Els límits de la mirada i les coses com són

Fundació Úniques, sota el comissariat de Mariella Franzoni, presenta Les coses com són, una exposició multidisciplinària que posa en diàleg nou artistes de diverses generacions i procedències, i que estarà vigent fins al 19 de desembre.

Es tracta d’una mostra que pren com a punt de partida la dilogia de la paraula “cosa” entesa alhora com una entitat material i com un assumpte indeterminat; un mot tant esquiu com comú el qual, sigui per imprecisió o pel que sovint es determina com a pobresa lèxica, sol ocupar el lloc d’una altra paraula sovint més rigorosa, o determinant. Tanmateix, aquesta precisió circumscriu el sentit i, per tant, esdevé delimitant i pot fixar identitats. La “cosa” o les “coses”, en canvi, ofereixen una imprecisió des de la qual hi poden convergir correlacions poètiques i afinitats conceptuals diverses, capaces d’obrir fronteres i expandir significats.

Des d’aquesta frontissa Franzoni configura una exposició en què la matèria esdevé el principal motiu de creació i proposta assagística de les artistes Rosa Amorós, Paula Artés, Lucía C. Pino, Carmen Calvo, Júlia Creuheras, Agnès Essonti Luque, Teresa Gancedo, Violeta Mayoral i Sejal Parekh.

• Foto: Roberto Ruiz

Atès que la matèria, a simple vista i lectura, pot ser qualsevol cosa que ocupi un espai i es presti a una forma, la mostra aprofita per navegar entre aquesta amplitud semàntica i posar en diàleg pràctiques i subjectivitats diverses. La “cosa” adquireix aquí una presència material sense que aquesta concreció n’exhaureixi la indeterminació inicial.

Les relacions que les artistes teixeixen amb tot allò que per a elles té significança pren forma en les peces exposades, on convergeixen alhora, processos, memòries i atribucions que van més enllà de les qualitats immediatament perceptibles de la mateixa matèria. Per aquest motiu, tot i la imprecisió de la qual sembla partir conceptualment l’exposició, l’exercici pren solidesa a través de la cura bibliogràfica, i de la contextualització de les peces. A Les coses com són Franzoni aposta pel format expositiu més tradicional: text curatorial, cartel·les expositives i dossier explicatiu que situen les obres i proposen correspondències entre elles. Aquesta mediació curatorial facilita la lectura, és clar, però alhora orienta les interpretacions possibles que puguin sorgir-ne.

Aquesta coexistència quasi paradoxal entre l’expansió semàntica i la precisió contextual constitueix una de les tensions més productives de l’exposició. Així doncs, el recorregut s’inicia amb una obra que interroga precisament la percepció visual i la capacitat de l’espectador a l’hora de crear significats. Quin sentit té una obra que esdevé quasi imperceptible a simple vista? A través de Do (2023) l’artista Violeta Mayoral obre el recorregut.

• Foto: Roberto Ruiz

L’obra consisteix en un fil de cotó mil·limètric i pintat a mà, que travessa tot l’espai de la galeria, des de dalt fins a baix. Aquesta peça ve acompanyada de Sense títol (2018-2019), una fotografia en què la proximitat cromàtica entre el mar i el cel, impossibilita distingir l’horitzó. Dues obres que, amb una intervenció material mínima interrompen els mecanismes habituals de reconeixement i percepció visual.

La relació entre percepció i coneixement s’expandeix amb les porositats (Porositat I, II, III) de Paula Artés (2018-2023), de la sèrie fotogràfica, Energia submergida. Les fotografies de roca calcària formen part d’una investigació sobre el projecte Castor, un magatzem submarí de gas, en què les operacions d’injecció van desencadenar activitats sísmiques. Artés assenyala els límits del coneixement que proporcionen sovint les imatges, tot evidenciant que el conflicte pot passar desapercebut si aquest no és captat o contextualitzat, de manera directa.

Aquest tractament de les textures matèriques troben una proximitat formal en Drawing (1990), de Rosa Amorós, on la ceràmica s’escapa dels seus usos funcionals i decoratius, per esdevenir formes de classificació complexa. La peça argilosa estesa sobre el terra, dificulta la seva comprensió i obliga a reconsiderar les categories amb què se sol pensar l’escultura o l’objecte exposat. La seva rugositat, en canvi, remet directament al treball manual, al tacte i al vessant tangible que es resistia en l’obra anterior.

• Foto: Roberto Ruiz

L’ambigüitat de les formes, la trobem a Jeb (2023), de Lucía C. Pino. En aquest cas, l’artista introdueix referències corporals a través de volums suspesos i teixits diversos, sense fixar-los en una representació anatòmicament reconeixible. El títol homenatja Joan E. Biren, activista i fotògrafa de subcultures queer, i situa aquestes evocacions corporals dins una genalogia sàfica. Aquesta recerca material també es veu en Athenea. Hija de Zeus (2020), una obra que destaca sobretot per ser la primera peça exposada de la col·lecció pròpia de la Fundació Úniques.

Les referències mitològiques reapareixen a Se le cayeron a Hermes (2022), de Júlia Crehueras. Dues sabates ballarines alades que es mouen mitjançant mecanismes motors, per provocar sensacions d’estranyesa i d’il·lusió. Les sabates, que actuen com a extensions del cos, semblen haver adquirit autonomia, una idea que frega amb les teories que la matèria reacciona al comportament humà i, per tant, té agència pròpia.

• Foto: Roberto Ruiz

L’obra de Creuheras dialoga directament amb Tanto fue el cántaro a la fuente (1993), de Carmen Calvo, i cedida per la Col·lecció Suñol Soler. La peça, dedicada a Josep Suñol i concebuda com un homenatge a diversos vincles personals, pot llegir-se com un relicari. El guant - així com les sabates d’Hermes - conserva el gest sense reproduir el cos absent, mentre el deteriorament dels materials confronta la voluntat de preservar la memòria.

Davant de Calvo, apareix la veterana Teresa Gancedo amb Ofrendas (1981). Una composició reticular, amb repeticions i grafismes que conviuen amb un fragment d’una icona de Crist. Algunes de les formes que acompanyen l’estampeta travessen les divisions i alteren l’ordre de la quadrícula, per trencar amb les narracions lineals que puguin sorgir-ne, i insistir en com les coses canvien de significat quan es desplacen del seu origen o s’ofereixen a algú.

• Foto: Roberto Ruiz

Per últim, Agnes Essonti Luque i Sejal Parekh situen la transformació dels aliments en una relació entre treball i memòria. A Fufu Corn and Njama-Njama (2023–2026), Essonti projecta sobre un cúmul de blat de moro un vídeo de preparació d’un plat camerunès, on els gestos, els ingredients i l’elaboració remeten a sabers i sabors familiars i a memòries afrodiaspòriques. A System of Magical Defence (2025), Parekh associa el moviment d’un molí de pedra amb el “Chakravyuha”, una formació militar de la tradició èpica índia que l’artista recupera d’un record de la seva infància.

L’exposició de Fundació Úniques convida, al capdavall, a no donar res per sabut i a descobrir l’abundància de significats que poden contenir les coses. El títol, les coses com són, adquireix sentint en aquesta relació entre la presència material i allò que encara podem arribar a reconèixer-hi. A The Artworld, Arthur Danto assenyalava que reconèixer una cosa com a art requereix un marc teòric i històric que la mirada, per si sola, no proporciona.

Aquestes 'veritats poètiques' que proposa Franzoni prenen consistència a través de les lectures i la bibliografia que acompanyen les peces, i alhora esdevenen imprescindibles per al seu desenvolupament i funció dins la mostra. D’aquesta manera, l’exposició es converteix en un exercici de precisió contextual que permet desplegar correspondències sense dissoldre les particularitats de cada cas, de cada cosa, de cada obra. I és, precisament, aquí on es pot valorar la dimensió política de l’exposició; quan l’atenció a la matèria permet percebre més enllà de la mateixa existència matèrica, i això és el treball, la memòria, el record o les relacions que intervenen en la cerca del seu significat.