Alcaide, Maria Rosa Arànega, Diego Carpitella, Mateu Chica, Cooperativa de Cinema de Màlaga, Ernest de Martino, Lli del Fra, Giuseppe Ferrara, Manuela Garcia de la Vega, Carlo Levi, André Martin, Gianfranco Mingozzi, Pier Paolo Pasoli del Migdia i Manuel Zapata. La diversitat d'autors i formats configura un recorregut on la documentació històrica i la creació artística s'interroguen mútuament.
Et poden
Interessar
...
.jpg)
