La justícia frena la retirada de més peces del Museu Nacional de Colòmbia

La polèmica per la retirada de 30 peces de l?exposició permanent del Museu Nacional de Colòmbia ha obert una crisi institucional que transcendeix l?àmbit museístic. La decisió del Ministeri de Cultura, defensada pel Govern del president Abelard de l'Espriella en el marc de la seva ofensiva contra el que anomena wokisme , ha provocat protestes ciutadanes, el rebuig d'institucions artístiques i crítiques procedents de diferents sensibilitats polítiques. La controvèrsia ha arribat també als tribunals: un jutge de Bogotà ha ordenat, com a mesura provisional, impedir noves retirades i garantir la conservació dels objectes afectats.

La resolució del jutge César Osorio Ortiz es va produir després d?admetre una acció de tutela presentada per tres ciutadans que consideren vulnerats els drets vinculats a la memòria històrica, la veritat, la reparació simbòlica i la llibertat d?expressió artística. La mesura obliga el Ministeri de Cultura a preservar les peces retirades i prohibeix destruir-les, traslladar-les fora del museu, donar-les de baixa, tornar-les a tercers o modificar-les. Així mateix, estableix que no es podran retirar ni intervenir altres obres de les exposicions per raó del seu contingut sense que hi hagi actes administratius que justifiquin aquestes decisions.

Els impulsors de l?acció judicial són Gabriel Becerra, representant a la Cambra pel Pacte Històric i secretari general de la Unió Patriòtica; Jorge Virviescas, integrant del col·lectiu LGBTIQ+ León Zuleta, i Kevyn Muñoz Torres, membre de l'organització trans Revolució Rosa. El jutge ha donat al Ministeri un dia hàbil per presentar un informe detallat sobre les peces retirades, la ubicació actual, l'estat de conservació i les autoritats responsables de cada decisió.

Objectes que narren una història en disputa

Entre els elements retirats figuren objectes i fotografies relacionats amb la diversitat sexual i els moviments feministes, així com materials vinculats a dirigents de l'esquerra assassinats el 1990. Entre ells hi ha Bernardo Jaramillo, candidat presidencial de la Unió Patriòtica, la trajectòria de la qual forma part d'un dels episodis més dolorosos de la història política colombiana.

La intervenció també ha afectat objectes que documenten processos fonamentals de la història recent del país. És el cas d'una mostra de la Setena Papereta, la iniciativa impulsada pel moviment estudiantil el 1989 que va contribuir al procés constituent que va culminar a la Constitució del 1991. També s'ha retirat el bolígraf utilitzat per les antigues FARC i l'expresident Juan Manuel Santos per signar l'acord de pau del 2016. ciclista Lucho Herrera va guanyar la classificació de la muntanya del Tour de França.

La diversitat daquests objectes ha intensificat les crítiques a la intervenció. Més enllà de la naturalesa material, les peces documenten lluites pels drets civils, processos de participació democràtica, conflictes polítics, acords de pau i esdeveniments esportius que formen part de l'imaginari col·lectiu colombià. La retirada planteja així una qüestió central sobre el paper dels museus nacionals: qui decideix quins episodis s'han de representar i amb quins criteris es construeix el relat d'una societat.

El discurs polític i la resposta del món cultural

La polèmica s'ha vist agreujada pel context polític en què es va produir la decisió. El mateix dia que es van retirar les peces, el president De l'Espriella va pronunciar un discurs a la seu del Ministeri de Cultura en què va anunciar una ofensiva contra el wokisme i el llenguatge inclusiu. En la seva intervenció, va qüestionar les perspectives que, a parer seu, neguen les diferències biològiques entre homes i dones, justifiquen el terrorisme o interpreten la història exclusivament a partir de les relacions entre opressors i oprimits.

La ministra de Cultura, Holguín, ha defensat la necessitat de reavaluar la curadoria del Museu Nacional, però no ha ofert una explicació detallada sobre els criteris emprats per seleccionar les peces ni sobre les raons de la retirada sobtada. La intervenció ha deixat espais buits a les sales i ha alimentat les sospites que la reorganització respon a una orientació ideològica.

Després de dos dies de protestes, la ministra va mantenir la seva posició i va publicar un comunicat a les seves xarxes socials en què va acusar els que van convocar les mobilitzacions d'haver transformat la cultura en una eina de «deconstrucció històrica, apologia al delicte i revictimització de les víctimes». Les declaracions han contribuït a prolongar l'enfrontament entre el Govern i els sectors que reclamen explicacions públiques sobre la intervenció.

Les galeries colombianes reivindiquen l'autonomia cultural

El rebuig no procedeix únicament de les organitzacions polítiques o col·lectius socials. El debat també ha mobilitzat institucions i professionals del sector artístic, preocupats per les conseqüències que una decisió d'aquestes característiques pot tenir sobre l'autonomia dels museus i la llibertat d'interpretació històrica.

L'Associació de Galeries d'Art Colombianes (AGAC) ha recordat el paper que tenen les galeries en la professionalització d'artistes, galeristes, comissaris, gestors culturals i altres agents del sector. L'entitat reivindica aquests espais com a llocs d'exhibició, comercialització i circulació artística, però també com a punts de trobada que afavoreixen l'accés a la cultura mitjançant exposicions, conversatoris, cursos, seminaris i tallers, molts gratuïts.

En el seu posicionament institucional, l'associació subratlla la contribució històrica de les galeries a l'autonomia del camp artístic colombià, la consolidació de l'art modern i contemporani, la internacionalització dels creadors i la formació de públics i col·leccionistes. També en destaca la tasca en àmbits com l'assessorament de col·leccions, la catalogació, la conservació i la comercialització d'obres. Des de la seva fundació, l'AGAC ha defensat l'activació del mercat artístic nacional i internacional i la promoció de bones pràctiques al col·leccionisme, partint de la convicció que la cultura contribueix al benestar social i econòmic del país.

En aquest context, la controvèrsia del Museu Nacional afecta una qüestió que va més enllà de la gestió d'una col·lecció concreta: la capacitat de les institucions culturals per desenvolupar la feina amb criteris professionals, preservar la pluralitat dels relats històrics i mantenir la seva independència davant els canvis d'orientació política.

Un rebuig que travessa l?espectre polític

Les crítiques a la retirada de les peces han superat les fronteres ideològiques tradicionals. Representants de sectors liberals i de la dreta han expressat públicament el seu desacord amb la intervenció, i han qüestionat que un Govern pugui determinar quins episodis de la història han de romandre visibles en un museu.

Federico Hoyos, excongressista del partit Centre Democràtic, ha manifestat la seva oposició a la retirada d'objectes que expliquen una part de la història colombiana. Per la seva banda, Juan Manuel Galán, director del Nou Liberalisme i fill del candidat presidencial Luis Carlos Galán, assassinat el 1989, ha advertit dels riscos de convertir les sales museístiques en instruments de propaganda política. La seva crítica apunta a la possibilitat que una administració adapti el passat als propis interessos, en lloc de facilitar una lectura plural dels esdeveniments.

També María Paz Gaviria, curadora d'art i excandidata al Senat pel Partit Liberal, ha qüestionat la decisió en plantejar com es pot explicar la conquesta de la ciutadania sense mostrar els que van haver de lluitar-hi. La reflexió resumeix una de les principals objeccions a la retirada: eliminar les empremtes materials de determinats moviments pot dificultar la comprensió dels processos socials que van transformar el país.

A més, la intervenció ha provocat el rebuig de diversos museus d'art modern colombians, que han reclamat respecte per l'autonomia de les institucions i una revisió pública de les decisions adoptades. Les crítiques coincideixen a assenyalar que la selecció i la presentació dels fons museístics han de respondre a criteris transparents i professionals, i no a la voluntat d'imposar una interpretació única de la història.