Albert Aparicio i el misteri de l’origen

La pintura d’Albert Aparicio no resol l’enigma, sinó que el preserva. Vint anys després d’haver presentat Traces a la Fundació Valvi, l’artista torna a aquest espai amb Origen, una exposició que es pot entendre com un retorn, però també com una nova mirada sobre unes preguntes que, lluny d’haver trobat resposta, han anat adquirint una major densitat.

El títol ja conté una paradoxa. Origen sembla remetre a un punt inicial, a un moment inaugural, però en l’obra d’Aparicio l’origen no és necessàriament un començament. És una zona de retorn, un lloc mental al qual es torna per revisar formes, atmosferes i intuïcions. La pintura es converteix així en una forma de memòria sense relat, en un espai on passat i futur deixen de ser categories oposades i es confonen en un present suspès.

Aquesta sensació es fa especialment evident en les formes biomòrfiques que apareixen en les seves obres. Són presències difícils de classificar, organismes o fragments d’organismes que semblen trobar-se en un estat intermedi: a mig formar-se, a punt de desaparèixer o simplement esperant una transformació. La seva indefinició no és una manca de concreció, sinó precisament allò que les dota de força. Aparicio evita convertir-les en símbols tancats i permet que conservin una certa opacitat, com si pertanyessin a un món anterior a la seva identificació.

En paral·lel, els paisatges arquitectònics introdueixen una dimensió aparentment oposada. Allà on les formes biomòrfiques suggereixen creixement, mutació i vida, les arquitectures apareixen despullades, silencioses i sense habitants. Són espais que podrien ser ruïnes, però també construccions encara no acabades; vestigis d’un món desaparegut o possibles escenaris d’un futur que encara no ha arribat. Aquesta ambigüitat temporal constitueix un dels aspectes més suggeridors de l’exposició.

Les arquitectures d’Aparicio no funcionen, per tant, com a paisatges urbans recognoscibles. Són estructures mentals. La seva absència de figures humanes accentua la sensació que ens trobem davant d’un món que existeix al marge de la nostra presència. Les parets, els volums i els espais buits adquireixen una qualitat gairebé arqueològica, però al mateix temps futurista. El que sembla una ruïna pot ser també un projecte; el que interpretem com una resta del passat pot contenir la possibilitat d’un nou començament.

Aquesta suspensió temporal acosta l’obra d’Aparicio a la tradició de la pintura metafísica. Però més que reproduir-ne els codis, l’artista n’assumeix una actitud: la convicció que una imatge pot revelar-se precisament quan deixa de voler explicar-se. En aquest territori, la pintura no il·lustra una història ni ofereix una resposta narrativa. Construeix una atmosfera capaç de provocar una sensació d’estranyesa davant d’allò que, aparentment, ja coneixem.

La referència a Giorgio Morandi resulta especialment significativa. Aparicio comparteix amb el pintor italià una manera d’entendre la pintura com una aproximació lenta a les coses i, sobretot, una resistència a esgotar-ne el significat. En Morandi, els objectes quotidians adquirien una densitat gairebé metafísica a través de petites variacions de forma, llum i tonalitat. En Aparicio, aquesta mateixa voluntat de contenció es desplaça cap a formes orgàniques i espais arquitectònics que semblen existir en una realitat paral·lela.

La llum és un dels instruments fonamentals d’aquesta construcció. Lluny de descriure simplement els volums, determina la qualitat emocional de les escenes. La relació entre zones il·luminades i ombres contribueix a convertir les figures i arquitectures en presències espectrals, com si estiguessin sotmeses a una llum que no provingués tant d’un exterior concret com d’un temps interior. També el color participa d’aquesta estratègia de contenció: en lloc de competir amb les formes, les acompanya i les situa en una atmosfera de calma inquietant.

Aparicio treballa així des de la síntesi. Elimina allò que considera accessori fins a deixar només els elements necessaris perquè la imatge mantingui la seva tensió. Però aquesta economia formal no condueix a una pintura freda. Al contrari, la reducció permet que cada forma adquireixi una major càrrega perceptiva. Una obertura, una ombra, una superfície o una línia d’horitzó poden convertir-se en esdeveniments pictòrics perquè l’artista ha reduït deliberadament el soroll que els envolta.

En aquest sentit, Origen estableix un diàleg evident amb Traces, però no com una simple recuperació del passat. Si en aquella exposició el traç podia entendre’s com un gest de recerca, ara aquesta mateixa idea reapareix transformada. El traç continua sent una manera d’apropar-se a allò que encara no és comprès, però les obres actuals semblen interessades sobretot en què passa després d’aquest primer gest: què queda quan la forma comença a adquirir presència i, al mateix temps, conserva una part irreductible de misteri.

És aquí on el concepte d’origen adquireix tota la seva força. No hi ha un punt zero, ni una resposta definitiva sobre d’on provenen aquestes figures o cap a on es dirigeixen aquests paisatges. Hi ha, en canvi, una successió d’estats intermedis. La pintura d’Aparicio habita aquest espai de transició, allà on alguna cosa està deixant de ser el que era sense haver arribat encara a convertir-se en una altra cosa.