Exposicions
Memòria i fragilitat
Leonel Castañeda Galeano recupera objectes, fragments i vestigis per qüestionar la nostra manera de mirar el cos, la diferència i allò que preferim mantenir ocult.
L’obra de Leonel Castañeda Galeano parteix d’una operació aparentment senzilla però carregada de significat: recollir allò que ha estat rebutjat, abandonat o ha perdut la seva funció i donar-li una nova vida dins l’espai artístic. L’artista colombià, nascut a Bogotà el 1971, construeix així un univers de fragments, objectes quotidians, restes corporals, pròtesis, dispositius mèdics i altres vestigis que, fora del seu context original, adquireixen una dimensió simbòlica.
Aquesta manera de treballar és especialment visible a El cos dels cossos, l’exposició que es pot veure actualment a l’Espai Isern Dalmau de Barcelona, comissariada per Fernando Cuevas Ulitzsch. La mostra presenta el cos no com una realitat tancada o idealitzada, sinó com un territori canviant, vulnerable i travessat per la memòria, el desig, la malaltia, la cura i la transformació.
Castañeda Galeano treballa sovint amb la fragmentació. Una cama protèsica, un model anatòmic, una sabata, un objecte mèdic o un element que ha estat utilitzat per un cos concret poden convertir-se en una mena de presència absent. El cos ja no hi és, però els seus rastres romanen en els objectes. Aquesta tensió entre presència i absència constitueix un dels aspectes més potents de la seva obra.
La seva pràctica també es mou en una zona fronterera entre disciplines i imaginaris. Art, medicina, ciència, sexualitat i cultura popular apareixen connectats mitjançant assemblatges que no ofereixen una lectura única. Les vitrines i les acumulacions d’objectes recorden espais de classificació científica, però alhora poden adquirir una dimensió gairebé ritual o íntima. El que en un altre context seria un residu o un objecte sense valor es transforma en una peça capaç de provocar atracció, incomoditat o fins i tot rebuig.
En aquest sentit, l’artista no busca ocultar la fragilitat del cos, sinó situar-la al centre de la mirada. Les seves obres qüestionen els models de normalitat i bellesa i recuperen aquelles corporalitats que sovint han quedat fora de les representacions convencionals. La vulnerabilitat deixa de ser una mancança per convertir-se en una forma de coneixement i en una possibilitat de transformació.
A El cos dels cossos, aquesta mirada adquireix una dimensió especialment suggeridora. Els objectes reunits per Castañeda Galeano no expliquen una història lineal, sinó que estableixen connexions entre diferents experiències del cos, entre allò que es mostra i allò que habitualment queda ocult. Memòria i desig, dependència i autonomia, atracció i repulsió conviuen en un mateix espai i qüestionen les fronteres amb què acostumem a classificar els cossos i les seves experiències.
Leonel Castañeda Galeano ens convida així a mirar de nou, a establir un diàleg, d’allò que sovint apartem de la nostra percepció i a entendre la fragilitat no com una mancança, sinó com una condició essencial de l’existència. El cos, fragmentat i vulnerable, es revela finalment com un territori de memòria, desig i identitat, però també com un espai obert a infinites formes de ser i de mirar.
Et poden
Interessar
...
