Exposicions
Pere Portabella sense límits
El cinema de Pere Portabella mai no ha entès les fronteres com a límits. Entre la imatge i la música, entre el cinema i les arts visuals, entre l'experimentació formal i la intervenció política, la seva obra ha construït al llarg de més de cinc dècades un territori propi, radicalment atent a allò que passa fora dels marges. El Museu Reina Sofia reivindica ara aquesta trajectòria amb El cine de Pere Portabella. Impugnar les normes , una retrospectiva que se celebrarà del 15 al 24 d'octubre al Cinema de l'Edifici Sabatini i que es planteja com una aproximació a un dels autors essencials de l'avantguarda cinematogràfica espanyola.
La programació, articulada en deu sessions, coincideix amb la preparació del centenari del naixement de Portabella, nascut a Figueres el 1927 i la trajectòria del qual travessa alguns dels moments decisius de la cultura espanyola de la segona meitat del segle XX. El seu cinema neix de la voluntat de qüestionar les convencions del llenguatge cinematogràfic, però també d'una posició política que durant el franquisme va trobar a la creació artística una forma de resistència.
Pere Portabella, Pont de Varsòvia [Pont de Varsòvia], 1990, pel·lícula.
Portabella va ser, a més, una figura decisiva en l'aparició de l'anomenat Nuevo Cine Español dels anys seixanta. Abans de desenvolupar plenament la seva pròpia filmografia, va exercir com a productor d'algunes de les pel·lícules que van contribuir a transformar el panorama cinematogràfic de l'època. Entre elles hi ha Los golfos (1959), de Carlos Saura; El cotxet (1960), de Marco Ferreri, i Viridiana (1961), de Luis Buñuel. Aquesta darrera, premiada amb la Palma d'Or a Cannes i posteriorment prohibida pel règim franquista, constitueix un dels episodis més significatius de la relació de Portabella amb un cinema entès també com a espai de confrontació cultural i política.
La seva pròpia obra cinematogràfica aprofundiria en aquesta voluntat de ruptura. En pel·lícules com Vampir-Cuadecuc (1970), Portabella desmunta els codis del cinema de terror per convertir el rodatge i la pròpia construcció de la imatge en matèria cinematogràfica. La pel·lícula, vinculada a la producció de Count Dracula , de Jesús Franco, s'allunya de la narració convencional per explorar l'artifici, el cos, la foscor i la naturalesa mateixa de la representació.
Pere Portabella. Die Stille vor Bach [El silenci abans de Bach], 2007, pel·lícula.
La música i l'experimentació sonora també ocupen un lloc central en el seu treball. Acció Santos (1973) reflecteix la seva col·laboració amb el compositor i artista Carles Santos, una relació que exemplifica la manera com Portabella ha entès sempre el cinema com un territori obert a altres disciplines. Joan Miró, Joan Brossa, Antoni Tàpies o el Grup de Treball també formen part d'aquest univers de col·laboracions i complicitats que situen la seva producció cinematogràfica en estreta relació amb les pràctiques artístiques d'avantguarda.
La dimensió política reapareix amb una intensitat especial en Informe general sobre algunes qüestions d'interès per a una projecció pública (1976), realitzada en els primers anys de la Transició. La pel·lícula proposa una mirada sobre el moment històric que va seguir a la mort de Franco i sobre les transformacions que van acompanyar el pas de la dictadura a la democràcia. Portabella utilitza aquí el cinema com a instrument d'observació, de debat i de reflexió sobre una societat immersa en un procés de canvi profund.
Pere Portabella, Miró l'altre [Miró Un altre] 1969, pel·lícula.
El recorregut per la seva filmografia arriba també fins a Die Stille vor Bach [El silenci abans de Bach] (2007), una de les seves obres més singulars. A partir de la figura de Johann Sebastian Bach, Portabella construeix una pel·lícula on la música es converteix en matèria visual i en experiència, atenent els instruments, els espais, els intèrprets i els oficis que fan possible la seva existència. Un cop més, el relat convencional deixa pas a una estructura oberta en què imatge i so adquireixen una dimensió gairebé autònoma.
Un dels moments destacats de la retrospectiva serà Suite Miró, una sessió dedicada als treballs realitzats per Portabella juntament amb Joan Miró. La relació entre tots dos constitueix un dels exemples més significatius d'aquesta intersecció entre el cinema i l'art que travessa tota la trajectòria del cineasta. La càmera no es limita a documentar l'obra de l'artista, sinó que participa a la seva reinterpretació i genera un nou espai de creació.
Al costat de les seves pel·lícules, el programa permetrà recuperar algunes de les obres fonamentals que Portabella va produir durant els anys de renovació del cinema espanyol. D'aquesta manera, Los golfos i Viridiana dialogaran dins del cicle amb la seva pròpia filmografia, establint una continuïtat entre el Portabella productor que va contribuir a obrir nous camins per al cinema espanyol i el cineasta que posteriorment va portar aquesta voluntat de ruptura fins a les últimes conseqüències.
Et poden
Interessar
...
