Carlos Franco, del traç a l’espai

La línia, en l’obra de Carlos Franco (Madrid, 1951), mai no ha estat simplement una eina per delimitar les formes. És impuls, però també una manera de pensar i de construir imatges, un moviment que travessa el paper, la pintura i ara també l’espai. A Almas de Oggún, la nova exposició que la Galeria Miguel Marcos presenta a Barcelona fins a finals d’octubre, aquest principi adquireix una dimensió especialment reveladora: per primera vegada en el marc de la seva relació amb la galeria, l’artista presenta escultures juntament amb una selecció de pintures. La mostra, on la matèria sembla seguir el mateix gest lliure que abans havia recorregut el paper, obre així una nova porta a un univers creatiu que sempre ha fugit de les fronteres rígides entre disciplines.

Franco forma part d’aquella generació de la Nova Figuració madrilenya que, durant els anys setanta, va qüestionar tant la tradició acadèmica com les convencions de la representació. Però la seva trajectòria aviat va adquirir una autonomia molt particular. La figura, en el seu cas, no és mai una realitat estable ni una simple representació del món visible. És una porta cap a altres capes de la consciència, cap a la memòria cultural, el desig, la fantasia, la mitologia o els mecanismes més foscos de l’inconscient. D’aquí neix una pintura poblada per cossos, animals, déus, escenes impossibles i arquitectures mentals que es relacionen entre si sense sotmetre’s necessàriament a una narració única.

L’artista té la capacitat de superposar temps, cultures i referències i és una de les constants de la seva obra. Franco dialoga amb la tradició occidental —de Goya i Rubens a Ingres, Manet, Picasso o Bacon—, però també amb el surrealisme, el pop, la pintura pompeiana i altres imaginaris que li permeten construir una iconografia pròpia. La mitologia clàssica hi apareix no tant com una citació erudita sinó com un repertori encara viu de formes, arquetips i conflictes. El mateix passa amb les seves aproximacions a altres cultures i sistemes simbòlics: l’interès per la transculturalitat respon a la voluntat de trobar aquelles arrels comunes que poden explicar comportaments, pulsions i necessitats humanes.

En aquest sentit, Almas de Oggún és una prolongació natural d’aquesta recerca. Les escultures parteixen directament del dibuix i de la voluntat de convertir el traç en una estructura tridimensional. Realitzades principalment amb ferro forjat i xapa de ferro tallada, no busquen imposar la contundència habitual de l’escultura metàl·lica. Al contrari, el ferro es comporta gairebé com una línia suspesa, com si un dibuix hagués abandonat el paper per començar a ocupar l’espai. Per fer possible aquest trasllat, Franco ha treballat amb el ferrer de Villaviciosa de Odón Manuel Guardia, responsable de materialitzar a escala definitiva les formes concebudes per l’artista.

Les espirals que apareixen a les bases accentuen aquesta sensació de moviment. Són una continuació del gest gràfic i suggereixen que les figures no han estat construïdes des del volum, sinó que han caigut o s’han desplegat fins al terra després d’un recorregut imaginari per l’aire. Entre aquestes presències apareixen Les Tres Gràcies, un motiu que pertany a una genealogia central de la història de l’art occidental, al costat d’altres figures mitològiques i simbòliques que han anat sorgint durant el mateix procés de creació.

El títol de l’exposició introdueix, alhora, una altra capa de significació. Oggún és un dels orixàs guerrers de la mitologia ioruba, associat al ferro, al treball i a la transformació de la matèria. El ferro, per tant, deixa de ser simplement el material de les escultures per convertir-se en una part essencial del seu significat. La duresa del metall conviu amb la fragilitat del traç, mentre que el treball artesanal introdueix una dimensió física i gairebé ritual en el procés de construcció de les peces. La matèria es transforma a través del foc, el gest i la força, però també a través de la imaginació.

Aquesta tensió entre matèria i imaginació és present en bona part de la trajectòria de Franco. El dibuix ocupa un lloc especialment important en la seva pràctica perquè li permet registrar el moviment intern de les idees, les obsessions i les fantasies abans que aquestes es converteixin en una imatge acabada. En exposicions anteriors dedicades específicament a la seva obra sobre paper, la Galeria Miguel Marcos ja havia remarcat aquesta concepció del dibuix com un espai d’investigació i fins i tot com una obra final en si mateixa. Ara aquesta mateixa lògica es desplega físicament en l’espai.

També la pintura present a Almas de Oggún participa d’aquest procés. Franco construeix les seves composicions a partir de la juxtaposició d’imatges, perspectives que es contradiuen, figures que semblen emergir unes de les altres i escenes que funcionen més com associacions mentals que com relats tancats. La perspectiva tradicional perd així la seva autoritat i l’espai pictòric es converteix en un territori transitable, gairebé laberíntic. En les seves Metal Paintings, la mateixa galeria havia definit aquesta pintura com una obra de caràcter «dedàlic», marcada per la multiplicació dels plans i pel qüestionament de la perspectiva central.

I si el dibuix és l’esquelet de la seva obra, el color n’és probablement la pulsió més immediata. Franco treballa amb una paleta lluminosa, intensa i sensual, capaç d’allunyar la figuració de qualsevol voluntat estrictament naturalista. El color no es limita a descriure els cossos o els objectes: els altera, els fa vibrar i els situa en una realitat que és alhora recognoscible i impossible. Aquesta llibertat cromàtica reforça el caràcter vitalista d’un llenguatge que pot passar de la delicadesa al grotesc, de l’eròtic al mitològic i de l’humor a la inquietud en un mateix espai pictòric.