Exposicions
Steve McQueen explora el poder de la veu nua
Què passa quan desapareixen les imatges i només queda la veu? Steve McQueen planteja aquesta pregunta a 66–76–26 , una instal·lació que suspèn la mirada per situar l'escolta al centre de l'experiència artística. En una sala sumida en la foscor, l'artista i cineasta britànic reuneix les interpretacions de Wild Is the Wind realitzades per Nina Simone el 1966 i David Bowie el 1976, dos enregistraments separats per una dècada que, en trobar-se a l'espai expositiu, construeixen un diàleg tan íntim com impossible. Comissariada per Lekha Hileman, la proposta del Museu Guggenheim Bilbao explora la capacitat de la música per transmetre desig, vulnerabilitat i memòria més enllà de les imatges.
Al llarg de la seva trajectòria, McQueen ha abordat qüestions com ara la violència, la història, el dol i l'experiència humana, amb obres que obliguen l'espectador a enfrontar-se a allò que preferiria no mirar. Aquesta vegada, però, l'artista opta per retirar qualsevol referència visual. No hi ha projeccions, objectes ni imatges que orientin la interpretació. La foscor elimina les distraccions i transforma lespai en un lloc descolta, on cada veu adquireix una presència física i emocional.
Composta per a la pel·lícula homònima de 1957, Wild Is the Wind va trobar a Simone i Bowie dos intèrprets capaços de portar la cançó cap a territoris personals molt diferents. La versió de Simone, gravada en plena lluita pels drets civils als Estats Units i en un període marcat per dificultats de salut, està travessada per una intensitat que transcendeix la interpretació musical. La de Bowie, registrada el 1976, pertany a una etapa de profunda fragilitat personal, marcada per les addiccions i pel desgast d'una vida sotmesa a una pressió extrema. En tots dos enregistraments, la cançó adquireix una dimensió que desborda la seva pròpia lletra per convertir-se en una expressió d'anhel, dependència i necessitat afectiva.
Fa temps que McQueen fascinat per la força emocional d'aquestes dues versions. En situar-les en extrems oposats d'una mateixa sala, estableix una trobada que mai no va tenir lloc a la realitat: Simone i Bowie semblen respondre's a través del temps, com si les seves veus poguessin reconèixer-se en una experiència compartida de vulnerabilitat. La distància de deu anys deixa de ser una simple referència cronològica i esdevé un espai de ressonància entre dues vides i dues maneres d'habitar la música.
L'operació artística és especialment significativa perquè prescindeix de qualsevol acompanyament visual. La foscor no funciona com un recurs escenogràfic, sinó com una condició que modifica la relació del públic amb l'obra. Sense imatges per contemplar ni objectes per fotografiar, l'atenció es desplaça cap als matisos de la veu, la respiració, les pauses i els silencis. L'escolta exigeix temps i presència i converteix l'experiència individual en una forma de participació.
Per a McQueen, el visitant constitueix una tercera veu, imprescindible per completar la instal·lació. La seva presència introdueix un nou cos al diàleg entre Simone i Bowie, i fa que l'obra no s'esgoti als enregistraments originals. Cada persona que entra a la sala aporta la seva pròpia memòria, les seves associacions i la seva sensibilitat, de manera que la peça roman oberta a interpretacions canviants.
Et poden
Interessar
...
