SWAB obre Barcelona a les noves geografies de l’art

Barcelona torna a mirar-se en el mirall de SWAB. Del 8 a l’11 d’octubre, el Palau Victòria Eugènia de Fira Barcelona-Montjuïc acull la dinovena edició d’una fira que s’ha convertit en una de les cites destacades del tram final de l’any artístic barceloní. Més de 180 artistes, més de 60 galeries, espais i projectes procedents de 22 països i més de 3.000 metres quadrats d’espai expositiu configuren una edició que, més enllà de les xifres, permet prendre el pols a una escena artística local que busca créixer, connectar-se amb altres contextos i ampliar la seva projecció internacional.

SWAB planteja així una doble condició. És, evidentment, un espai d’intercanvi econòmic i de circulació d’obra, però també un lloc de trobada entre artistes, galeries, espais independents, comissaris, col·leccionistes i públics. Una plataforma en què Barcelona no és només l’escenari, sinó també una escena que es pregunta sobre la seva pròpia capacitat d’articulació, creixement i internacionalització.

Aquesta voluntat es fa especialment visible en un programa que qüestiona els mecanismes de valor sobre els quals s’ha construït bona part del model hegemònic de l’art contemporani. Davant d’una concepció centrada en l’objecte artístic com a mercaderia i en l’autonomia individual de l’artista, les propostes d’aquesta edició desplacen l’atenció cap als processos, les relacions i les comunitats que fan possible la creació. L’interès no se situa únicament en quina obra es presenta, sinó també en quines estructures la sostenen, quins territoris activa i quins vincles és capaç de generar.

En aquest context pren una especial rellevància OFF-site, un nou programa que amplia els límits físics i conceptuals de la fira i activa entorns mòbils, reutilitzats o en desús. Cinc galeries que treballen més enllà del model tradicional del white cube formen part d’aquesta secció: Alkovi, de Finlàndia; Étheral Maison i Outhouse, del Regne Unit; Suvatne & Eraković, amb presència entre Noruega i Suïssa, i CasCaDas, de Barcelona. La proposta introdueix així una reflexió sobre els mateixos espais d’exhibició i sobre la possibilitat d’imaginar altres arquitectures per a l’art contemporani.

A aquesta voluntat d’obertura se suma MYFAF, My First Art Fair, una iniciativa impulsada amb el suport de la Fundació SWAB Barcelona que ofereix tres estands gratuïts a galeries amb menys de dos anys d’activitat que participen per primera vegada en una fira d’art internacional. DivergenX, de Suïssa; Twilight Contemporary, del Regne Unit, i Ulstrup Gallery, de Dinamarca, formen part d’aquesta aposta per incorporar projectes joves i facilitar-ne l’entrada en els circuits internacionals.

La qüestió territorial apareix també com un dels grans eixos de la programació. Polar & Tropic estableix un diàleg entre dos extrems geogràfics, la regió nòrdica i el sud-est asiàtic, i reuneix artistes i espais que experimenten amb noves pràctiques i desenvolupen perspectives al voltant de la solidaritat i la comunitat. All All All, de Copenhaguen; DAM DAM, amb presència a Amsterdam i Jakarta; Galleria Huuto, d’Hèlsinki; GOR, de Bandung; Hulias i PODIUM, d’Oslo; Small Projects, de Tromsø; Tapir Studio, de Klang; Wei Ming Ming, de Taipei, i INLAND / campo adentro, d’Espanya, articulen una constel·lació de projectes que posa en contacte contextos geogràficament allunyats però travessats per preocupacions comunes.

El nord d’Europa representa, en bona mesura, models culturals en què les polítiques públiques han tingut un paper rellevant en el sosteniment de la creació i dels espais artístics. Al sud-est asiàtic, en canvi, adquireixen una presència especialment significativa les pràctiques col·lectives, l’autogestió i les iniciatives independents. Més que establir una comparació entre territoris, SWAB proposa posar-los en relació i observar quins models, experiències i formes d’organització poden entrar en diàleg.

Aquesta mateixa lògica d’intercanvi travessa Vortex, un dels programes que millor expressen la voluntat de la fira de superar la simple juxtaposició de galeries internacionals. Comissariat per Lena Solà, el projecte estableix col·laboracions entre espais d’Amèrica Llatina i de la península Ibèrica, posant en comú cinc parelles de galeries per generar afinitats, intercanvis i converses entre escenes artístiques joves.

La presència barcelonina hi té un paper especialment significatiu. TAT ARA comparteix espai amb Trastienda Machete, de Ciutat de Mèxic, mentre que Herrera Gallery estableix un diàleg amb Ona Galeria, de Cuba. També hi participen After Poema, amb presència a Buenos Aires i Santiago de Compostel·la; Afterschool, de Barcelona; Segismundo, de Guatemala; Casa Espacio; Digestivo; Ainda, de Rio de Janeiro; Local.ext i Pionera, entre altres projectes procedents de diferents punts de l’Estat espanyol i d’Amèrica Llatina.

Vortex posa de manifest una transformació que afecta la mateixa idea de fira. La internacionalització ja no consisteix únicament a reunir sota un mateix sostre projectes procedents de diferents països, sinó a crear les condicions perquè aquests projectes col·laborin, comparteixin recursos i confrontin les seves respectives maneres d’entendre la producció artística. La diferència geogràfica deixa de funcionar com una simple dada de procedència i es converteix en una eina per generar noves relacions.

En aquest sentit, SWAB torna a funcionar com un mirall especialment revelador de Barcelona. La ciutat apareix a la fira a través de les seves galeries i els seus espais, però també mitjançant una determinada manera d’entendre l’escena contemporània: una estructura encara travessada per projectes joves, iniciatives independents i models alternatius de producció que busquen trobar el seu lloc en un context internacional cada vegada més interconnectat.

La fira proposa un moviment continu entre allò local i allò internacional, entre el mercat i la comunitat, entre l’espai institucional i els llocs alternatius de creació. En aquest desplaçament resideix bona part del seu interès. SWAB no només mostra quin art circula per Barcelona, sinó que permet preguntar-se quines estructures necessita una escena artística per créixer sense perdre la diversitat, la capacitat crítica i la voluntat d’experimentació que la caracteritzen.