MACBA: conflicte i epifania

Una feliç coincidència ha fet que l'inici de la temporada artística a Barcelona ens doni l'oportunitat de reflexionar sobre els fonaments de l'art actual, ni més ni menys. D'una banda, la presentació del programa de Valentín Roma per al MACBA i, de l'altra, les propostes que les galeries han escollit per al Barcelona Gallery Weekend 2026, amb exposicions en 25 galeries i més de 50 artistes. Per això dic que és un moment fundacional, idoni per valorar i comparar les intencions entre allò que el gran museu vol, allò que les galeries proposen i allò que els artistes fan.

Cànon d'època

No acostumo a fer cròniques crítiques relacionades amb els aspectes institucionals o la gestió dels centres de poder en l'art, perquè contenen claus que no conec ni m'interessen. El que sí que desperta el meu interès és com les seves decisions poden afectar els artistes i la causa de l'art.

Abans de res, cal agrair que el director del MACBA tingui les idees tan clares sobre allò que pretén aconseguir amb la seva gestió; és una mostra de gran honestedat intel·lectual. Sempre he dit que galeries, crítics i comissaris hauríem d'explicar quina és la nostra visió de l'art, perquè així evitaríem que els artistes truquessin a la porta equivocada, perdessin el temps i es queixessin infructuosament de no tenir un lloc en la programació.

Quan llegeixo les propostes de Valentín Roma, constato que responen a una sèrie de qüestions d'època que han marcat les tendències artístiques dels darrers anys. Són llocs comuns. No és el resultat d'una improvisació enginyosa, sinó d'una acumulació d'idees i intencions que actuen des de fa molt de temps i que, en part, ja va posar en marxa durant la seva exitosa etapa a La Virreina. En aquesta ocasió ha estat molt més clarificador en recordar-nos els conceptes principals sobre els quals actuarà.

La seva proposta té l'aval de l'experiència i el suport de dos teòrics i gestors de l'art contemporani amb els quals manté una gran afinitat intel·lectual, dues figures influents que han marcat la tendència dels darrers vint anys: em refereixo a Manuel Borja-Villel i Pedro G. Romero. Tots tres comparteixen una concepció de l'art fonamentada en la seva relació amb la política, la història i la societat.

• Clement Bernard, La Virreina.

Els especialistes coneixen la confluència d'aquestes idees entre ells. Però, per als qui no ho són, donaré algunes dades històriques. Manuel Borja-Villel havia fet una programació diversa i magnífica al Museu Tàpies, entre 1990 i 1998; allà vam veure el millor de la història recent de l'art. La promoció de l'obra del mateix Tàpies convivia amb la diversitat, amb noms imprescindibles com Louise Bourgeois, Lygia Clark, Fluxus, Joseph Beuys, Yoko Ono i Nam June Paik, ZAJ, Marcel Broodthaers, Hans Haacke i Krzysztof Wodiczko, Brassaï, Mario Merz, Victor Burgin, Chris Marker i altres. En deixar el càrrec i accedir a la direcció del MACBA, es va decidir per un canvi de rumb i el va transformar totalment mitjançant una programació amb una forta càrrega política, crítica i de recerca conceptual entre 1998 i 2007. En defensa d'aquest equilibri necessari que va demostrar en aquests anys, proposo —he col·locat— unes obres de James Turrell de l'exposició que el mateix Borja-Villel va comissariar per a l'IVAM el 2006.

Pedro G. Romero havia realitzat el 2006 el seu Archivo F.X.: La ciudad vacía. Comunidad, al Reina Sofía. També del mateix artista, Máquinas de trovar. Índices, dispositivos, aparatos (2021-2022), una retrospectiva proposada per Borja-Villel amb la participació de Valentín Roma. L'any passat, Borja-Villel desenvolupava la seva proposta al pavelló Victòria Eugènia de Montjuïc: presentava el projecte Museu Habitat, una iniciativa de pensament crític i experimentació sobre el futur dels museus a Catalunya que va tenir com a fita principal l'exposició Fabular paisatges. Aquests antecedents li donen suport i verifiquen que segueix el mateix camí. És a dir, com a mínim vint anys de perseverança en uns objectius comuns entre aquests crítics influents. Tenint en compte aquests antecedents, la proposta de Valentín Roma s'emmarca plenament en aquesta tendència d'època. No està sol.

Proposta MACBA

Llegeixo amb atenció la proposta i comprovo les sintonies que hi ha entre els objectius del MACBA i el que fins aquí he explicat. Dedueixo que hi ha cinc condicions innegociables: la primera és la bel·ligerància crítica amb les institucions, l'autoritat i la jerarquia. La segona és que Valentín Roma reivindica la fricció i l'antagonisme com a procediments de confrontació intel·lectual tensionada als museus. Proposa un camp de batalla incruent del qual quedi testimoni en un arxiu. Per això, la tercera té com a protagonista l'arxiu mateix. Aquest, com es veu a la imatge que acompanya el text, s'ha instaurat com el tòtem de l'art modern. Classificar, ordenar, anomenar-ho tot substitueix l'innombrable o el desordre del pensament. Laurence Rassel, directora del Museu Tàpies entre 2008 i 2015, també va voler imposar aquest patró classificatori sense aconseguir-ho. El vell monjo zen no es deixava.

• Arxiu Icaria, La Virreina.

La quarta condició és el concepte de memòria històrica. Es tracta de recuperar les veus silenciades i excloses. Això passa amb els conflictes polítics i socials i, sobretot, amb el paper marginat de les dones en la història de l'art. La cinquena es refereix a la cultura popular, entesa com l'instrument per superar les jerarquies entre l'art culte i el carrer. Coincidint amb aquest punt, Borja-Villel diu que el «museu situat» ha de tenir consciència del territori, la història i les seves comunitats. El MACBA, situat en un barri especialment complex, ofereix un escenari privilegiat per a aquesta qüestió. Tanmateix, reconèixer la cultura urbana no significa acceptar-ne totes les manifestacions. Un objectiu no menys important en el projecte de Roma és fer «públics». Per això cal reconèixer que ja no són «cool» ni els grafits ni la presència permanent de «skaters» quarantins davant del museu. Cal pacificar la zona en benefici dels turmells dels visitants.

En definitiva, el programa de Valentín Roma proposa que el MACBA sigui l'escenari dels grans conflictes contemporanis. La llista és interminable, la coneixem bé: guerres, desigualtat, precarietat, migracions, racialització, crisi climàtica, intel·ligència artificial, desinformació, identitats de gènere queer, feminismes, colonialitat i crisi de les institucions democràtiques, etc.

La reiteració de termes com tensió, conflicte, esfera pública i pensament crític permet identificar-ne l'orientació ideològica i estètica. Si fóssim en una altra època, diria que és un discurs artístic d'esquerres, però després de la fissura postmoderna no goso assegurar-ho. Em remeto a l'obra de Juana Dolores en la seva intervenció a La Virreina (2026), amb el seu homenatge a Lenin, en què la cara de Marx apareix en un pastís del dia de l'amor.

Per posicionar-me davant la proposta, diria que la qüestió no és negar la dimensió política de l'art, sinó preguntar-se si s'ha de convertir en el criteri principal de la seva valoració, si ha de substituir la subjectivitat de l'artista, la imaginació, l'experiència individual, la llibertat expressiva i la contemplació estètica transcendental. Allò que Valentín Roma anomenaria, amb molta gràcia, els «temes bojos», que sé que a ell també li interessen. El problema no consisteix a substituir un cànon per un altre, sinó a evitar que qualsevol cànon, antic o nou, acabi limitant la llibertat individual de l'art. Cal mantenir el fidel de la balança en el punt just, com Borja-Villel va fer al Museu Tàpies.

Les galeries

Davant d'aquesta solidesa de les idees proposades, em poso a revisar les programacions de les 25 galeries participants en aquest Barcelona Gallery Weekend 2026, a l'inici de la temporada, i constato tres grups d'exposicions, artistes i galeristes que s'acosten, de més a menys, al programa canònic proposat des del MACBA.

He revisat el mapa i he estudiat la programació, però, en benefici del lector i atesa l'extensió, només em referiré als conceptes que he trobat en el meu rastreig, sense citar artistes ni galeries, cosa que podria estigmatitzar-les en un sentit o en un altre. Encara que resulti massa enumeratiu i didactista, explicaré alguns conceptes-idees que estan plenament en la línia proposada pel cànon, d'altres que ho estan menys i molts que no ho estan gens. No és una interpretació crítica per part meva, sinó que són dades verídiques i objectives extretes de les programacions.

Hi ha vuit galeries que són molt properes al cànon en la seva programació i que utilitzen conceptes afins. Aquest primer grup de galeries es pot organitzar al voltant de grans camps caracteritzats per una concepció de l'art com a pràctica crítica, política i social. En conseqüència, veiem que sorgeixen preguntes sobre quines poden ser les eines socials i la preocupació per com actuen els mecanismes contemporanis de valor i poder. Finalment, la memòria històrica enfrontada al fracàs de les promeses modernes; en definitiva, tots aquells temes vinculats al poder i a les seves mitologies polítiques, històriques i culturals que connecten perfectament amb el programa de Valentín Roma.

• Mar Arza, La Virreina.

Set d'elles es troben en un territori intermedi en què apareixen les qüestions habituals de la pràctica artística. Totes aquelles que es refereixen al material, l'objecte i la fenomenologia centrada en el cos, l'objecte, l'espai, l'arquitectura i l'experiència perceptiva. També hi són presents la indeterminació, la incertesa i el coneixement inestable. Tot parteix d'una cosmovisió molt conceptualitzada, encara que no sociopolítica, sinó amb associacions poètiques i desplaçaments de significat.

Les deu galeries més allunyades del cànon proposat pel MACBA aposten per l'art com a expressió i revelació. Reivindiquen la imaginació, la subjectivitat, l'experiència estètica, l'autonomia i la capacitat poètica de l'art. El ritu ancestral i canalitzador de l'artístic. La rellevància de l'objecte més que no pas del text. Curiosament, són força nombroses i acaben sent les dominants. D'aquí ve la rellevància de la dimensió espiritual i reveladora.

L'art s'entén com una forma de coneixement sensible i intuïtiu capaç d'explorar allò que no es pot explicar completament mitjançant la raó. L'experiència de l'indeterminat. L'ombra, el misteri, l'absència, la transitorietat i la ressonància poètica remeten a una experiència estètica que desborda la representació literal i afavoreix l'analogia simbòlica en benefici de l'experiència estètica profunda de l'art.

• Antonioni & Ghirri.

La Virreina com a model

La programació de Valentín Roma a La Virreina ha estat molt elogiada per tothom i també coincideix amb els continguts dels tres grups de galeries. D'una banda, hem vist exposicions amb un posicionament clar de l'art com a compromís polític: John Berger, Sara Gómez, Clemente Bernad, Paloma Polo, Isaías Griñolo. Una lluita que inclou el feminisme i la crítica de les identitats: Barbara Hammer, Ketty La Rocca, Trinh T. Minh-ha, Leeds Animation Workshop.

D'altra banda, la presència d'aspectes híbrids, intermedis, però amb un fort contingut subjectiu. Exposicions sobre l'experimentació i les ruptures del llenguatge: Copi, Cathy Berberian, Josep Iglésias del Marquet, Regina Silveira. Naturalment, com exigeix el fet de ser un centre de la imatge, cinema, fotografia i pensament visual amb Alexander Kluge, August Sander, Susan Sontag, Marguerite Duras.

Però, sobretot, remarcaré molt especialment aquelles propostes que coincideixen amb el tercer grup perquè creen un contrapès necessari en la balança. Les que aborden l'art i la subjectivitat poètica, els mecanismes de la percepció: Mar Arza, Èlia Llach, Oriol Vila-Puig i Álvaro Perdices. Darrerament, també Sergi Aguilar, Frederic Amat i Joan Hernández Pijuan, que indiquen una bona predisposició a no negar als artistes històrics. Però, com a programa d'intencions, vull destacar sobretot la magnífica exposició de síntesi entre complexitat i bellesa a La muntanya anàloga, amb Antonioni i Ghirri, comissariada per Frederic Montornès.

Conflicte i epifania

Ha quedat demostrat i prou verificat el paper que té el conflicte en l'episteme de Valentín Roma. Continuant amb la imatge de la balança, diria que el plat esquerre és ple a vessar. Ara em correspon argumentar a favor dels conceptes equilibradors que trobo al platet dret. Com a contrapès del conflicte, hi he col·locat l'epifania, aquesta estranya paraula inclosa en el titular d'aquest article. La meva intenció no és altra que demostrar que en el nou director conviuen les dues sensibilitats: la del conflicte i la de l'epifania.

Valentín Roma va utilitzar el terme epifania, tan important en la creació revelada, amb motiu del centenari del naixement de Tàpies. L'actual directora, Imma Prieto, el va convidar a comentar la sèrie Teresa, de 1966. Es trobava davant d'una imatge, una cosa, un objecte, i d'aquella trobada van sorgir uns conceptes meravellosos, perquè l'art no és només textualitat, sinó també un exercici de la mirada.

En el llenguatge valoratiu de la crítica falten conceptes brillants com els que vaig sentir en boca de Valentín Roma. Allò que ens proposa és molt inspirador i important. Per exemple, la substitució de la tensionalitat i el conflicte per la lleugeresa i el plaer pur. Aquest concepte el presentava a propòsit del llibre de Juan Cárdenas que duu aquest títol: La ligereza, del qual extreia una conclusió genial: la idea que el gran art és aquell que flota. La gravetat i la pesantor són símptomes de l'art dogmàtic; el gran art no pesa. Està en contra de les epistemes pesants. Per sorpresa meva, va fer una apologia dels sentiments, de la cicatriu, de la lleugeresa, de l'ocultació, de l'«erotomania» atàvica, a propòsit de Balthus, i de l'amor com a epifania artística. En definitiva, va fer una reflexió en defensa d'allò que jo anomenaria una estètica «epifànica», en què citava la cicatriu en Severo Sarduy, la lleugeresa de Juan Cárdenas i l'ocultació de Maurice Blanchot. D'això només fa dos anys; és poc temps i les pot incorporar en el seu programa.

• Torres / Gabriel.

Però, sobretot, sense reserves ni prejudicis tòpics, va abordar l'obra de Tàpies, que coneix bé, i va assegurar que tota ella no és més que la narració d'una epifania amorosa. Que veia tota la seva obra com una col·lecció d'epifanies. En les seves paraules vaig entendre que en la seva episteme racionalitzadora del conflicte també hi havia lloc per a la inquietud i el desig com a motors de creació en l'art contemporani.

L'apologia de la revelació epifànica en clau d'amor no es limitava a l'obra comentada de Tàpies, sinó que, per reforçar l'argument, va citar el conte del camioner cec d'Alexander Kluge, que no és altra cosa que una al·legoria de l'amor sense condicions, de la confiança absoluta en l'altre; en definitiva, una apologia dels sentiments.

Aquest elogi de la raresa i de les pulsions subjectives que he trobat en la poètica epistemològica de Valentín Roma m'agrada, i és necessari en l'art, encara que, per la seva evanescència fugissera i complexa, sigui difícil d'enumerar; ha de ser-hi, però, en un programa d'actuació museística.

Hem escoltat la veu d'institucions, comissaris i galeries. Ara toca escoltar els artistes. La veu dels artistes aportadors, que són els veritables coneixedors de l'art i tenen molt a dir en aquesta nova etapa que els afectarà plenament. Entre tots ells he escollit dos artistes consolidats: Francesc Torres i l'escultor Gabriel. Torres representa la implicació i el conflicte contemporanis i la seva paraula és escoltada pel MACBA perquè coincideix clarament amb l'ideari del seu nou director. Per la seva banda, l'escultor Gabriel es constitueix com un clar defensor de l'epifania en l'art. En el seu cas també hi ha una coincidència plena amb aquest mateix principi mantingut per Valentín Roma i ha de ser escoltat. La seva posició és menys coneguda, però no menys fonamentada quan parla d'epifania espiritual, de negació del jo, de fenomenologia de la forma i del sensible, d'intel·ligència poètica, d'excentricitat com a virtut no sotmesa al jo dominador, del dolor existencial i de valors com el principi d'indeterminació, d'inexactitud i l'estranyament necessari davant del desconegut. Un veritable manifest artístic que comparteixo plenament perquè ens permet apropar-nos a la inquietud que ens causa l'ésser de l'art.

Ja ho veurem. En aquesta cruïlla, el nou director té la paraula; ell decidirà si manté l'agulla de la balança en el punt just entre el conflicte que proposa la seva ideologia racionalitzada i l'epifania que li exigeix també la seva oculta i inconfessable necessitat.