El gir lingüístic de Joan Claret a la Galeria Marc Domènech

Un diumenge assolellat del 20 de setembre de 2026, decideixo gaudir de l’experiència de la 12a edició del Barcelona Weekend Gallery (BWG) a la Galeria Marc Domènech. Un espai d’art que, des de la seva fundació el 12 desembre de 2013 ha anat apostant per defensar i promoure l’art del segle XX. Aprofitant l’avinentesa del BWG, la galeria ha volgut reivindicar el llegat avantguardista de l’artista barceloní Joan Claret Corominas (1929-2014) envers l’abstracció geomètrica i l’art concret català de postguerra entre els anys 1959 i 1965. Malgrat el seu ràpid oblit i invisibilització de l'escena artística contemporània catalana (a partir dels anys 80), Claret va ser un genuí precursor del sistema plàstic de l’art constructivista català dels anys 60 i 70 que, parafrasejant el curador i crític d’art Albert Mercadé, va saber fer-se lloc en un context dominat per la força expressiva i l’existencialisme matèric de l’abstracció informalista d’Antoni Tàpies (1923-2012), Modest Cuixart (1925-2007), Romà Vallès (1923-2015) o Juana Francés (1924-1990).

En arribar al Passatge de Mercader, em barrejo amb la gent d’aquí i d’allà que es disposa a experimentar els àpats més esnobs i gentrificadors dels brunches, que rivalitzen cada cop més amb l’esmorzar català de forquilla. Arribo massa d’hora. M’apropo dubtós a un grup congregat a l’entrada del passatge per preguntar si estan fent cua per la mateixa galeria, però em responen que pertanyen a una visita guiada de l’Arco Gallery Walks. M’avanço fins als baixos número 12, on un home alt i ben plantat m’obre la porta envidrada, em convida amablement a entrar-hi i em lliura el full de sala a tot color. És en Marc Domènech, titular de la galeria, que ha comissariat -junt amb el dissenyador gràfic i gestor cultural Albert Claret, fill de l’artista- un cicle de tres exposicions dedicat als anys més experimentals i transformadors de la trajectòria artística del Joan Claret.

La primera exposició,1959. Joan Claret. Pintures -inscrites en el programa Flash de la BWG (del 17 i 20 de setembre de 2026)-, se centra exclusivament en les obres amb què l’artista va fer el seu gir lingüístic vers les premisses de l’art concret català de postguerra. La segona exhibició, Joan Claret. Pintures.1960-65 (del 23 de setembre al 23 d’octubre de 2026), permetrà analitzar les constants transformacions i diferents etapes evolutives que van marcar la seva trajectòria durant la primera meitat de la dècada dels seixanta. Finalment, la tercera proposta és una mostra en línia de dibuixos materialitzats entre els anys 1963 i 1968, accessible entre el 30 de setembre al 26 d’octubre de 2026. Com a puntualització, cal afegir que les dues primeres exposicions s’han recollit en un catàleg amb textos de l’Albert Mercadé.

• Sense títol, 1959.

Endinsant-nos en la primera cita expositiva, val a dir que l’any 1959 representa una fita força reveladora per a Joan Claret. L’acurada selecció de dotze pintures de la col·lecció de l’artista palesen l’abandonament de la pintura figurativa i l’assumpció d’un nou sistema constructiu i estructural. S’hi inicia, des de llavors, una depuració progressiva d’estridències ornamentals i gestuals, predominant composicions travessades d’estructures gairebé transparents i retícules ortogonals. En són bons exemples els olis sobre fusta Sense Títol (1959) i 100 (1959), o bé l’oli sobre paper 105 (1959). L’ordenació premeditada de l’espai i el temps és una manera de transmetre, poèticament, sentiments i valors humans rere les sòlides línies, els plans superposats i les policromes formes geomètriques. Des d’aquest rerefons, s’han de posar en valor els seus diferents olis policroms sobre fusta, com l’obra Sense Títol (1959). Claret és conscient que està generant coneixement i una nova epistemologia metapictòrica que dialoga amb les obres d’artistes coetanis, com per exemple els catalans Enric Planasdurà (1921-1984) o Joan Vilacasas (1920-2007), el mallorquí Miquel Brunet (1926-2007), i el sector d’artistes valencians constructivistes del grup Parpalló (actiu entre els anys 1956 i 1961): Andreu Alfaro (1929-2012), Doro Balaguer (1931-2017), Joaquim Michavila (1926-2016) i Eusebi Sempere (1923-1985).

L’any 1959 és el moment en què l’artista, havent tornat de París (1948-1949), es mostra delerós per explorar les noves perspectives, troballes i maneres d’enfrontar-se a les composicions buides -en el sentit taoista d’energia emergent- sobre paper, llenç o fusta, tal com va materialitzar a la Sala Gaspar. És per això que aquesta primera mostra pretén reivindicar una figura cabdal que, junt amb altres companys del grup 0 Figura- com ara Joan Hernández Pijuan (1931-2005), Josep Maria Subirachs (1927-2014) o Joan-Josep Tharrats (1918-2001)-, va posar les bases de l’art concret i l’art cinètic català, al marge de la tradició academicista i l’hegemonia de l’art informal.

• Sense títol, 1959.

Pel que fa al muntatge i itinerari expositiu, l’exposició té un clar interès pedagògic per fer comprensible el que va representar el gir lingüístic claretià com un llegat poètic processual i situat. En aquest sentit, és ressaltable l’encertat diàleg que s’estableix amb els artistes catalans coetanis -Miquel Rué (1929-2008) i Jaume Sans (1914-1987)- i els artistes que van marcar la seva estada parisenca de la sort de Magda Bolumar (1936), Joaquín Torres (1874-1949), García, Henryk Stazewski (1894-1988), Paul Klee (1879-1940), Jesús Rafael Soto (1923-2005), Víctor Vasarely (1906-1997), etc.

Val la pena fer aquest exercici immersiu de l’univers claretià. Més encara, si a la planta de sota, t’asseus en un antic seient encoixinat (hereditari de l’anterior Galeria Tramuntana) amb el pretext d’enquadrar millor i cercar un bon angle per a les fotografies. De cop i volta, com si estigués al mig d’una peça teatral de La Cubana, irromp la comitiva de persones que havia vist a l’entrada del passatge, conduïda per la curadora i crítica d’art Pilar Cruz. Aquest grup recorre debellits tots els indrets de la galeria fins a congregar-se al meu voltant. En el clímax d’aquesta situació, fa l’entrada estel·lar Marc Domènech, que amb un to tant amistós com rigorós imparteix una lliçó magistral sobre la trajectòria de Claret amb relació a l’ambient artístic i l’impuls de les galeries.