Opinió
Altars i contracultura
L'obra d'Alejandro Tobón (Medellín, 1978) sempre porta al nostre temps imaginaris del passat recuperats i reinterpretats per ell, reapropiant-se la ciutat i l'arquitectura, rescatant mobiliari antic i construint retalls de diferents temps en una mateixa peça. Per a la mostra un botó: el recordat i viral Pavelló Las Nieves durant la Biennal de Bogotà, que en ple centre històric de la capital (cursa 7ma amb Avenida Jiménez, cantonada de l'Església de San Francisco) va posar a conviure una gegant i esfèrica arquitectura republicana amb el gest iconoclasta del grafit i el tag de l'art.
Aquests inusuals diàlegs en el temps inquieten Tobó. D'altra manera, quina connexió podríem trobar entre taules de skateboard i l'art religiós del Barroc llatinoamericà? La primera resposta podria ser el material consentit de Tobó: la fusta. La forma constant en què el reutilitza exigeix que aquell objecte que alguna vegada va servir un propòsit es transformi per donar vida a un altre propòsit diferent. Cadires desmembrades, escriptoris desgastats, finestres agonitzants, marcs deslluïts, confessionaris amb pecats ja prescrits són ara disseccionats acuradament per crear noves, complexes i inquietants estructures que deixen en evidència un luxós passat ara fet relíquies. La noblesa del roure, de la caoba i del cedre que materialitzaven l'ostentació d'un temps són a penes ombres del que van ser. Com en la pintura d'un vanita barroc, el luxe i la vanitat no aconsegueixen mai postergar la mort i l'oblit. Si tot això ens diu la fusta que talla, esculpeix i reforma Tobó amb precisió d'ebenista, aleshores la seva obra materialitza la ironia del poder.
A Monuments del futur Tobó equipara els altars de l'escola quitenya durant el Barroc llatinoamericà amb l'apropiació dels moviments urbans i contracultures dels anys vuitanta a Colòmbia. En tots dos casos, la manca d'accés a la tècnica i al material van donar com a conseqüència una forma pròpia de creació. Les patinetes dels anys vuitanta a Colòmbia van ser amb prou feines una imitació encanteri recreada a partir de les escasses imatges que circulaven des dels Estats Units, de la mateixa manera que el barroc llatinoamericà va crear la seva iconografia intentant emular la poca cosa que es coneixia de l'art sacre europeu. L'emissió d'estils des dels centres de poder deixa la seva versió respectiva en les reinterpretacions distorsionades per les colònies, marcades sempre per inventiva, recursivitat i una certa precarietat que genera una hibridació. La seva versió criolla. Per a Tobó aquestes hibridacions són presents en cada aspecte de la nostra vida: es presenten en allò religiós i allò sagrat, al carrer i el públic, en l'íntim i el privat. Hibridacions que exposen les nostres incongruències, com s'enuncia simbòlicament a l'escultura que remet a l'estructura anatòmica, meticulosament construïda de fragments de patinets.
Els eixos de la skate encarnen les vèrtebres, que connectades entre si donen forma a la columna, símbol de les complexes estructures socials i de poder, com ho prova cadascuna de les inscripcions gravades per Tobó. La ubicació d'aquests textos a l'espina dorsal no és atzarosa: al sacre correspon ser la base del que és sagrat i ancestral; a la regió lumbar l'oprimeix el pes ominós de la política; a la toràcica, per respirar, la insufla l'esperit contestari dels carrers; ia la cervical, l'activa la substància del deliri. En les incongruències i hibridacions, la unió d'aquestes vèrtebres representa la ironia de la nostra societat en tota la seva complexitat.
Cada època crea els seus propis imaginaris. A l'ornamenació i el disseny del passat, Tobó contraposa el llenguatge contemporani dels grafits i dels skaters, que han passat els darrers anys d'una subcultura a un estil consagrat i popular. Treu el cap l'esperança que potser allò que una vegada va ser marginat sigui el monument del futur.
Et poden
Interessar
...
